(La
utopia vers la qual hom avança sense arribar-hi mai...
Al
final acaba dient: som homes amb ferides infinites i grandeses inefables)
Ramon
Ribera Mariné
INTRODUCCIÓ
Abans
de descriure la utopia que desitjo compartir amb vostès voldria dir una mica la
imatge de la nostra societat que contemplem sovint des dels mitjans: una
societat de l’abundància i del consum, (la nostra, clar! No la dels més pobres).
La societat, sí, té com a legitimació oficial la satisfacció de les necessitats
dels individus. Aquestes, però, no són un horitzó de referència predominantment
transcendent, ni són contemplades com una utopia que les legitimi.
Aquesta
és la meva fe: de Déu venim i a Déu tornem. Per a mi la vida té sentit. La he
rebuda, se m’ha confiat quelcom del que en sóc responsable i desitjo viure-la
amb passió perquè val la pena.
La singularitat de cada ésser humà ha de poder ser portadora d’una
crida a la responsabilitat i a la bondat. El major repte actual ha de poder ser
avançar amb fermesa en la lluita d’eliminar la diferència fatal i inhumana del
20 % enfront del 80 %, i avançar titànicament en crear la consciència d’un
progrés vers allò que ens faci, més i més a tots veritablement humans i
humanitzadors.
La relació amb Déu,
que suposa tota religió, afavoreix i enriqueix la nostra identitat, i és el que
constitueix veritablement la nostra plena realització.
Amb Déu ens cal viure una
relació absoluta, aquesta relació és la més personal i més
personalitzadora; és la que ens constitueix i afirma el nostre jo. M’agrada
molt remarcar que, en el cristianisme, Déu s’hi revela des de la reciprocitat.
La
utopia, la passió, la llibertat, han de ser l’ànima de la persona vers allò que
li apareix com la seva meta o plenitud. Tots necessitem de tots, sí, però
sobretot de Déu que és del qui rebem la vida.
L’ésser
humà és creat a imatge i semblança de Déu (cf
Ge 1,26). Aquest text bíblic descriu la persona humana amb una significació transcendent i eterna i ha estat una de les més importants aportacions del judaisme a l’existència
humana, però, la decisió i la qualitat de fe de cada u és el que dona més
el sentit etern a la seva vida. Sense la religió no hauríem après a tenir fam i
set d’eternitat.
David Jou ha escrit que la ètica cristiana
demana les obres de misericòrdia que van més enllà dels manaments!
Sant Benet estava impregnat de les Escriptures i aquestes
són les que il·luminen el “bon zel”
del que parla en el capítol 72 de la seva Regla. La totalitat de la Regla
benedictina és descrita des de les Sagrades Escriptures i elles són les que
il·luminen realment l’horitzó de referència de la vida
dels creients.
Acabo
aquesta introducció afirmant que desitjar fer del món un lloc millor, ha d’incloure sobretot, canvis radicals en la
humanitat.
1.La utopia del somni humà
Estem en alta mar i ens cal assumir el tsunami social, cultural,
científic, polític, econòmic, ecològic i tècnic que vivim, sí, però cal cercar
el far que ens retorni un horitzó de referència.
Si Déu és AMOR, estimar és també, per a
nosaltres, que hem estat creats a la seva imatge i semblança, allò que ens ha
de constituir i, per tant, només l’amor podrà ser la força per a construir la
utopia del somni humà.
Sí, l’amor i el seu infinitiu estimar són l’essencial d’aquest somni
tan místic i tan humà que comparteix l’home amb el seu Déu i Pare. Aquests dos
infinitius són l’horitzó on el cel i la terra s’abracen.
La
utopia és aquella mirada que, tant el místic com l’executiu contemplen com el
somni audaç d’aconseguir l’objectiu suprem per al que han estat creats. La
humanitat porta a l’entranya un imperatiu diví: retornar al paradís del que ens hem allunyat. Aquest pot ser el
somni de la nostra utopia. Utopia humana però encara més utopia divina.
