Archivo del blog

jueves, 20 de noviembre de 2008

TORNEM AMB ELS VALORS


SITUACIO ACTUAL DELS VALORS:
Es català qui vol ser-ho i viu i treballa a Catalunya.
Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.
Nova realitat social : valor diversos i canviants.
Valor i societat van de la ma , dinàmics en un mon globalitzat.
Cal tornar a situar els valors, els referents i els objectius perquè hi ha inseguretat , incertesa, immediatesa, i improvisació , per les contraposicions o alternatives com:
-llibertat o submissió
-Amor i perdo o càstig i venjança
-Igualtat entre sexes o masclisme i feminisme.
-Identitat personal o indefinició.
-Llibertat religiosa i de consciència o fonamentalismes religiosos i ateu.
-respecte al medi ambient o benefici sense escrúpols .
-distribució de la riquesa o acumulació de la riquesa en pocs.
- responsabilitat i compromís o Passotisme.
-Solidaritat o egoisme.
-Esforç o indiferència.
El problema està en quins valors , actituds tenen prioritat o han de tenir prioritat perquè la societat funcioni i progressi.
per això tenim en compte:
- el respecte a tothom
- el sentiment de pertinença a la nostra societat , terra , cultura, llengua, institucions.
Objectius: La recerca de un futur :
- mes humà (identitat personal , estimar-te i valorar-te amb realisme)
- mes equitatiu(equiparació de sexes en drets i deures)
-mes solidari (responsabilitat i compromís, redistribució de la riquesa)
-mes just( responsabilitat i compromís, solidaris )
-mes lliure (llibertat ,responsabilitat i compromís)
-mes culte(esforç, responsabilitat i desenvolupar els propis recursos personals )
-mes tolerant( llibertat religiosa i de consciència, integració de elements de cultures diverses)
-mes respectuós (respecte al medi ambient i a les persones)
-mes afectiu(amor i perdo, escolta, diàleg)
-mes creatiu (esforç, desenvolupar les pròpies qualitats i habilitats)
-mes innovador (facilitar els mitjans per desenvolupar els propis recursos personals)
-que cerqui l’excel·lència(esforç, responsabilitat i compromís, qualitat del treball)
-mes feliç(amor i perdo, acollida, equilibri, veritat, bellesa)
-en convivència harmònica amb el medi ambient.(respecte al medi ambient i a les persones)

Societat compromesa amb els valors comuns, sinó, malmetem la societat mateixa.
Son símptomes de un canvi social profund:
- el creixement demogràfic procedent de la immigració de cultures molt diverses, cosa que modifica les idees i les practiques socials del conjunt de la població.
- La globalització
- I el requeriment d’abordar els següents objectius prioritaris:
-seguretat ( manca respecte, amor i perdó, igualtat d‘oportunitats)
-incertesa ( manca creació, innovació, excel·lència)
-immediatesa ( manquen plantejaments a mitja i llarg termini, paciència, esforç, responsabilitat i compromís)
-temporalitat. (manquen plantejaments a mitjà i llarg termini, que siguin útils i donin estabilitat econòmica i social.)

Es propi de la ciutadania l’exercici de la llibertat responsable que te en el compliment exigent dels deures i els drets de tots els seus integrants el principal actiu per assolir una comunitat humana en plenitud.
Volem actuar en el mon globalment, incloses les tecnologies de informació i comunicació, com un conjunt que cal cuidar en la seva diversitat i equilibri.
Guanyen terreny tot allò que produeix una societat sense valors:
-comportaments consumistes
-relativització de compromís
-banalització de la violència
-impulsivitat irrefrenable
-descrèdit de la autoritat
-indiferència i menyspreu davant el fet religiós
-indiferència i menyspreu davant el fet polític - social
-ociositat creixent
- poc esforç
-materialisme i individualisme sense límits
-irresponsabilitat gracies a la excessiva regulació normativa que controla i vigila les persones.
-Canvis en la estructura familiar de convivència no participativa,
-La igualtat de sexe sense reconèixer la diferència de identitat de sexe.
- La manca de voluntat de integració al allau immigratori, cosa que desencadena el relativisme.
La societat de la informació i comunicació es inclusiva i centrada en l’esser humà com individu i com a comunitat per això ha de garantir a tothom la seva utilitat i us perquè neix dels drets humans per promoure:
-el desenvolupament sostenible a traves de la justícia econòmica,política, i social.
-El suport a la democràcia
-El suport a la participació paritària
-El suport a la equiparació de gèneres.
Perquè cada persona produeixi informació, creativitat, es pugui donar a coneixer, i exportar el seu potencial, això exigeix eliminar les barreres:
-de edat
-d’estatus social
-ètniques
-culturals
-polítiques
-religioses
-tècniques
-educatives
-de gènere
-econòmiques
-de monopolis de infraestructures que limitem l’accès al coneixement i a la informació.

Valoració de les aportacions de les TIC:
-accessibilitat
-obertura
-transparència
-llibertat
-seguretat
-responsabilitat
-privacitat
Aportacions necessàries per :
-la comunicació
-la feina
-l’acció individual
-el treball col·lectiu,
-la creativitat
-L’emprenedoria
-la innovació
-la cooperació
-la cohesió social
-la solidaritat no presencial,
-la protecció de les dades personals
-la defensa dels consumidors de la delinqüència de la ret
-l’oci
-els negocis
-el desenvolupament personal
-el desenvolupament col·lectiu.
La tecnologia al servei de les necessitats
-d’informació,
-de transmissió de valors
-de la expansió cultural
-i de l’activitat econòmica

DESVINCULACIO I DESHUMANITZACIO SOCIAL
La persona es subjecte creador i productor, responsable i complidor dels compromisos però ara impera d’individualisme:
-de desig.
-de drets
-de raó
-de projectes
-de exigència
-de responsabilitat
-de deures.
La realització personal es configura i desenvolupa a traves de les interaccions humanes en la relació mútua de servei a les necessitats de l’altre des de les pròpies capacitats i habilitats així un troba la compensació als seus esforços i la satisfacció d’una vida plena.
CONSUM RESPONSABLE I SOSTENIBLE
Els politics vinculats amb la comunitat que governen i subsidiàriament de forma humanitzadora, serveixen a la societat que els ha escollit i que els manté; així tots co-decidim en allò que ens afecta en l’àmbit del be comú.
Seguretat : treballar per eliminar riscos objectius.

lunes, 18 de agosto de 2008

CONCEPTOS CLAROS

Alvaro Cuesta secretario de Libertades Públicas del PSOE, confunde criterios y mete en el cajon del fundamentalismo cosas que no lo son, criterios que simplemente son humanos o éticos y no religiosos, respeto a la dignidad de la persona y no violencia. dice:
«Sin la laicidad no habría nuevos derechos de ciudadanía, serían delitos civiles algunas libertades como la interrupción voluntaria del embarazo, el matrimonio entre personas del mismo sexo, y dejarían de ser delitos el maltrato a la mujer, la ablación o la discriminación por razón de sexo».

Ciertamente la interrupción del embarazo no es legítima por ley natural, por ética, y las religiones monoteistas van erradas si practican la violencia de género, la ablación o la disciminación sexual, pues solo determinados sectores musulmanes fundamentalistas apoyan estas prácticas, pero no las religiones como tales.

En cuanto al matrimonio entre personas del mismo sexo el Sr. Cuesta tambien desconoce que el matrimonio implica la generación humana la familia fundada en el amor i confianza entre la pareja de mujer i hombre en el compromiso de un proyecto común de constituir una familia que requiere la fidelidad mútua i el cuidado y educación de los hijos, con los roles bien definidos de cada miembro de la familia, necesario para lograr un resultado adecuado de dicho proyecto.

