Un govern per a tothom

Qui goberna i te el poder executiu te com primera funció encomanada defensar els febles, es a dir el poble i promoure la justícia.

Un Gobernant honest ( procura el desenvolupament del gent procurant-li els bens que necessita, i el guia en el seu destí. Aquest guiatge es el poder legislatiu.

El poder judicial es promotor de judicis justos, i detesta la iniquitat
No absolutitzar el poder temporal.

No messianisme polític dominador de nacions: autonomies pas cap el federalisme o confederalisme, reconeixement del país Vasc o el Català o Galícia com a nacions, per les seves característiques històriques , llengua, institucions i estructura social pròpies, en un país ben definit geogràficament.

El polític, es servidor del poble.

Cal col·laborar a que els politics puguin fer la seva feina amb els impostos legítims, i la participació amb les iniciatives ciutadanes perque la responsabilitat es compartida entre tots.

La llibertat no es pot fer servir per cobrir la pròpia malicia, sinó per servir el poble segons la consciència recta.

Obediència lliure i responsable a una autoritat que fa respectar la justícia i garanteix el be comú, es a dir la vida pacífica i digna del poble.

Rescatar de la misèria humana per apreci a la gent que hom goberna demostrat en la afabilitati en l’atenció a tothom.

Quant el poder polític es constitueix en tirania suplanta el lloc del poble i es torna seductor i mentider ( campanyes electorals plenes de acusacions i mentides) Cal resistir a aquets poders.

La sobirania pertany a ala sentit mes profund de dignitat de les persones, però no s’han reservat per a si el exercici de tots els poders, el govern de les nacions, la investigació científica, els oficis i professions humanes en favor del be social, tot col·labora de forma complementaria, en la expresió d'aquesta dignitat
El poder polític es part integrant del ordre generaql de la societat.
Aquest ordre el reconeixem en la nostra consciència i es realitza en la vida social mitjançà la veritat, la justícia, la llibertat, i la solidaritat que procuren la pau.

EL FONAMENT I EL FI DE LA COMUNITAT POLÌTICA
La persona humana es fonament i fi de la convivència politiques, responsable de les pròpies accions, capaç de du a terme projectes que donen sentit a la seva vida individual i socialment.
La persona assoleix la plena i completa realització de si mateix, obert al Transcendent, i als altres, per això la vida social es una dimensió humana essencial e inalienable.
En la naturalesa humana radica l’impartiu que per la consciència se ens dona a conèixer, i ens impulsa a seguir la conducta ètica i religiosa.

En relació a la societat civil, al poble, existeix la comunitat política com estructura, institucions, i persones dedicades a la política, sols per vetllar, perpetuar i fer créixer aquesta societat.

Cada persona pot formar-se una opinió pròpia sobre la gestió i institucions públiques, i en conseqüència te la llibertat d’expressar el seu punt de vista i fer-lo valer en favor del be comú, això es l'autonomia personal.
Cal no donar lloc a la passivitat i atonia de la població, sinó mes aviat afavorir les conviccions àmplies i responsabilitats de cada persona.

La sintonia en valors i el tenir un estil propi de compartir la vida es allò que dona coherència a un poble ( llengua, costums, creences, maneres de relacionar-se...); en aquest estil propi està en el exercici de drets i el compliment de deures i el gaudi comú de la bellesa en totes les seves expressions legítimes, afavorint sempre el sortir de si mateix i apreciar l’altre, tan a nivell de reconoxement en el propi sentit de dignitat i justicia com a nivell de comunicació i projectar entre persones.

Les nacions que son àmbits naturals que encerclen cada una la seva cultura i organització humana, creadora de les pròpies institucions malgrat aquesta comunitat humana ha de estar oberta al àmbit internacional i globalitzat, no pot renunciar a allò que li es peculiar i ha estat factor de cohesió i creixement d’un poble; cal tenir clar dons quines coses son pròpies de les relacions internacionals i quines no, quines son identiaries i quines genèriques.
La Europa de les regions que no dels estats, es el conglomerat de pobles natural, que no dels estats, les fronteres dels quals s’han obtingut a base de violar els drets dels altres pobles.

Tutelar i promoure els deures i els drets de la persona en funció del be comú, fonamenten les exigències socials i jurídiques de la societat perquè la persona fonamenta ontològica i entelequicament les exigències socials i jurídiques.