Només
quan haurem descobert i conscienciat que tots els homes de la terra formem part
de la mateixa família, i que tots som germans, estarem en condicions de mirar
cap a un futur comú. No n’hi ha prou amb una vaga sensibilitat vers la tolerància
benèvola de la diversitat, sinó que és necessari el somni d’una legítima
família des de la sagrada pertinença mútua.
Cal,
però, que el nostre somni apel·li tant a la pertinença divina com a la mística
de la fraternitat. Cercar viure al centre on hi ha Déu és cercar també on hi ha
els nostres germans. Desitjar fer un món millor sempre serà l’art suprem amb el
que mirem la utopia del nostre somni humà.
La
utopia, però, no és només un somni, ni una teoria, ni només una pràctica, sinó
i sobretot, una experiència i una resposta. I aquesta resposta demana abandonar
allò que no és estrictament necessari.
La
cultura moderna sovint es podria caracteritzar a partir d’alguns leitmotiv com
per ex. l’afirmació de l’individu, l’emancipació, la llibertat, els drets de la
consciència, la racionalitat, l’esperit crític, la tolerància... Carles Feixa
diu que el moviment hipyy, un corrent que va néixer als Estats Units a la
dècada del 1960, moviment de contracultura a través de noves formes de família
(les comunes)... va personalitzar la idea de renovació total, de canvi social a
través d’utopies basades en un capgirament dels valors dominants, i a l’any
1968 Theodore Roszak teoritzà sobre la missió de la joventut com a creadora
d’una cultura alternativa a la que dominava en la societat.
És
possible que la justícia no es realitzi mai a la terra. Però nosaltres creiem que
lluitar per la justícia en el món és un aspecte important del somni humà. (Perquè
Déu mateix va intervenir en la història des del seu Fill Jesús, en la seva vida
entregada, morint en la creu i Ressuscitant.)
Tots
hem d’anar cercant una manera natural i pròpia de viure que sigui una opció
humana d’alta qualitat: cercant com donar respostes als problemes de la nostra
societat i comprometent-nos en les causes a favor dels germans.
Tinguem
coratge! La comunicació que Déu ens ha fet des del seu Ésser diví l’ha fet
participant plenament de tot el que és humà i a nosaltres ens ha fet
participants del que Ell és!!! Des d’aquesta correlació humano-divina fins i
tot ha nascut la gran regla d’or sobre l’amor humà que fins l’enemic és nomenat
germà. Ja al Pentateuc hi llegim: “No
jutgis abominable a l’edomita, que és el teu germà” Dt 23,8. (“estimeu els enemics, feu bé als qui us
odien”
La
compassió que caracteritza a Déu ha esdevingut també la font primera dels
nostres sentiments fraterns. I és la compassió la que ha de definir també a
l’home, com a un germà per excel·lència. Vivim per a viure en correlació amb
Déu, a l’interior del qual hi viu només l’amor.
Mitjançant
les paraules GERMÀ i COR anihilem l’odi. “És
el meu germà” i si l’odio faig mal us del meu cor. Fer de l’altre el meu germà és realment el que revela millor
l’espiritualitat cristiana.
2.La utopia que ens legitima
A l’eternitat de Déu hi correspon l’eternitat de l’home. (Recordem: “Déu digué: Fem l’home a imatge i semblança nostra”.
Déu ha infós la seva perdurabilitat infinita a la finitud humana. Hem estat
creats per a ser els seus partners, els seus amics i col·laboradors. I
recordem, doncs, que la vida eterna no només ens ha estat promesa sinó que ha
estat plantada ja dins nostre. El vincle amb l’Absolut ha esdevingut font
d’humanitat en nosaltres.
La realitat és el punt cabdal d’una utopia sempre sagrada.
Com ha dit el papa Francesc en la seva Carta Encíclica Frateli tutti la realitat és
un valor que s’imposa amb tota legitimitat i és una crida a viure-la amb passió
abandonant la mediocritat.