Reivindicar la «laicidad» como «requisito para la libertad y la igualdad» es de una ignorancia supina. La laicidad no contradice los fundamentos de la sociedad ni la dignidad humana.Libertad y igualdad se pueden dar por igual en un ambiente religioso y civil.

Es verdad que «los fundamentalismos monoteístas o religiosos siembran fronteras entre los ciudadanos»pero lo opuesto no es la laicidad sino el no fundamentalismo, es falso pues que la laicidad sea « el espacio exclusivo de la integración».

La integración cultural y social no se conseguirá nunca favoreciendo los caprichos de la gente, así solo se favorecen los individualismos, y por este camino llegamos a establecer un piso por persona, cosa que favorece a las constructoras pero no al pago de las hipotecas, ni a aumentar la población autóctona, por eso tenemos poblaciones habitadas hasta mas del 45 % por inmigrantes.

La integración se produce por el diàlogo entre culturas i la colaboración entre personas,
pero no relativizando los valores, y problematizando las virtudes humanas y a hacer oídos sordos a las exigencias del amor sin crear una grave decadencia humana y social.

martes, 22 de julio de 2008

D I G N I T A T ?

¿Dignitat?
Es un concepte que es fa servir en accepcions molt diferents entre nosaltres , i al que difícilment li donem un contingut precís de valoració personal.

Consultat el diccionari trobem ja aquest concepte a la antiga Roma de on ens ve la etimologia de la paraula: Dignitas/ atis.
Per donar-vos a entendre el concepte sorgeixen traduccions, encara que diverses amb una gran sintonia: dignitat, mèrit, mèrits grandesa, autoritat, estimació, honestedat, decor o decòrum, virtut, formosor, preuat, valor, esser honorat, estimat, la estimació que hom fa de les coses, les persones, amb equilibri, agradable, la manifesten la felicitat innata o la virtut adquirida.
“digne de...” que mereix per allò que es o ha fet, qui ha merescut un reconeixement.
Respecte que mereix algú, qualitat de la persona, reconeixement que hom mereix, allò que revela el respecte a si mateix.
Dignatari paraula derivada, que ens parla de persona revestida de una gran autoritat.
Dignificar el procés de donar un major reconeixement al que val una persona per la seva qualitat o actuacions.

Jo pondero especialment que la dignitat de una persona la dona la qualitat de la persona tan per allò que pot donar de si en be de la comunitat humana a la que pertany com a la imatge que li reconeixen les altres persones, dit d’una altre manera, es cóm valoren els demès a aquella persona.

Desvetllant una mica el criteri de qualitat es tracta de la capacitat de entendre preveure imaginar sentir reconèixer que un es capaç de desenvolupar, i per el mateix la capacitat de sortir de si mateix per relacionar-se amb els demés de forma positiva i constructiva o productiva, allò que permet als altres agrair o admirar a aquella persona, rebre els seus serveis en benefici propi.

Dignitat parla de la capacitat de ser i transcendir, capacitat de tenir referents que permetin un creixement en qualitat personal, en carisma com agrada avui dia dir, i certament quan un se sent impulsat per una força interior que fa que doni de si tot el bo i millor que pot, i sense que hom sigui conscient de res extraordinari arriba ser una persona molt preuada.

Hi ha qui aplica el concepte de forma negativa, com de qui es dona per vençut, com qui es queda sense recursos , com que no val la pena viure, i per això es parla de forma esbiaixada de una mort digna.
O es parla de dignitat a nivell superficial com es en vestuari, alimentació, imatge merament física, disponibilitat econòmica, oci o luxa, això no te poc a veure amb la qualitat de la persona, que ve donada per les seves qualitats innates o habilitats adquirides mitjançà l’esforç, des de un equilibri entre la personalitat interna i la imatge externa, i que es manifesta en una conducta prudent, tenint en compte la resposta dels altres a les pròpies manifestacions, justa, equitativa, generosa però no consumista, amb capacitat de resistir les contrarietats i afrontar tota situació difícil defensant els propis posicionaments, sense d’esmorronar-se i sense perdre els estreps.

Es bo que hom faci una reflexió personal, es marqui unes fites realitzables i intenti abastar-les pas a pas per arribar a donar el millor de si a aquesta societat que prou desvirtuada està, però que alhora li podem fer surar moltes virtualitats amagades.
Josep Mª farré

sábado, 24 de mayo de 2008

Decaleg per la pau. Decalogo por la paz.

CAS

Me hago totalmente solidario con el decálogo para el año internacional de la cultura de la paz: Las Naciones Unidas han declarado el año 2000 año internacional de la cultura de la paz, si no queremos que se n enunciado retórico conviene avanzar en propuestas concretas., y formulamos algunas que pretender combinar valores educativos con acciones transformadoras:

1.-Disponer de una buena información acerca de los conflictos armados; detrás de guerras que se califican de étnicas o de religión frecuentemente se encuentran intereses económicos y voluntades de control político. A pesar de su importancia las hay que notamos lejanas, como la del Sudan, o la del Yemen en las que el primer mundo no se juega nada al parecer, y de las que apenas nos llegan noticias.

2.- Las amenazas que afectan a nuestra seguridad no se resuelven con respuestas de cariz militar. Problemas como el paro, lals pensiones, los desastres medioambientalels, los accidentes laborales, y de circulación e incluso las catástrofes naturales y los déficits alimentarios han de buscar las soluciones en respuestas económicas, en propuestas ecológicas,  y en gente preparada en la protección civil y no en la guerra.

3.-Las guerras jamás resuelven nada, los resultados0 de las últimas guerras así nos lo demuestran, los miles de niños muertos por el embargamiento impuesto sobre el Irak, el aumento de animadversión entre población servia y bosnio-hercegoviana, la violencia que continua en el SAlvador , los innumerables refugiados de  Rwanda, las victimas civiles xecxenas sometidas a los terribles bombardeos rusos, y muchos otros ejemplos no son el mejor reclamo para desencadenar una acción armada; hay muchos deseos en todo ello de consumir armamento para mantenerse al día en su fabricación.

4.-En todo conflicto es posible la previsión y la negociación. Por desgracia no hemos instituido los mecanismos y los medios suficientes para la prevención, , pero por ejemplo la guerra de Kossovo se la veía venir  desde 10 años atrás,  por eso era evitable en lugar de enfurecer la oposición entre los dos bandos, reducir distancias , contentar los intereses legitimos de cada uno. Por lo que hace a la negociación nunca se concluye con una acción armada y siempre hay que estar dispuestos a reconocer  los intereses opuestos legítimos. Si no es así seguramente no se habría llegado jamás a acuerdos de paz arabo- israelíes, que tuvieron encerrados durante meses a sus negociadores en un hotel de Oslo. Pero luego los acuerdos hay que respetarlos porque entonces hay rebrote de violencia.

5.-La potenciación de los bloques militares y la creación de grandes ejércitos no es un buen camino para la paz, alardear de potencial militar para amedrentar al opositor, aunque se frene la violencia por temor, se crece el sentimiento de injusticia en la oposición, dispuesta a aprovechar un momento de debilidad de la oposición para defender sus derechos, y en la guerra es también una manera de conseguir predominio el debilitar al oponente.Podemos pensar en una reducida fuerza de paz democrática controladas por naciones unidas, pero sin predominio de ningún bloque, y sobran también la gran cantidad de profesionales de la guerra altamente especializados que ahora tienen las grandes potencias

6.- El desarme es viable; la reducción de los estks de armas es técnicamente factible , la disminución de presupuestos militares ha sido mecomendado desde hace más de 20 años por las naciones unidas, , como a fondo de recursos para el desarrollo y la reorientación de la investigación militar hacia finalidades civiles, urgidas por la medicina entre otras, agricultura, medio ambiente. Tenemos sobrados ejemplos de reconversión militar hacia la industria civil si hay voluntad política.