La comunitat política amb estructura social, ofereix a cada ciutadà, l’àmbit adequat per el seu creixement i autorealització, i en el continu renovar-se de la societat ha de saber mantenir els equilibris econòmic, social, cultural, que faciliten aquest àmbit propici perquè es faci, renovi i creixi el teixit social, evitant tot privilegi que faci ombra al creixement dels demés.

Aquest teixit es impossible si el volem suportar sols en l’àmbit legislatiu, els poders legislatiu i judicial son molt feixucs si la societat no funcionem per altres motivacions com son la amistat, la generositat, el sentit de col·laboració i de disfrutar en allò que fem, solidàriament en llibertat i igualtat.

La solidaritat i el lliurament al proïsme ens defineix com a essers que viuen i es respecten mútuament en llibertat.

Aquest principi empara la justícia tan quan cerquem una consciència més desenvolupada d’allò que som i hem de fer , es a dir vers la civilització del respecte i apreci mutu per damun de la satisfació material.

Justament Jesús de Natzaret ens dona la clau de la òptima convivència humana al lliurar-se totalment als altres per amor, aclarint l’exercici legítim i els límits de l’autoritat pública, i l’autèntic sentit de la comunitat humana.

L’AUTORITAT POLÌTICA
L’autoritat política fonamentada en la naturalesa social de l’home, es un element de cohesió social al servei de la naturalesa humana i en conseqüència al servei de la convivència civil, raó que la legitima.

La autoritat política garanteix la vida ordenada i recta de la comunitat, i cerca la eficiència de les persones i grups, tutelant decisions i activitats de les persones i associacions en vers la realització del be comú.
L’autoritat política coordina i dirigeix relacions, institucions i procediments al servei del creixement humà integral; en quan es així els ciutadans estan obligats en consciència a obeir.

La sobirania resideix en el poble en conjunt, i delega el seu exercici als que elegeix lliurament com a representants seus, però manté la potestat de controlar-los i de substituir-los si no compleixen el comandament que se els ha fet.

La autoritat i dignitat dels governants deriva del exercici ètic del poder que en últim terme ve del ordre establert en principi que es vàlid per a tothom.

L’autoritat civil ha de respectar i promoure els valors inherents a la mateixa naturalesa humana, i que posen de manifest la seva dignitat, i per suposat el que hi siguin no depèn del govern de torn. Si no es respecten i promouen aquets valors , el mateix govern trontolla.

Les lleis de un govern s’han de ajustar a la llei natural, inherent a la naturalesa humana, al seu desenvolupament i supervivència, al contrari deixa de fer la seva feina i ensorra el poble.

En el cas de que l’autoritat civil mana coses contraries a la recta consciència dels ciutadans, aquestos han de acollir-se a la objecció de consciència en favor del be comú de tota la societat.

La objecció de consciència inclou el dret a resistir als mandats injustos del govern.

Recorre a les armes contra l’estat establert requereix que es donin les següents condicions:
a) En cas de violacions certes, greus, i prolongades dels drets fonamentals.
b) Desprès que s’hagin esgotat totes les altres vies
c)Tenir en compte que l’exercici de les armes no provocarà destrosses pitjors.
d) En cas de que hi hagi una esperança fonamentada d’èxit, s’utilitzaran les armes.
e)Si no es preveuen solucions millors com per exemple la resistència passiva.

Als ciutadans que infringeixin la justícia, l’autoritat pot aplicar penes proporcionals a la gravetat dels seus delictes.
El poder judicial tindrà la independència necessària dels àmbits dels poders legislatiu i executiu.

La funció de les penes que imposa el poder judicial i que el executiu posa en compliment ( multes, serveis socials, centres penitenciaris...), es defensar el ordre públic, garantir la seguretat, i corregir la persona infractora, als que s’hi afegeix el valor moral quan el delinqüent canvia d’actitud, possibilitant la seva reinserció social respecte la seva conducta errònia.

Els centres de rehabilitació social ( penitenciaris) garanteixen tan la dignitat del intern com la de la víctima.
La tortura no es el mètode apropiat per confessar l’autoria del delicte, o aclarir els fets, ja que sota coacció es pot afirmar qualsevol mentida a condició de evitar el sofriment de la tortura.