Sant
Benet, en la seva Regla, descriu l’ideal monàstic, tot manifestant la convicció
que molt sovint els monjos tenen tots els defectes i no obstant, no se
n’escandalitza ni rebaixa el nivell de l’ideal.
Res
ens pot separar de l’amor de Déu Rm 5,8, certament, ni tan sols el pecat. Déu
és perdonador de manera constitutiva, i ho és en el mismíssim moment que som
pecadors. La misericòrdia de Déu és la manifestació més autèntica de la
transcendència que l’habita. Cal doncs afirmar que la constitutivitat humana,
feble i pecadora, és també totalment transcendent. Per això Rublev, monjo
cristià i ortodox, no volgué pintar el judici final per no ofendre la
misericòrdia de Déu.
La utopia que ens legitima és la que, gràcies a la vida divina
que ens habita, ens fa capaços d’albirar
sempre horitzons nous, sovint insospitats.
Segons
l’arquebisbe emèrit de Canterbury (2000-2012), hi ha molts factors ––polítics,
econòmics, psicològics–– que ens impulsen més aviat a ser molt menys del que
Déu desitja que siguem. Però la humanitat, porta en ella aquell anhel diví,
gràcies al qual pot afrontar allò inusitat.
Martin Luther King en un escrit el 28 d’agost de
1963 (connegut per tothom, segur!) va expresar un gran desig anomenat: UN SOMNI.
Luther King deia: “Jo encara tinc un somni. És un somni profundament
arrelat en el somni que tots els homes són creats iguals." Tinc el somni
que un dia, ...serem capaços d’asseure’ns plegats a la taula de la germanor.
Tinc el somni que un dia, ...la injustícia i l’opressió, es transformaran en un
oasi de llibertat i justícia. Tinc el somni que els meus quatre fills un dia
viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per
la naturalesa del seu caràcter. Aquesta es la nostra esperança. Es la meva fe.
Amb aquesta fe serem capaços de transformar les discòrdies en una bonica
sintonia de germanor. Amb aquesta fe serem capaços de treballar plegats, de
pregar plegats, de lluitar plegats, per anar plegats a la presó, de lluitar
plegats per la nostra llibertat, amb la convicció que un dia serem lliures”. Amb aquestes paraules va expressar la utopia que el legitimaba!
González Faus es lamenta per la manca de
utopies reals. I constata, amb fermesa, que el cristianisme és alhora
radicalment optimista i profundament pessimista i que tot ésser humà, és capaç tant
d’allò que és òptim com d’allò que és pèssim.
És l’amor que Déu ha vessat en el nostre
cor el que ens obliga a viure amb passió el camí de la nostra història. Aquesta
és la meva fe: de Déu venim i a Déu tornem. Per a mi la vida té sentit. La he
rebuda, se m’ha confiat quelcom del que en sóc responsable i desitjo viure-la
amb passió perquè val la pena.
La
terra és més un espai sagrat que no un bé econòmic. M’agrada dir això! I
m’agrada viure amb passió la cura de la “casa comuna”. Sant Benet ho sentia
així quan a la seva Regla diu al majordom ““que es miri tots els
objectes i tots els béns del monestir com si fossin basos sagrats de l'altar”.
RB c. 31,10
3.La utopia del Regne de Déu
Per
a mi la utopia consisteix en viure, amb passió, el que per a Crist tenia el nom
de Regne de Déu.
Tots
els creients ens hem de sentir cridats a treballar per la realització de la utopia
que inicià Jesús. El Regne de Déu fou l’horitzó de referència que ell va forjar.
I (en aquest moment sinodal que viu l’Església) l’anunci del Regne de Déu és
una crida a obrir les portes de la “casa
comuna” que és la humanitat.
Utopia i passió han
de ser per a nosaltres dos mots que ens facin vius actors de l’anunci de la
Bona Nova que el Crist vingué a revelar.
