CAS
Comentario al evangelio de hoy (Jn.20,19-20)
Por Fray Marcos.
Estas vez el evangelio de Juan es más sencillo y quizás más
entendedor que la narración que hace Lucas de esta venida del Espíritu Santo,
con todo digo que se manifiesta ,
porque está siempre con nosotros.
Celebrar el Pentecostés es intentar descubrir y vivir una
realidad presente, el pentecostés es la última experiencia pascual vivida por
los apóstoles y ofrecida a nosotros.
Los seguidores de Jesús tenían muy claro que todo lo que
vivieron entre la pascua de resurrección y este pentecostés era obra conjunta,
realidad indivisible, del testimonio Espíritu-Jesús-Dios. Ahora experimentaban
que la obra de salvación de Jesús era más real que cuando Vivian con él. Con la
muerte de Jesús tuvieron la evidencia de que Jesús Dios y Espíritu eran lo
mismo, que la trinidad solo tenía efectos internos de las relaciones entre ellos.
Porque externamente Dios es uno tal como enseña la teología trinitaria.
Que decimos pues cuando hablamos del Espíritu. Damos por
hecho de que hablamos de Dios-Espíritu que recibimos a través de Jesús. Que
Padre, Hijo y Espíritu no son entidades separadas sino un solo Dios.
Hablamos de Espíritu cuando expresamos la fuerza que nos mueve
a la fe, que nos referimos al Dios uno y trinitario.
Siempre hacemos referencia a esta única realidad cuando
decimos Jesús el Señor o abba, Padre.
Afortunadamente estamos volviendo a descubrir la presencia
del Espíritu que es Dios en nosotros y que sin su ayuda no podemos ser
cristianos.
Porque ser cristiano no consiste en aceptar una serie de
verdades teóricos, ni cumplir con unas normas morales, ni tan solo seguir unos
ritos sagrados.
Ser cristiano es seguir la llamada de Dios espíritu que nos
lleva a la vida llena, tal como la
vivió Jesús.
El hombre Jesús, ejemplo de humanidad completa, que inauguró
una relación personal con Dios-Espíritu, que posibilitó que se pudiera dirigir
a Dios como Padre, cosa impensable en su época, y hacer siempre su voluntad.
El Espíritu que Jesús experimenta es el Espíritu de Dios, Y
este fue el único objeto de su predicación: que nosotros lleguemos a sentir lo
que Él: no habéis recibido un espíritu que os esclavice, sino que es el
espíritu de Dios. Que os hace libres y os permite dirigiros a Él como Padre.
Por las primeras comunidades Pentecostés fue el fundamento
de la iglesia naciente, y solo la cohesionaba la fuerza de la fe en Jesús. Y fue
así como las comunidades más helénicas no se contaminaron de la ética grecorromana
y se impuso sobre las otras., sobre todo desde la paz de Constantino con quien
se quiso imitar la jerarquización del imperio romano, y la Iglesia dejó de ser
un conjunto de comunidades obedientes solo al espíritu. Jesús no nos enseñó a
someternos a la obediencia de hombres, como nos exige la Iglesia (lo que ates a
la tierra será atado en el cielo, o dad al cesar lo que es del cesar.), sino a
obedecer al conjunto de las personas que con la fuerza del Espíritu conformaban
el pueblo de Dios. (expresión sancionada en el Vat. II). Cuando convino Jesús
no fue obediente ni a la familia ni a los sacerdotes ni a la ley ni a las
autoridades civiles. “Mi alimento es hacer la voluntad de mi Padre.
Dejémonos guiar por el Espíritu de Dios que todos poseemos y
nos hace iguales. Mateo 23. Lo deja claro no os hagáis llamar maestro, porque
solo tenéis un maestro, y todos vosotros sois hermanos, ni llaméis a nadie
padre porque solo tenéis uno en el cielo, el más importante entre vosotros que
se haga el servidor de los demás. Mt.23,8—10)
CAT
Comentari a l’evangeli d’avui (Jn 20,19-23)
Per: Fray Marcos
Aquesta vegada l’evangeli de Joan és més senzill –i potser
més entenedor- que la narració que fa Lluc d’aquesta vinguda de l’Esperit Sant.