La mort del agressor sols es justificable en defensa de la propia vida, per la qual cosa no es legítima la pena de mort, ja que sempre es pot esperar del agressor, un cop controlat, un canvi d’actitud.

EL SISTEMA DE LA DEMOCRACIA
La democràcia garanteix als governats el poder elegir i controlar els seus governants, o substituir-los de manera pacifica, pròpia de un estat de dret i d’una recta concepció de la persona humana, creant estructures de participació i corresponsabilitat.

La democràcia autèntica es fruit de l’acceptació de la dignitat de tota persona i el respecte dels seus drets, de la assumpció del be comú, com a fi i criteri regulador de la vida política.
L’agnosticisme i el relativisme fan perillar la democràcia perquè instrumentalitzen a favor de interessos particulars, els valors que la sostenen.

La divisió de poders: legislatiu, executiu, i judicial, permet mantenir el equilibri, en el que es sobirana la llei, i no la voluntat arbitraria de les persones a qui se els confia el govern, avalat per les eleccions periòdiques que permeten escollir-los per sufragi popular , i substituir-los. Els governants tenen la obligació de retre comptes a la societat.

Els governants electes es comprometen a cercar i realitzar allò que es útil al bon funcionament de la convivència civil. Els que assumeixen el poder no poden fer política de partit, sinó que han de atendre les necessitats de tots els ciutadans.

Autoritat responsable significa servir el poble, treballen en equip, sense protagonisme, amb generositat, i eficiència, amb ordre i discerniment per decidir allò que es preferent en cada moment.

La corrupció política ( com electoralisme, desautoritzacions mútues, boicot de la oposició a la acció del govern, enfrontaments en lloc de diàleg constructiu, manipulació dels poders per interessos partidistes, malversació de fons públics o utilitzar-los per finalitats no correctes...) crea desconfiança respecte les institucions publiques i causa desafecció progressiva dels ciutadans.

L’estat es el gestor del be del poble que ha de administrar en vistes al be comú, garantint la bona gestió, però alhora utilitzar els mitjans que el poble posa a les seves mans per simplificar la burocràcia, donant la màxima eficàcia a la seva gestió.

Els partits interpreten les aspiracions de la societat civil i les orienten al be comú, i ofereixen als ciutadans la opció de participar en la formació de les opinions politiques.
El referèndum es un instrument de participació política.

Informació es un instrument de participació. El govern estableix les pautes a l’accés equilibrat d’aquest dret a totes les opcions politiques. Els mitjans informatius han de tenir la llibertat suficient per oferir la informació objectiva i contrastada d’interès públic sense dependència del poder polític, amb tot seran sancionables si falsegen la informació o si ofenen la dignitat de persones.

Els mitjans de comunicació serveixen per edificar i sostenir la comunitat en els sectors econòmic, polític,cultural, educatiu, religiós, al servei del be comú i no per pervertir el poble creant un ambient de banalització i ridiculització dels valors humans que sostenen el desenvolupament social.

La dimensió ètica afecta el contingut de la comunicació i les qüestions de l’estructura i de sistema, procurant que a tots arribi per igual i amb la mateixa qualitat la informació.
La persona i la comunitat humana son el fi i la mesura del us dels mitjans de comunicació social i el be de les persones en participació del be comú de les comunitats a les que pertanyen.
Els politics han de controlar les comunicacions de manera que garanteixin la seva representativitat del be comú, i no al servei de interessos partidistes o econòmics provats.

V LA COMUNITAT POLÌTICA AL SERVEI DE LA SOCIETAT CIVIL.
La societat civil genera la comunitat política. El concepte autentic del home es desmarca de les ideologies individualistes i de les totalitàries, ja que el considera autònom, relacional, i obert a la transcendència, afavorint el pluralisme social, l’associacionisme, sota els auspicis de la solidaritat, subsidiarietat, i justícia.

La comunitat política està al servei de la societat civil i no a la inversa, per això forneix un marc jurídic adequat al exercici lliura de les activitats dels subjectes socials, i estar a punt d’intervenir quan sigui necessari en funció del principi de subsidiarietat.
La comunitat política ha de regular les seves relacions amb la societat civil segons el principi de subsidiarietat.

El creixement de la vida democràtica ha de arrancar del teixit social, el tercer sector de voluntariat i cooperació, son les modalitats mes adequades per desenvolupar la dimensió social de la persona. El 3r. Sector dialoga en pla de igualtat amb el estat i integra les funcions subsidiàries del estat.