7.-No abandonar la presión social en favor de la paz, presión que ha conseguido acuerdos de reducción de armamento nuclear, o la prohibición de las minas anti personas, pero hay que entender que la paz no consiste solo en la reducción de potencial militar, sino que incluye la construcción colectiva de  de la justicia y de los derechos humanos, y el respeto al entorno natural.

8.-La educación por la paz es un instrumento imprescindible de la cultura de la paz, educación que trabaja en alejar de cualquier ambiente humano la violencia, en especial la de sexo, la de los medios de comunicación, de entretenimiento, ., potenciando la colaboración por encima de la competitividad y reafirmar los acuerdos y la complementariedad. La educación por la paz es el componente más esperanzador para la consecución de una sociedad sin confrontaciones.

9.-La objeción de conciencia es una magnifica herramienta de compromiso individual, compromiso, contra el ejército, y contra el armamentismo, incluso como objeción laboras escogiendo el trabajo es otras actividades.

10.-Mientras sigan las guerras es necesario que hayan servicios humanitarios en favor de las víctimas  como acogida en otro país, y la ayuda en cubrir las necesidades elementales como es alojamiento, vestuario,  alimentación y adaptación al nuevo domicilio. La esperanza de que estas propuestas vayan cobrando presencia no es gratuita, sino que parte de la existencia de numerosas entidades movimientos y colectivos  que en Cataluña ya están trabajando, solo hay que empuja hacia adelante  la labor que hacen 

Notas tomadas de  un escrito de Arcadio Oliveras presidente de Justicia y paz.

 




CAT
Em faig totalment solidari amb el: DECÀLEG PER A L’ANY INTERNACIONAL DE LA CULTURA DE LA PAU: Les Nacions Unides han declarat l’any 2000 l’any internacional de la cultura de l pau i si volem que no es quedi en un enunciast retóric, cal avançar en propostes concretes. En formulem algunes que intenten covinar valors educatius amb accións transformadores: 1.- Disposar d’una bona informació sobre els conflictes armats: Darrera de guerres que es qualifiquen com a ètniques o de religió sobvint hi trobem interessos econòmics i voluntats de control polític. Malgrat la seva importància hi ha guerres allunyades – com la del Sudan – en les quals el mon desenvolupat no s’hi juga res, i de les que no en tenim gaire noticies. 2.-Les amenaces que afecten la nostra seguretat no son resolubles amb respostes de caire militar Problemes com l’atur,les pensions, els desastres mediambientals, els accidents laborals i de circulació i, fins i tot, les catástrofes naturals i els dèficits alimenaris, han de buscar les seves solucions en reformes econòmiques, en propostes ecològiques i en gent preparada en la protecció civil pero no pas en la guerra. 3.- Les guerres mai no resolen res. Els resultats de les dareres guerres així ens ho demostren. Els milers de nens morts per l’embargament imposat sobre l’Irak, l’augment de l’animadversió entre població sèrvia i bosniaca a Bosnia- Hercegobina, la violencia que continua a El Salvador, els innombrables rfugiats sortits de Rwanda, les victies civils txetxenes sotmeses als terribles bombardeigs russos i molt altres exemples no son pas el millor reclam per desencadenar una acció armada. 4.- En tot conflicte és possible la prevenció i la negociació. Malauradament, no hem instituït els mecanismes i els mitjans suficients per a la prevenció, però, per exemple, la guerra a Kosovo es veia venir des feia deu anys i era evitable. Pel que fa a la negociació, mai no s’acaba, i sempre s’ha d’estar a punt per a recomençar-la. Si no fos així probablement no s’hauria arribat mai als acords de pau àrabo-israelìs que tingueran tencats durant larcs mesos els seus negocadors a un hotel de Oslo. 5.- La potenciació dels blocs militars i la creació de grans exèrcits no és un bon camí per a la pau. Podem pensar en unes reduïdes forces de pau controlades per unes Nacions Undes democrátiques, però no pas uns blocs que decideixin accions armades sense l’autorització d’aquelles ni tampoc en una gran quantitat de professionals altament equipats per dur a terme accions contraprduents. 6.- El deasrmaent es viable. La reducció dels estocs d’armes és tècnicament factible. la disminució dels presupostos militars ha estat recomenada des de fa mes de vint anys per les Nacions Unides com a fon de recursos per al desenvolupament, la reorientació de la investigació militar cap a finalitats civils ve urgida per necessitats de la medicina, de la agricultura i del medi ambient, la reconversió de la industria militar cap a la civil disposa de prou exemples que s’an produït sempre que hi ha hagut voluntat política, i el comerç d’armes pot ser evitat amb els conrols oportuns. 7.- No abandonar la pressió social en favor de la pau. Una pressió que ha aconseguit recentment un tractat internacional prohibint les mines antipersonals, i abans la fi de la guerra del Vietnam i la reducció de les armes nuclears a Europa. I cal entendre que la veritable pau no es limita al desarmament sino que inclou la construcció col·lectiva de la justicia dels dres humans i del respecte per l’entorn. 8.- L’educació per la pau és un instruent imprescindible de la cultura de la pau. Aquesta educació treballa a favor de l’allunyament de la violència com a plat diari en els mtjans de comunicació i d’entreteniment, potencia la cooperació per demunt de la competitividad, l’austeriat per demunt del consumisme i la coherència entre manera de pensar i manera de fer. L’educació per a la pau és, doncs, l’element mes esperançador per a la consecució d’una societat sensa guerres. 9.- L’objecció de consciència és uan magnífica eina de compromis individual. No participar en la preparació de la guerra és possible, no només en el cas del servei militar, sino també en les despeses en defensa armada mitjançant l’objecció fiscal, en la innovació militar mitjançant l’objecció científica, i en àmbits molt ariats mitjançant l’objecció laboral. 10.- Mentre segueixi havent-hi guerres caldá peò continuar l’acolliment i l’ajut dels que n’han estat víctimes. Això significa una generosa polìtica d’asil i de refugi que avui mes aviat sembla trobar-se en retroces en el sí de la Unió Europea. L’esperança que aquestes proposes vagin prenent cos és gratuïta, sinó parteix de l’existència de nombroses entitats, movimens i col·lectius que a Catalunya ja hi estan treballant.. Nomes cal doncs, impulsar aquesa tasca. Arcadi Oliveras. vicepresident de Justicia i Pau. i vicepresident de la fedeació Catalana dONG per la Pau.

jueves, 10 de abril de 2008

DERECHAS Y IZQUIERDAS

Mirémonos al espejo y definámonos si somos de derechas o de izquierdas:

Un artículo publicado en la Razón ayer 9-4-08 en el que Jordi Pujol afirmaba que en Catalunya se habían asesinado el triple de gente de derechas que de izquierdas, i que hemos de cerrar heridas, y es verdad que la Generalitat de los años 30 del siglo 20 no supo controlar las calles, como era su obligación, y que los grupos armados se tomaron la justicia por su mano sin control.
Mientras Pujol gobernaba Catalunya no destapó lo de la memoria histórica, quizás no era oportuno, pero ahora considera que la Generalitat tiene que pedir perdón por aquellos desmadres.

Mi pregunta es ¿porqué de aquellos desmadres? ¿Qué imagen había en el pueblo de las derechas y de las izquierdas?

A continuación describo los trazos que a mi modo de ver a nivel popular se consideran y dan la imagen de derechas o de izquierdas.