El
Centre essencial del Regne de Déu ens és descrit en les sagrades pàgines de les
Benaurances i de tot el llarg Sermó de la Muntanya. I en son el cim tant la
paràbola del “fill pròdig”, que és la revelació màxima que Jesús feu de Déu com
a Déu i com a Pare, com també la paràbola del “bon samarità”, on Jesús hi va
revelar amb més passió la utopia essencial del Regne: l’amor al proïsme. Aquestes
dues paràboles però no es poden confondre una amb l’altra. L’amor a Déu demana
“totalitat” mentre que l’amor al proïsme no té fronteres ni límits, però no és
el mateix que l’amor a Déu tot i tractant-se d’un sol i únic amor. Déu no queda
substituït per l’home, que mai arribarà a ser objecte absolut del nostre amor.
Déu sempre serà el fonament de l’amor radical al proïsme. La
ètica cristiana és una ètica radicalment humana, segons la qual l’amor envers
Déu es mostra sobretot en l’amor al proïsme. Recordem, a més, que l’amor al
proïsme que Jesús predicava féu saltar les barreres d’aquest l’amor fent-lo
extensiu fins i tot als enemics. Sí, l’amor és l’estrella polar que ha de guiar
la nostra història.
Fins
la més alta comunió amb Déu demana viure i actuar “samaritanament”, fent nostres les ferides i les carències dels germans.
Recordem com Jesús a Mateu 25,31 diu que quan el Fill de l’home vindrà a jutjar
dirà als de la seva dreta: “Veniu,
beneïts del meu Pare perquè quan jo tenia fam em vau donar de menjar; o quan
tenia set em vau donar de beure... Doncs ho dic amb veritat que en la mesura en
que ho vau fer a un d’aquests germans meus a mi m’ho féreu.”
Sant Benet va redactar el capítol 72 de la seva Regla, que
es titula “El BON ZEL que cal que
tinguin els monjos” amb el desig de forjar la vida dels monjos des de la
utopia del Regne. En aquest capítol
Benet hi descriu un estil de vida apassionadament fratern.
Cal
conrear el BON ZEL com una bella utopia, com una llum que no només il·lumini
l’horitzó sinó també l’avui i l’ara. Benet, en descriure’l, no oblida la
feblesa i el dur realisme que suposa la vida de les persones, sovint lluny de la perfecció, sinó que és des
d’aquest realisme que descriu el BON ZEL que cal practicar dient que “... cal viure’l amb un amor ferventíssim,
avançant-se a honorar-se els uns als altres, suportar-se amb una gran paciència
les seves febleses tant físiques com morals; ...no buscant allò que a un li
sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres;
practicant desinteressadament la caritat fraterna; estimant Déu amb amor...
I tenint el Crist com a centre d’aquest
amor no anteposant-li res absolutament.”
Amb
aquest text Benet ha descrit bellament la utopia humana i transcendent que ha
de desitjar viure tota persona. És assumpte d’un cor summament apassionat,
unint sempre amor ardent i summa paciència... Benet vol que siguem dinàmics, la
paraula “córrer” surt moltíssimes vegades en la seva Regla, com un sinònim de
passió i de fervor... lluny de la mediocritat. Fins indica, amb molta subtilesa, que el respecte
humà és una forma molt elevada de l’amor, el qual ha de ser suficientment
robust per “tolerar amb suma paciència
les debilitats dels germans tant
físiques com morals” 72,5.
L’amor
al proïsme o la cura del germà és “l’imprescribible o l’essencial de l’anunci del
Regne de Déu”.
4.La utopia: Una referència
transcendent.
Ferran
Sàez en una reflexió sàvia diu: Utopia no vol dir només un IDEAL, sinó que, per
a mi i des del cristianisme, la utopia és tinguda com una esperança contemplada
com una realitat transcendent.