La cooperació i solidaritat supera les barreres ideològiques, i porta a la recerca d’allò que uneix per el diàleg fratern i la col·laboració concreta. Així es consolida el principi del rerefons que es desvetlla de la societat, i que defineix les característiques d’un poble o d’una nació.

L’ESTAT I LES COMUNITATS RELIGIOSES

La persona te dret a la llibertat social i civil en el camp religiós, ja que la veritat flueix en funció de la seva pròpia força.
La recerca personal de Déu exigeix la llibertat en el àmbit religiós; ningú pot obligar a una persona a actuar en contra de la consciència.
La llibertat religiosa no es llicencia moral d’adherir-se al error, o un dret implícit d’error.

Cal delimitar l’exercici just de la llibertat religiosa en funció del be comú, en funció de la coexistència pacifica de tots els ciutadans.

En funció de la tradició, de la implantació, i de la amplitud ciutadana d’una confessió religiosa en un país , aquesta pot tenir una consideració particular, per part del poder polític, però mai ha de suposar una discriminació.

Comunitat polític i religiosa son de naturalesa diversa i persegueixen finalitats diverses que en tot cas es complementen però no s’interfereixen.

Totes dues comunitats estan al servei de la comunitat humana.

Les entitats religioses tenen dret al reconeixement de les seves identitats per part del estat: llibertat d’expressió, de proselitisme, i de culte, i de crear la pròpia organització .

Hi ha formes estables de relació : comunitat religiosa –estat.

et beneire a mans plenes

Deu va dir a Abraham et beneiré a mans plenes, et multiplicaré  a desdir, i ho jura per mi mateix ja que no hi ha res mes gran. La benedicció no era sols per la seva vida mortal, sinó en vistes a la descendència, abundosa fins a desdir,  en tot allò on arriba la seva generositat, a mans plenes en lo natural i en lo sobrenatural perquè Jesús ens aporta la vida del seu Esperit sant.

Abraham eixample  el cor a la esperança  i va veure realitzat allò que Deu li havia promès. A nosaltres ens dona motius de esperança des de el seu testimoniatge, i perquè tant quant estava al seu abast va veure complides les seves  expectatives.

Nosaltres jurem per Deu. Deu ens es la màxima garantia, per això en tot allò que ens hem de comprometre davant els homes i davant Deu com a compromís permanent, sobretot responent a la vocació que cada u rebé de Deu, ho declarem amb jurament.

I quan tenim una diferencia el jurament ho resolt definitivament amb tota garantia. Els compromisos als que arribem amb el diàleg son de tota confiança si son en presencia de Deu, quedant ell implicat en el nostre compromís, el nostre compromís passa a ser el seu compromís.

Deu va voler demostrar als hereus de la promesa, amb la garantia del jurament, que no canviaria mai el seu designi. Fidel el Senyor per sempre, manté les seves promeses sens dubta

Promesa i jurament exclouen l’engany, per això ens hi refugiem, i ens sentim poderosament animats a agafar-nos ben fort a allò que esperem. Cal que assumim les promeses i jurament del Senyor, perquè estem convençuts que ens hi podem aguantar, refugiar, i  amb coratge aferrar-nos  a les promeses com el que tenim de mes segur i garantit.

Aquesta esperança penetra a la part interior del templa, en la presencia de Deu. Quan nosaltres som el templa la esperança està en el fons de la nostra consciencia, i en presencia de Deu, aquesta es la esperança a la que hem estat cridats.

Aquí Jesús ha entrat abans que nosaltres i a favor nostra, ell que ha esdevingut gran sacerdot per sempre en la línia de Melquisedec. Així com Joan batejava amb aigua per a conversió dels pecats, Jesús bateja amb aigua i Esperit, també el sacerdoci de  Melquisedec es preludi del de Crist. Melquisedec intervé davant Deu  en favor de la justícia i de la pau; Crist en el si de la Trinitat intervé  perquè l’Esperit Sant ens sigui advocat i educador, un cop salvats per la seva sang.

Melquisedec rei de Salem i sacerdot del Deu altíssim. Rei de pau, han quedat enrere els ídols i la decisió es clara, la intercessió es davant el Deu altíssim , el únic que escolta i dona compliment  a allò que ha escoltat del sacerdot.