La derecha se considera inmovilista y sin iniciativa, dan la impresión de que solo defienden teorías o sistemas ideológicos, principios sin aplicaciones de los mismos, o inaplicables, o símbolos como la bandera, los escudos , o se dedican a poner medallas, o premios, es decir reconocimientos a méritos personales, destacando determinadas personas de ámbitos culturales o económicos por encima del pueblo.
Son gente de dinero que defienden su estatus e intereses personales frente a los intereses de los trabajadores y al bien común.
La defensa de las culturas regionales es de derechas.
Confabularse con ideologías religiosas es de derechas, o favorecer determinadas ideologías religiosas.
Utilizar el ejército para la defensa de ideologías políticas.
La derecha da la impresión de parcialidad y cerrazón, opresora del pueblo

Caracteriza las izquierdas: el progreso económico de infraestructuras, de servicios sociales, de acogida de inmigrantes e incluirlos en la estructura socioeconómica del pais la apertura a relaciones internacionales, a poner el ejercito a la defensa del pueblo, la libertad religiosa, de desarrollo económico, de bienestar del pueblo y libertad de iniciativa en todos los campos, político, económico, educacional, laboral, investigación, artístico, estructural...
La izquierda da la impresión de apertura, i imparcialidad, deja respirar a la gente, reparte mejor la riqueza, regula las tendencias populares a favor del equilibrio entre todas, escucha al pueblo sin previos dogmatismos, abierta a todas las culturas, aunque sean más primitivas que la propia.

viernes, 28 de marzo de 2008

VALORS -VALORES Y ACOMPAÑAR

CAS

Mi interés primordial se centra en aquello que dice el título, hablar primordialmente en positivo en aquello que son temas de actualidad en el ámbito de la vida humana y la convivencia entre nosotros.

Entra aquello que son observaciones sobre diversas conductas humanas, sin incluir juicios radicales, pero sí definiendo si son perjudiciales o beneficiosos.

Utilizo para redactar indistintamente el catalán o el castellano, las dos lenguas son riqueza cultural de nuestra tierra.

Algunos aspectos de la relación humana:

1.- ir creando en nuestro entorno un espacio donde las personas se encuentren, no solo suministradores de servicios, sino como lugar de encuentro y relación donde sea posible acompañarnos en procesos vitales.

Hemos de creer en las potencialidades de toda persona, que además definen un destino. Todos en algún momento de la vida hemos tenido más o menos recursos dentro una solución normalizada; por diversas circunstancias se ha dado una rotura de raíces que nos ha puesto e n crisis.

Cuando estamos juntos no se trata de hacernos compañía, sino que somos compañeros en un proceso, y este acompañamiento requiere tiempo.

El ritmo de evolución lo marca la propia persona y nosotros y nosotros lo hemos de respetar y comprender. Es ingenuo pretender cambiar hábitos que han sido útiles durante años para sobrevivir, se aparten ahora porque nosotros lo decimos.

Por ejemplo, si has aprendido a mentir para conseguir algo, le costará prescindir de mentir. Hemos de abrir espacios para que uno pueda respirar.

Hemos de dejar tiempo para la expresión tanto para momentos de dolor como para momentos de alegría, y siempre teniendo en cuenta que quien tenemos delante es persona viva, y pude ir a más, tanto cuanto creemos en él.                                                                                 Cada uno tiene un proyecto de vida.

Nosotros podemos ayudar a que este proyecto se abra, lo descubramos y lo podamos desarrollar por nuevas rutas, sin restar libertad en el cambio , al potencial de las capacidades individuales.

¿Quién puede llevar a término el acompañamiento?

Siempre se ha de hacer por partes, como el camino de Santiago, cada uno es compañero de camino de un trozo de su vida. En este camino también intervienen diferentes profesionales; trabajadores sociales, psicólogos, educadores, maestros, .El papel en la convivencia es muy importante, porque se establece una empatía que es diferente con cada persona. Hemos de tener presente que esta empatía no ha de ser una excesiva dependencia de una persona concreta, es más enriquecedor cuando se va construyendo una red de relaciones a través de distintas personas.

Hemos de interesarnos al principio de la convivencia en recoger datos de todo tipo, cual ha sido su historia y que cosas positivas considera que tiene o ha vivido. Por nuestra parte es importante la mirada esperanzadora, optimista. Se ha de evitar el zafarrancho, pero se ha de dar la información necesaria o relevante para construir una imagen colectiva, conocida y apreciada por el otro. En el trato mutuo recibimos y damos información personal, evitar presiones o situaciones no deseadas, pero las vividas nos puede ayudar a entender ciertas relaciones. Entre todos diseñamos el mutuo acompañamiento.

 

 

 



CAT

El meu interès primordial es centra en allò que diu el títol, parlar primordialment en positiu d’allò que son temes de actualitat en el àmbit de la vida humana i la convivència entre nosaltres. Entra allò que son observacions sobre diverses conductes humanes , sense incloure judicis radicals , però sí definint si son perjudicials o beneficioses.
Utilitzaré indistintament el català i el castellà les dues llengües riquesa cultural de la nostra terra.
Alguns aspectes de les relacions humanes:
Anar creant al nostra entorn un espai on les persones ens trobin, no només com a submínistradors de serveís, sínó com a lloc de trobada i relació on sigui possible acompanyar-nos en processos vitals.
Hem de creure en les potencialitats de tota persona, no és només un potencíal sinó un destí.
Tots en algun moment de la vida hem tingut mes o menys dins una situació normalitzada, per diverses circumstàncies el trencament d' arrels que ens han posat en crisi.
Quan estem junts no fem companyia, si no que som companys d’un procés, aquest acompanyament requereix temps. El ritme d’evolució el marca la própia persona i nosaltres l’hem de respectar i comprendre. És ingenu pretendre que hàtbits que han servit anys per sobreviure es deixin perqué nosaltres ho diem.
Per exemple, si ha aprés a mentir per aconseguir coses, Ii costarà deixar de fer-ho. Hem d’obrir espais per qué hom pugui respirar.
Hem de deixar temps per a I’expressió, tant dels moments de dolor com moments d’alegria, i sempre tenint amb compte que qui tením al davant és viu i pot anar a més, creiem en ell.
Cadascú té un projecte de vida. Aquest projecte nosaltres podem ajudar a que s’obri, es descobreixi i Ii podem desvetllar noves vies sense treure llibertat i en canvi potenciant les capacitats indíviduals.
¿Qui pot portar a terme I’acompanyament?
Sempre s’ha de fer a trossos, com el camí de Santiago. Cada u és company de camí, d’un tros de la seva vida. En aquest camí també hi intervenen diferents professionals: treballador social, psicóleg, educador. El paper en la convivència és molt important perqué s’estableix una empatie que és diferent amb cada persona. Hem de tenir present que aquesta empatia no ha de ser una excessiva dependéncia d’una persona concret, és més enriquidor que es vagi construint una xarxa de relacions a través de diferents persones.
Cal interesar-se al principi de la convivència en recollir dades de tot tipus: quina ha estat la seva história i sobretot quines coses positives té o ha viscut.
Per la nostra part, és important la mírada esperançadora, optimista...