Tot i que l’esperit de Déu no ve perquè està sempre en nosaltres.
Celebrar La Pentecosta és intentar descobrir i viure una
realitat present. La Pentecosta és
l’última experiència pasqual viscuda pels apòstols i oferta a nosaltres.
Els seguidors de Jesús tenien molt clar que tot el que van
viure entre la Pasqua de Resurrecció i aquesta de Pentecosta era obra conjunta,
realitat indivisible, del trinomi Esperit-Jesús-Déu. Ara sentien que la obra de
salvació de Jesús era més real que quan vivien amb ell. Amb la mort de Jesús van tenir la evidència de
que Jesús, Déu i Esperit eren el mateix. Que la Trinitat només tenia efectes
interns (ad intra), de les relacions entre ells. Perquè externament (ad extra)
Déu és U, tal com ensenya la teologia trinitària.
Què diem, doncs, quan parlem de l’Esperit? Donem per asentat
que ens referim al Déu-Esperit que rebem a través de Jesús. Que Pare, Fill i
Esperit no són entitats separades sinó un sol Déu. Parlem de esperit quan
expressem la força que ens mou a la fe, abreviant que ens referim al Déu U i
trinitari. Sempre fem referència a aquesta única realitat, quan diem: «Jesús el
Senyor» o quan diem «abba =pare».
Afortunadament estem tornant a descobrir la presència de
l’Esperit (que és Déu) en nosaltres. I que sense la seva ajuda no podem ser
cristians.
Perquè ser cristià no consisteix en acceptar una sèrie de
veritats teòriques, ni complir amb unes normes morals, ni tant sols seguir uns
ritus sagrats. Ser cristià és seguir la crida de Déu-Esperit que ens empeny a
la vida plena, tal com la va viure Jesús. El Home Jesús, exemple de humanitat complet,
que va inaugurar una relació personal amb Déu-Esperit, que va fer que es pogués
dirigir a Déu com a «abba =papà», cosa impensable en la seva època, i fer
sempre la seva voluntat.
El Esperit que Jesús experimenta és el Esperit de Déu. I,
aquest va ser el únic objecta de la seva predicació: que nosaltres arribem a
sentir el mateix que ell sentia. «No heu rebut un esperit de esclaus –deia Pau-,
sinó que es el Esperit de Déu que us fa lliures». I us permet dirigir-vos a ell com a
Pare.
Per les primeres comunitats Pentecosta va ser el fonament de
la Església que naixia, i només la cohesionava la força de la fe en Jesús. I va
ser així, mentre les comunitats més hel·lenistes no es van contaminar de
l`ètica greco-romana i es van imposar sobre les altres. Sobretot a partir de la
pau de Constantí, en que es va voler imitar la jerarquització de el Imperi romà,
i la Església va deixar de ser un conjunt de comunitats obedients només a el Esperit.
Jesús no ens va ensenyar a someter-nos a la obediència als
homes, com ens exigeix la Església, sinó a obeir al conjunt de les persones que,
amb la força de el Esperit conformen «el poble de Déu», expressió sancionada en
el passat concili Vaticà II. Quan va convenir, Jesús no va ser obedient ni a la
família, ni als sacerdots, ni a la Llei, ni a les autoritats civils. «El meu
aliment –va dir- és fer la voluntat del Pare».
Deixem-nos guiar per el Esperit de Déu que tots posseïm, i
ens fa iguals. Mateu 23 ho deixa clar: «no us feu dir mestre, perquè de mestre
només en teniu un, i tots vosaltres sou germans, ni doneu a ningú el nom de
“pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel. El
més important de entre vosaltres , que es faci el vostre servidor» (Mt 23,8-10)