I, Melquisedec  sortí a trobar a Abraham, quan tornava de derrotar els reis, i el beneí. Si Abraham tornava es que n’havia sortit, es que ja es coneixien amb Melquisedec,  i en que Abraham va alliberar Salem del perill dels pobles que la cercaven, per  això va  rebre  la gratitud de Melquisedec amb la seva benedicció.

I Abraham li donà el delma del botí, botí aconseguit en guerra justa en defensa del poble de Salem , de la justícia i de la pau, al servei del Seu rei Melquisedec.

Melquisedec, principalment rei de justícia, ho es també rei de pau o Salem. testimoni al antic testament, de renuncia al egoisme, a cobdícia, a la imposició per la força a la violència , en canvi de respecte a les persones i a la seva dignitat, al equilibri social.

No sabem la genealogia de Melquisedec ni quan ni com va morir. Això ens parla de un  episodi  singular, en un temps que sols prioritzaven la lluita per el poder, ni Melquisedec ni Abraham tenien aquesta preferència, per això son imatge del que mes tard seria Jesús fins i tot en el enigma que s’inclou en aquest personatge, Jesús encarnat per Deu en Maria, no te un origen terrestre, i a la fi  desapareix per tornar en gloria el darrer dia.

Com imatge perfecta del fill de Deu, es sacerdot per sempre. La intercessió confiada en el Dei únic te un valor permanent  no es quelcom circumstancial.

Cal  veure lo important que es Melquisedec  quan el patriarca Abraham  li va donar el bo i millor del seu botí. Queda molt clara la jerarquia, i el tarannà  de la seva manera de fer un rei i l’altre patriarca, Melquisedec dedicat a la justícia i a la pau , a governar , no te família, es dedica al seu poble, cerca el be social,  per sota Abraham  dedicat als interessos  familiars econòmics i militars, es un mes  governat per Melquisedec, així cada ú compleix amb el seu carisma i no s’envaeixen les competències mútuament.

Els levites , que reben la  funció sacerdotal tenen ordre d’exigir el delma al poble, als seus propis germans , i això que tots son descendents d’Abraham .En el discurs que cada u actua segons la vocació a la que ha estat cridat, els levites  es dediquen a intercedir per el poble en el templa de Deu , en el lloc mes exclusiu del templa on sols ells poden entrar i on experimenten la presencia de Deu, per això ells no viuen ni de la agricultura ni del bastia, no negocien en diners ni treballen per el poder estatal,  viuen de les almoines que el poble dona al templa , el delma.

En canvi Melquisedec que no te res a veure amb la família d’Abraham, cobra el delma a Abraham, i va beneir al que tenia les promeses de Deu, i no es discuteix que qui beneeix es mes important que el beneit . Tots som iguals davant Deu però cada u fa la seva feina .

En el sacerdoci levític cobren el delma persones que es van morint. Vol dir que aquest  delma no te un valor definitiu com tampoc qui l’aplica, es apropiat per mantenir la fe i la justícia al poble de Deu en virtut de la aplicació de la llei.

De Melquisedec en canvi s’afirma que es viu . Te una tasca molt mes universal que desborda la funció dels levites , es testimoni de justícia i pau arreu.

Levi cobra del poble perquè com a descendent d’Abraham, ja existia potencialment en ell quan Melquisedec va sortir a trobar-lo. Com la iniciativa va sorgí de Melquisedec, Abraham duia   en el seu si la tribu de Levi, i en aquest sentit ella rebia la benedicció, i en ella el do del sacerdoci jueu instituït en virtut de la llei com a protecció per el correcte desenvolupament del poble  i la seva fe.

La llei jueva descansa en el sacerdoci levític, i si aquest hagués complert plenament la seva missió, no calia un de diferent en la línia de Melquisedec; era suficient un sacerdoci en la línia de Aarón. Qui dona suport a la llei es el sacerdoci levític que es pobre i no pot oferir tan quant caldria.

A un canvi de sacerdoci cal un canvi de llei. El sacerdoci de Jesús  es diu amb una nova llei la del amor, i aquesta malgrat no te tanta concreció escrita com la jueva, es millor es mes transversal, es de major nivell.

Jesús era de la tribu de Judá (Hebreus 7,12.)per fe coneixem que son per el entorn.