S’ha d’evitar el safareig, peró s’ha de donar la informació necessaria o relevant per construir una imatge col.lectiva, coneguda estimada de l’altre. En el tracte mutuu rebem i donem informació personal, evitar-hi pressions o situacions no desitjades, ens pot ajudar a entendre certes reaccions... Entre tots dissenyem el mutuu acompanyament.
josepm.

viernes, 1 de febrero de 2008

EL PROJECTE DE LA PROPIA VIDA




El projecte de la propia vida normalment és la del que s'ocupa de les coses temporals:, és a dir crear família i procurar a les persones aliments, vestit, i, habitatge cultura i educació, salut, transport, organització social i justícia, oci, tant en sectors primaris com secundaris.
Tenim en consideració tot això vui parlar de allò que ens ocupa..
Cal una atenció especial per podem escollir la feina correctament, Per això quan treballem, treballem des de la atenciò a la consciència i som instruments de realització allò que conve a la societat. Sense buscar mes raons que reconèixer que les coses son així. El company al que ens podem adreçar com a treballador, és aquell que està al costat la major part de la seva vida, i parlar-li de tu a tu, de la utilitat, de l'oportunitat, de la compensació de la nostra feina, es positiu.
Però quan nosaltres hem escollit la feina, no progressarà, o distorsionarà altres sectors de la nostra vida com el familiar, espiritual...
Si desenvolupem la feina a l'escolta de la consciència es notarà en molts detalls, i en moltes coses sorprenents, propis de l'originalitat de l'interior de la pessona.

-Treball que beneficiï a la societat és el que amb interès il·lusió eficàcia i feina ben feta si vols digues productiva o rentable en favor de la gent, es l'únic que dona satisfaccio.

Per principi cada u ha rebut unes qualitats i temperament que l'àmbit social i familiar ha cuidat de desenvolupar, Perquè en el pla de conjunt hom, en el seu cor, m'ha vist situat aquí en les feines que estic fent, en l'entorn familiar, laboral i social en el que em moc.
I hom s'alegra de veure-m'hi situat a on soc, i del fet que jo estigui realitzant el pla d'amor i progrés per la part que em toca.
La interiorització i ghaver assumit el treball depèn fonamentalment de si he acollit el treball que em corresponia, o si jo amb el cor brut d'egoisme i vanitat he escollit allò que no em pertoca distorsionant allò que es correcte.
Quan un està en la feina correcta respecte a les diverses situacions i tasques com ve d'un cor senzill i humil la relació surt fluida sincera, i eficaç. Els èxits responen a allò que un fa perque s'hi trova no per merits. Segons feines responsabilitats i ambients el camp laboral pot ser motiu de continuades temptacions, quan neixen de la voluntat d'un mateix, pero cal considerar que sols es el servi que em tocava fer a la humanitat mai l'esca de la temptació.

En altres paraules: la feina amb aquesta actitud, és nota la professionalitat, no hi ha oportunisme, esperit de discòrdia, de competitivitat, o reivindicatiu sobretot quan un està ja en una situació de privilegi respecte a altres treballadors.

No treballem per ambició econòmica, sí, per poder viure del fruit del nostre treball, i la recta intenció en aquest punt es nota en què hom disposa dels diners responsablement i sempre en vistes a una utilitat positiva, no per aparentar, vanitat, o caprici, no per fugir dels propis complexos que en realitat nomes és mal dissimulen

Treballem per viure dignament, però aquesta paraula es distorsiona, i la dignitat a vegades ralla en el luxe, o el malbaratament. La dignitat està en un pare Damià de Veuster que mort entre els leprosos, la dignitat està en Jesús que mort despullat i malferit a la creu, la dignitat està en disposar dels recursos necessaris per complir com cal la voluntat de Deu. Tot allò que excedeixi d'aquí difícilment és justificable com a dignitat. La dignitat està en el cor senzill i generós no està en el sibaritisme i marginar.


Ens cal sempre fer llum sobre la verdadera dignitat de la vida i el treball, l'envergadura i qualitat del nostre servei és voluntat de dignitat autèntica.
Cal abordar el tema amb cor senzill pacient i generós que reclama el nostre treball.

Les relacions humanes en la feina: Normalment el nostre treball és treball d'equip, va coordinat amb altres treballs, altres feines, que altres fan, les conseqüències econòmiques també estan en relació amb les feines que altres fan. Que els costos siguin proporcionats a un intercanvi just de béns. Ni costos massa baixos que creïn opressió, ni tan alts que creïn privilegis, no ofegar el mercat ni per rebentar preus ni per preus inassequibles per públic que ho necessita.

Hi ha tasques i situacions que superen les nostres possibilitats: i és un bon punt per reflexionar i reconèixer aquestes situacions i saber-les torejar perquè a on nosaltres no hi arribem d'entrada despres sense saber com ho assolim, i allò que semblava insuperable s'ha superat gracies a fets providencials que hem de reconèixer. En l'empresa i les persones tot te un rerafons que va mes enllà de la voluntat personal de cada u, per les que la riquesa del mon arriba a les nostres mans elaborada, preparada per consum en una varietat de presentacions i utilitats meravellosa. És admirable aquella ciència que utilitza els homes per mostrar-nos tanta riquesa, a traves dels segles, però sobretot en el nostre mon, digne de apreci i de la nostra admiració. Digne de reconeixement ..





















jueves, 10 de enero de 2008

DE LA URBANITAT A LA EDUCACIÓ PER LA CIUDADANIA (cat y Cas)

CAS                                                                                   

 EDUCACION PARA LA CIUDADANÍA.

 

De la urbanidad al 1935 a la Educación para la ciudadanía. el 2000.

A nivel escolar llevamos una larga historia en la educación social.

En tiempos de la república era la urbanidad en tiempos del franquismo fue la educación en el espíritu nacional, y la religión católica; al legar la democracia y la globalización ha llegado la multiculturalidad, la religión se mantiene pero no es evaluable, se intenta poner la ética como alternativa a la religión; otros hablan poner como alternativa presentar las grandes religiones  del mundo como asignatura cultural como la historia o la literatura;                                                                      las   tutorías pretenden hacer el trabajo educativo personalizado y finalmente llega la educación para la ciudadanía.

Esta nueva asignatura ha hecho que surgiesen en diferentes ámbitos sociales i religiosos inquietudes y dudas, no fuera que invadieran las competencias propias de los padres en la educación de los hijos, i en caso extremo orientasen a sus hijos hacia unos derechos que limitasen su correcta educación, especial alarma ha surgido a partir de unos textos que incluyen educación sexual en discordancia con la ética que padres y madres de diferentes culturas tienen.

Hay dudas de si será completa o real, si será tendenciosa o imparcial, oportuna o inoportuna, apropiada a las edades a las que se dirige o no apropiadas.

El estudio de esta situación nos lleva a plantearnos este acto por el que queremos llegar a un planteamiento de concordia en la educación de los hijos tanto si los alumnos proceden de la cultura cristiano-europea, como los procedentes de la musulmana, judía, u otras culturas orientales o nórdicas o africanas.

 Un punto que planea sobre toda la asignatura es la cultura participativa, es decir el desarrollo de la democracia, pero a la vez resulta que disminuye la participación de los alumnos, pues al delegado de curso no tiene ninguna responsabilidad. Democracia no es votar cada 4 años. Hay cambios en la escala de valores; se favorece el individualismo, y no se ofrece un conocimiento adecuado a los recursos democráticos como serian: Proyectos educativos consensuado, consejo escolar de mayor participación, desarrollar el percibir, entender, y vivir los métodos escolares en común.

La participación de los ciudadanos en la función pública.

La constitución afirma la participación de los padres de los alumnos en la gestión educativa.

La inmigración cómo se compagina con la cultura local desde la vertiente educativa. Los cursos de esta asignatura aquí , en Cataluña comienza en 3º de  ESO, pero se iría implementando tres cursos más en los próximos años bajo la denominación Educación para la ciudadanía y derechos humanos a alumnos del 3º ciclo de primaria entre 10y 12 años, en uno de los 3 primeros cursos de ESO entre los adolescentes y las adolescentes, de 12 a 15 años,  y con la denominación ético cívica al 4º de ESO a chicos de 15 a 16 años y en el bachillerato a jóvenes de 16 a 18 años. El PSOE prepara profesores para dar esta materia.

El acuerdo al que ha llegado el ministerio de educación con las escuelas concertadas y de manera destacada por su importancia y relieve con la FERE y por extensión con el Secretariado de la escuela cristiana de Cataluña, más otras organizaciones profesionales del sector.

El acuerdo consiste en que las escuelas podrán adecuar el temario a su criterio y de esta manera desaparece el problema que podría haber en cuanto a reservas morales.

Zapatero a las escuelas concertadas les ha prometido tranquilidad en el temario, pero en realidad el temario no lo define, y por este motivo no tiene potestad plena el ministerio de educación, sino las comunidades autónomas. Eso hace que la escuela concertada de cómo interprete de la cuestión cada gobierno autonómico. Juan Luis Pérez Francesch dice: “La ley orgánica de educación ha permitido discutir de nuevo los valores que han de guiar el proceso educativo.

No cabe la menor duda que la motivación es muy importante y que los partícipes del proceso educativo deben estar motivados (profesores y padres incluidos) pero como se ha puesto de relieve es urgente enfatizar en los valores de la voluntad, el esfuerzo y la disciplina. Si no actuamos en esta dirección estamos engañando a los jóvenes ya adolescentes sobreprotegiéndoles de manera que no les hacemos ningún favor para aprender a vivir por si mismos en la vida real.

 

Por el contrario, el fomento de la voluntad, el esfuerzo y la disciplina, perfectamente compatibles con la motivación, se nos presentan como un buen

fundamento para construir una sociedad de la responsabilidad, con personas que hagan las cosas con argumentos más profundos que el gustar o tener ganas. Tenemos Ciudadanos a los que les resulta muy fácil y cómodo pedir pero que difícilmente dan algo a los demás, el ciudadano “cliente de los servicios públicos, con el argumento peregrino de que para ello paga impuestos.”

Consultados los principales distribuidores de libros escolares, se han suministrado libros para 3º de ESO de editoriales implantadas en Cataluña y que no tienen textos problemáticos.

En primer lugar queremos felicitar a los autores y editoriales de los textos de la asignatura que pretenden desarrollar con toda dignidad la personalidad cívica de los alumnos, dando los criterios que permiten que el alumno/a suma el desarrollo propio de forma autónoma, sin condicionantes y en aquellos ámbitos donde la responsabilidad social en la convivencia, puede crecer de forma equilibrada proporcionalmente a la edad que tienen pero que consolida las bases del futuro crecimiento.

Cada editorial desarrolla la asignatura en función de la visión de los redactores del texto cosa que no quiere decir que no se ajusten a la pauta genérica que la ley ha dado para esta asignatura.

Presento a continuación una comparación de los textos de diferentes editoriales: Los contenidos fundamentales:

 Según EDB son:

 1º  (Soy persona) Se ofrece el reconocimiento de uno mismo como persona con todas las capacidades y habilidades que eso supone.

 2º.(Vivo en sociedad) En segundo lugar el hecho de que vivimos en sociedad ni que sea a partir del ámbito familiar y en este caso escolar

 3º (Tengo derechos y deberes) En tercer lugar tocan la participación en la vida social a partir de los derechos y deberes que uno tiene.

. (soy demócrata)  En cuanto lugar conviene reconocer la organización social en la que estamos situados, que es un estado democrático

5º. (en una sociedad plural, en un mundo global). Todo esto nos conduce a reconocer el pluralismo cultural en el que nos movemos, incrementado por el actual fácil acceso a traves de los medios promotores de la globalización cultural a nuestro alcance

 

La Galera por ejemplo titula los capítulos como sigue:

Relaciones personales (soy persona)

Participación (vivo en sociedad)

derechos humanos (tengo derechos y deberes)

democracia (soy demócrata)

diversidad (en una sociedad plural)

Bien común, sostenibilidad. Un mundo.(en un mundo global)

 

Editorial Santillana:

 

1.      Aprendemos a ser ciudadanos (soy persona)

2.      La convivencia en el centro escolar (vivo en sociedad)

3.      Las relaciones humanas (tengo derechos y deberes)

4.      Una sociedad plural (una sociedad plural)

5.      La igualdad entre hombres y mujeres; la política y el bien común (soy demócrata)

6.      Consumo y desarrollo sostenible (sostenibilidad)

7.      La convivencia ciudadana ayuda al desarrollo (en un mundo global)

8.      Construimos la paz

Se dan a conocer también,  documentos internacionales sobre:

a)      cómo situarse en sociedad,

b)      declaración de derechos y deberes de la ONU,

c)       los derechos de los niños,

d)      la igualdad legal entre hombre y mujer.

La dinámica de la asignatura siempre se dibuja mirando el futuro mediante un desarrollo equilibrado y gozoso.

Santillana por ejemplo tiene en cada lección los apartados:

A) para que reflexiones

b)  debate

c) solidario

d)construir mi visión personal

e) lectura.

No compartimos el hecho de no relacionar directamente los derechos y deberes, porque el crecimiento del sentido de responsabilidad no lleva el ritmo de crecimiento que requiere la misma evolución del o la adolescente, y fácilmente caen en el error de reclamarlo todo y no dar nada.

Conviene recordad que aún el derecho a la vida y al crecimiento personal son adquiridos en previsión y función de los compromisos y deberes que la persona puede adquirir o adquiere por la cual cosa si no hay deberes no hay derechos, y esto se ha de aprender en la adolescencia, y la legislación eso no lo contempla como conviene.

El prescindir de este aspecto comporta que se desarrolle una cultura del sibaritismo hedonismo y permisivismo, que olvida la cooperación en las relaciones familiares, las relaciones de equipo en el deporte y en el ocio, o la corresponsabilidad en las relaciones afectivas, estudiantiles o laborales.

 

El no valorar convenientemente los deberes conduce también a la falta de respeto a los demás, o a actividades irresponsables o lúdicas que no prevén los perjuicios o compromisos que comporta. Hemos visto quemar una mujer que dormía en la calle por diversión, o apalear hasta la muerte a un hombre sin hogar, romper todos los retrovisores de los coches aparcados en una calle, quemar los contenedores, matar la mujer por no aceptar aquello que le impone el macho, relaciones sexuales prematuras sin poder asumir las consecuencias, que conducen a los abortos a rechazar los hijos o abandonarlos al nacer, todo eso y más, lo hemos visto en Barcelona.

Conviene en esta asignatura prestar especial atención a los ámbitos personales y de relación con el entorno, que refuercen el compromiso y la responsabilidad personal.

 

Ha sido fácil en estos textos aludir a la violación de derechos de países lejanos: la explotación laboral infantil, la tortura, la falta de libertad de expresión sobre hechos objetivos de interés común, el machismo y el menosprecio de  la mujer, las guerras, el hambre,  y se invita al adolescente a opinar sobre esto                                                                                                                                         , pero obviamente pocas posibilidades tiene para entrar en acción ante estos problemas, ni de poder asumir compromisos.

Sí se habla de solidaridad y cooperación, pero la aplicación asequible es deficiente. En la diversidad EDB no toca el tema de la diversidad religiosa, en cambio sí que lo toca la Galera .Todo esto  nos plantea cómo se educa hoy, no tanto por los libros de texto que se dan en las escuelas o las dinámicas educativas que se imparten como por el resultado de las conductas de los menores,  que en parte depende del ejemplo que reciben de los padres, y de lo que aprenden de los medios de comunicación, pero también de los criterios que aplican los educadores, i de la legislación que protege a los menores hasta tal punto que se les vuelve en contra de  la protección que pretenden implantar. Pienso en los adolescentes que salen de ambientes marginales o corrupto por abusos económicos, sexuales violentos o de drogadicción.

El estrés de maestros y profesores, la dificultad en mantener el orden, y la atención en las aulas, el bajo nivel escolar que conseguimos, las faltas de respeto a maestros familiares o compañeros y en general en los ámbitos sociales en los que se mueven, la calle el comercio, los transportes públicos y las reuniones , principalmente nocturnas con amigos y compañeros dejando residuos donde se reúnen sin ningún interés por dejarlo recogido  y dejar botellas , latas y envoltorios  de alimentos en algún contenedor público. Se detenta también en estos sectores adolescentes la falta del sentido de   la belleza y la elegancia, la violencia de menores por efectos del consumo de drogas a partir de los10-12 años de edad., la información a estas edades de todo tipo de prácticas sexuales despertando su apetencia a probarlas, en contradicción encarnizada de la persecución de la pederastia y la pornografía infantil, el soporte incondicional a conductas imprudentes de los hijos, familiares o compañeros, y en contra de los educadores y maestros.

Todo esto son síntomas de unos resultados poco eficaces que conviene corregir de raíz.

Responsabilizarse de los aspectos comunitarios evitando molestias al vecindario, asumiendo la propia realidad y entorno. Estamos en un momento histórico en el que el 5% de la población se dedica al campo, un 15% a la industria, y el 80% a nuevas tecnologías, servicios o profesiones liberales.

El aluvión de información que llega a los niños ahora es tal que nos exige un nuevo estilo de educar con espacios de diálogo, reflexión, y selección, donde las criaturas se sientan estimadas y queridas, orientadas, y no solo informadas.

Entiendo que estamos descuidando aspectos de la educación que permiten un desarrollo global de la persona, y que en consecuencia tendríamos que añadir estos aspectos a lo que ya les estamos dando. Conviene transmitir con rigor valores objetivos, entendidos e integrados en los propios comportamientos.

Conviene que cada menor o adolescente identifique con rigor sus cualidades y habilidades y las ponga responsablemente al servicio de las ociedad.

 

 

La educción es un proceso de creación de actitudes y hábitos o costumbres que permitan

Alcanzar una vida liberada, autonómica, equilibrada, rentable y satisfactoria para  la persona, bajo la atención del educador/a con perspicacia, intuición, y habilidad.

No estás de más proponer la religión como una experiencia purificadora de la conciencia y de apertura a los demás como compañeros y colaboradores en unos objetivos comunes de paz y bienestar.

Todos los creyentes valoran que la bondad y compasión de Dios es tan grande que acoge a todos los que rehúsan el mal y hacen una opción comprometida por el bien, y este es un factor importante en la educación. El amor, la ternura, el ambiente familiar distendido, ofrecen al menor un ambiente sereno en el que puede ir definiendo sus intereses en positivo.


CAT
EDUCACIÓ PER LA CIUDADANIA De la “Urbanitat” al 1935 a la EpC al 2007 A nivell escolar portem una llarga historia en la educació social: En temps de la república era la “Urbanitat” en temps del franquisme va ser la “ Educación en el espíritu nacional” y la religió catòlica; al arribar la democràcia i la globalització, ha arribat la multiculturalitat, la religió es manté però no es avaluable , se intenta posar la ètica com alternativa a la religió, altres parlen com alternativa, presentar les grans religions del mon com assignatura cultural com la historia o la literatura; les tutories pretenen fer la feina educativa personalitzada, i finalment arriba la “Educació per la ciutadania”. Aquesta nova assignatura ha fet sorgir en diferents àmbits socials i religiosos neguits i dubtes , no fos que envaïssin les competències pròpies dels pares en la educació dels fills, i en cas extrem orientessin els seus fills envers uns drets que limitessin la seva correcta educació, especial alarma ha sorgit a partir d’uns textos que inclouen educació sexual en discordança amb la ètica que pares i mares de diferents cultures tenen. Hi ha dubtes sobre si serà completa o parcial, si serà tendenciosa o imparcial, oportuna o inoportuna apropiada a les edats a les que s’adreça o inapropiada. L’estudi d’aquesta situació ens ha portat a plantejar-nos aquest acte per el que volem arribar a un planejament de concòrdia en la educació dels fills, tan si els alumnes procedeixen de la cultura cristiana-europea, com de la musulmana, o de la jueva, de altres cultures orientals, nòrdiques o africanes. Un punt que planeja sobre tota la assignatura es la cultura participativa, es a dir el desenvolupament de la democràcia, però alhora resulta que disminueix la participació dels alumnes , dons al delegat de curs no te cap responsabilitat. Democràcia no es votar cada 4 anys. Hi ha canvis en l’escala de valors; s’afavoreix el individualisme , i no s’ofereix un coneixement adequat dels recursos democràtics com serien: Projectes educatius consensuats, Consell escolar de major participació Desenvolupar el percebre, entendre, i viure els mètodes escolars en comú. La participació dels ciutadans en la funció pública. La constitució afirma la participació dels pares dels alumnes en la gestió educativa. La immigració com es compagina amb la cultura local des de la vesant educativa. Els cursos d’aquesta assignatura a casa nostra comença per 3r de ESO, però s’anirà implantant tres cursos mes en els propers anys sota les denominacions Educació per la ciutadania i drets humans a alumnes del tercer cicle de primària entre 10 i 12 anys, en un dels tres primers cursos de ESO entre adolescents/es de 12 a 15 anys, i amb, la denominació Educació ètic-cívica al 4t. De ESO a nois/es de 15 i 16 anys , i en el batxillerat a nois/es de 16 a 18 anys. El PSOE, prepara professors per donar aquesta matèria. L’acord a que arribat el Ministeri de Educació amb les escoles concertades y de manera destacada, per la seva importància i relleu, amb la FERE, y per extensió amb el Secretariat de la Escola Cristiana de Catalunya, edemes de altres organitzacions professionals del sector, l’acord consisteix en que les escoles podran adequar el temari al seu criteri i d’aquesta manera desapareix el problema que pugues existir en quant a reserves morals. Zapatero A las escoles concertades els ha promès tranquil·litat en el temari, però en realitat el temari no el defineix, y por aquest motiu, no te potestat plena el Ministeri de Educació sinó las Comunitats Autònomes. Això fa que la escola concertada està en mans de cóm interpreti la qüestió cada govern autonòmic. Joan Lluis Pérez-Francesch : “La ley orgánica de educación ha permitido discutir de nuevo sobre los valores que han de guiar el proceso educativo. No cabe duda que la motivación es muy importante, y que los partícipes del proceso educativo deben estar motivados (profesores y padres incluidos), pero como se ha puesto de relieve es urgente enfatizar en los valores de la voluntad, el esfuerzo y la disciplina. Si no actuamos en esta dirección estamos engañando a los jóvenes y adolescentes, sobreprotegiéndolos, de manera que no les hacemos ningún favor para aprender a vivir por si mismos en la vida real. Por el contrario, el fomento de la voluntad, el esfuerzo y la disciplina, perfectamente compatibles con la motivación, se nos presentan como un buen fundamento para construir una sociedad de la responsabilidad, con personas que hagan las cosas con argumentos más profundos que el gustar o tener ganas. Tenemos Ciudadanos a los que les resulta muy fácil y cómodo pedir pero que difícilmente dan algo a los demás, el ciudadano “cliente de los servicios públicos, con el argumento peregrino de que para ello paga impuestos.” Consultats els principals distribuïdors de llibres escolars , s’han subministrat llibres per 3r de ESO de editorials implantades a Catalunya i que no tenen texts problemàtics. En primer lloc volem felicitar els autors i editorials dels textos de l’assignatura, que pretenen desenvolupar amb tota dignitat, la personalitat cívica dels alumnes, donant els criteris que permeten que el alumne assumeixi el desenvolupament propi de forma autònoma, sense condicionants, i en aquells àmbits on la responsabilitat social en la convivència, pot créixer de forma equilibrada proporcionalment a la edat que tenen, però que consolida les bases del futur creixement. Cada editorial desenvolupa la assignatura en funció de la visió dels redactors del texts, cosa que no vol dir que no s’ajustin a la pauta genèrica que la llei ha donat a aquesta assignatura. Presento a continuació una comparació dels textos de diferents editorials: Els continguts fonamentals segons EDB son. 1- el reconeixement d’un mateix com a persona amb totes les capacitats i habilitats que això suposa. (Soc Persona) 2- En segon lloc el fet de que vivim en societat ni que sigui a partir del àmbit familiar, i en aquest cas escolar. (Visc en societat) 3- En tercer lloc es toquen la participació en la vida social a partir dels deures i drets que el alumne te. (Tinc drets i deures) 4- En quart lloc, cal reconèixer la organització social en la que estem inserits, que es un estat democràtic.(Soc demòcrata) 5- Tot això ens condueix a reconèixer el pluralisme cultural en el que ens movem i més tenint accés als mitjans promotors de la globalització cultural que estan al nostra abast.(En una societat plural) (en un mon global) La editorial la Galera per exemple titula els capítols com segueix: Relacions personals (Soc Persona) Participació (Visc en societat) Drets humans (Tinc drets i deures) Democràcia.(Soc demócrata) Diversitat .(En una societat plural ) Be comú Sostenibilitat Un món (en un mon global) La editorial Santillana i comparació entre els tres llibres de mostra: Aprenem a ser ciutadans (Relacions personals (Soc Persona)) La convivència en el centre escolar(Participació (Visc en societat)) Les relacions humanes(Drets humans (Tinc drets i deures)) Una societat plural(Diversitat (En una societat plural )) La igualat entre homes i dones La política i el be comú(Democràcia, be comú (Soc demócrata)) Consum i desenvolupament sostenible (Sostenibilitat) La convivència ciutadana Ajuda al desenvolupament(Un món (en un mon global) Construïm la pau Es dona a conèixer també, documents internacionals sobre com situar-se en societat, declaració de drets i deures de la ONU, els drets dels infants...La igualtat legal d’home i dona... La dinàmica de la assignatura sempre es mirant el futur mitjançà un desenvolupament equilibrat i joiós. Santillana per exemple cada lliçò te els apartats : Perquè hi reflexionis, debat, solidaris, construir la meva visió personal, lectura. No compartim el fet de no relacionar directament als adolescents els drets , i els deures, perquè el creixement del sentit de responsabilitat, no porta el ritma de creixement que requereix la mateixa evolució de la noia o el noi, i fàcilment cauen en l’error de reclamar-ho tot i no donar res. Cal recordar que inclús el dret a la vida i al creixement personal, son adquirits en previsió i funció dels compromisos o deures que la persona pot adquirir o adquireix, per la qual cosa si no hi ha deures no hi ha drets, i això s’ha d’aprendre en la adolescència, i la legislació això no ho contempla com cal al nostra país, i tot això abonat per un consumisme sibarita hedonista i permissiu, que oblida la cooperació en les relacions familiars , d’equip en esport i oci, o la corresponsabilitat en les relacions afectives, estudiantils o laborals. El no valorar convenientment els deures porta també a la falta de respecta als altres o a activitats irresponsables, lúdiques que no preveuen els perjudicis o compromisos que els comporta. ( per divertir-se cremar una dona que dorm en un portal, apallissar fins la mort a un que viu al carrer, trencar tots els retrovisors dels coxes que te al abast, cremar contenidors de brossa, o matar la dona perquè es una tossuda i no accepta allò que li imposa el mascla..relacions sexuals prematures irresponsables que condueixen al avortament o a rebutjar els fills deixant-los acabats de néixer en contenidors de brossa, tot això i mes, ho hem vist a Barcelona) Cal en aquesta assignatura prestar especial atenció als àmbits personals i de relació amb el seu entorn, que reforcen el compromís i la responsabilitat personal. Ha estat fàcil en aquets texts al·ludir a situacions de violació de drets de països llunyans a nosaltres : la explotació laboral infantil, la tortura, la manca de llibertat d’expressió sobre fets objectius d’interès comú, el masclisme i el menyspreu de la dona, les guerres, la fam... i s’invita al adolescent a opinar sobre això, però òbviament, poques possibilitats te d’entrar en acció en aquests problemes, i per el mateix d’assumir-hi compromisos. Si que es parla de cooperació i solidaritat però la aplicació assequible es deficient. En la diversitat EDB no toca el tema de la diversitat religiosa en canvi si que el toca la Galera. Tot això ens fa planejar com s’educa avui, i quin profit ciutadà o social en traurem? Creiem que s’escampen ideologies tan lliberals que de fet eliminen aspectes educatius, tan elementals com la ètica , la cultura del esforç, el sentit de responsabilitat, el respecte a persones,àmbits socials, cultures i opinions diverses, el sentit religiós que reivindiquen la major part de la humanitat. Tot això ho diem no tant per els llibres de text que es donen a les escoles o les dinàmiques educatives que s’hi imparteixen, com per els resultats en les conductes dels menors, que en part depèn del exemple que reben dels pares, del que aprenen dels mitjans de comunicació, però també dels criteris que apliquen els educadors, i de la legislació que protegeix els menors fins a tal punt que se els torna en contra de la mateixa protecció que pretenen implantar. El estrès de mestres i professors, la dificultat de mantenir el ordre i la atenció a les aules, el baix nivell escolar que aconseguim, les faltes de respecte a mestres familiars i companys, i en general als àmbits socials en els que es mouen, al carrer, al comerç, als transports públics, deixalles per tot arreu sense cap mirament, la manca del sentit de bellesa i elegància, la violència de menors, les adicions a drogues a partir dels 10 o 12 anys, la informació aquestes edats de tot tipus de pràctiques sexuals, en contradicció amb la persecució acarnissada contra la pederàstia i la pornografia infantil, el suport incondicional a conductes incorrectes dels fills per part dels pares, en contra dels educadors i mestres. Tot això son símptomes de uns resultats poc eficients que cal corregir d’arrel. Responsabilitzar-se dels aspectes comunitaris de la vida es assumir la pròpia realitat i entorn. Estem en un moment històric en que un 5% de la població es dedica al camp, un 15% a la industria i el 80% a noves tecnologies, serveis, o professions lliberals. L’allau d’informació que de petits arriba a nens/es es tal que això en mena a un nou estil de educar amb espais de diàleg, reflexió i selecció, on les criatures se sentin estimades i orientades i no sols informades. Entenem que estem descuidant aspectes de la educació, que permetin un desenvolupament global de la persona dels menors, i que en conseqüència tindríem que afegir aquets aspectes a allò que ara els oferim. Cal transmetre amb rigor valors objectivats, entesos, i integrats en els propis comportaments; cal que cada menor o adolescent identifiqui amb rigor les seves qualitats i habilitats i les posi responsablement al servei de la societat. La educació es un procés de creació d’actituds i hàbits o costums que permeten arribar a un viure alliberat, autonòmic, equilibrat, rentable i satisfactori a la persona, sota la atenció del educador/a amb perspicàcia, intuïció, i habilitat. No està de mes proposar la religió com una experiència purificadora de la consciència i, de transcendència, i de APERTURA ALS DEMÈS COM A COMPANYS I COL·LABORADORS EN UNS OBJECTIUS comuns de pau i benestar. Tots els creients valoren que la bondat i compassió de Déu es tan gran que acull a tots els que rebutgen el mal i fan una opció compromesa per el be, i aquest es un factor important en la educació. L’amor, la tendresa, l’ambient familiar distès, ofereix al menor un àmbit serè en el,que pot anar definint els seus interessos en positiu.