Esdevenir
persones de manera reeixida depèn, de l’horitzó de referència que tinguem. Construir
o viure una utopia depèn de la pròpia
interioritat, del desig de compartir-la amb els altres, de tenir un somni
important a les pròpies entranyes, i viure’l tant des d’un “soliloqui” sí,
aquell espai profund i íntim de la nostra relació amb Déu, com també des del
qüestionament i de l’escolta dels altres. Habermas diu que la relació amb els
altres i amb Déu són de naturalesa diferent, i valora la relació amb Déu com
una relació amb la subjectivitat absoluta. Davant de Déu l’ésser humà hi és de
manera total i transparent; per això la pregària del creient, dialogant i
contemplativa, és la relació més personalitzadora; sí, la pregària ens
constitueix i afirma en la nostra singularitat i transcendència. Però la utopia
també depèn del germans amb qui la podem compartir.
Deixem que la UTOPIA
ens mostri com és:
· La
utopia és l’esforç que esclata de l’alegria profunda d’existir.
· És
l’èxtasi de l’home davant el misteri i se sent cridat a respondre.
· És
aquell somni nou amb que cada generació vol construir el món.
· És
aquella cultura que, des d’una referència religiosa, té la força per a sostenir
el món.
· És
l’anhel d’un cor que cerca i potencia el que per a ell és l’essencial tot
abandonant el que és accidental.
· És
un afer creador, alhora diví i humà.
· L’esperança
és l’eix central i constituent de la utopia.
· És
la passió pel Bé, així en majúscules.
· Una
tasca mai aconseguida del tot.
· ...també
una cercadora incansable de la Llum i de la Veritat.
La vida polaritzada per la passió de Déu dona la veritable
saviesa de la UTOPIA.
S’ha
dit que mentre el marxisme procurava els canvis estructurals de la societat per
tal d’eliminar les situacions injustes, el cristianisme ho feia des de la
caritat, però ni el marxisme ni l’Església han aconseguit eradicar la pobresa de
la humanitat. Afer que segueix essent quelcom essencial encara avui.
Per
acabar aquest tema de la utopia com una referència transcendent faig meves unes
paraules de Hegel amb les que m’hi identifico: “L’infinit esdevé l’essència pròpia del finit.” Aquesta podria
ser l’ànima de la utopia.
I una utopia, per definició, és indefinible
i inabastable, però tanmateix és possible. Així com l’horitzó del mar mirat des
d’una platja sembla interminable o inaconseguible, no obstant, sempre té un
final en una altra platja.
EPÍLEG
Francesc
Torralba defineix el nostre temps com una “època de gran buidor, edat del caos,
era del cansament, de la desfeta del pensament... fatigats pel materialisme.
...Valoració de la rendibilitat.” SÍ! el nostre temps demana una conversió antropològica.
Avui
es parla molt d’UTOPIA, de DISTOPIA, I DE SINTOPIA. Però més aviat sembla que
es desconfia una mica de la UTOPIA.
Segons
David Jou, “Déu ens fa ser part d’una
història de salvació i de sentit. Immergits en la nostra història humana
grandiosa i turbulenta, dolorosa i incerta, que ens fa partícips d’una gran
aventura col·lectiva.”
Sí,
som gràcies als altres i tots ens necessitem a tots per fer realitat els
nostres somnis. L’altre és el qui ens fa arribar a ser allò a que ens hem
sentit cridats a ser. L’ideal utòpic.
Com
sant Joan de la Creu, també nosaltres preguem sovint dient des de la fe: “Yo bien sé que hay una fonte... aunque es
de noche”. Però és que només a través de la nit s’arriba a l’alba. La nova
realitat utòpica que l’home anhela pertany, certament, a l’àmbit de Déu, molt
més que a l’ésser humà, que, per si sol, no la pot conquerir. No obstant la fe
ens diu que el mal i la mort mai tindran l’última paraula en la Història i per
això val la pena el compromís de tots per anar construint el Regne de Déu
guiats per l’horitzó de referència de la utopia divina i humana.
Lorena
Basualto i Sonia Brito han escrit a “Questions de Vida Cristiana que la utopia “ja està present en el món i s’està
desenvolupant aquí i allà, de maneres diverses, perquè l’esperança és com la
petita llavor que es pot arribar a convertir en un gran arbre”. I els Drets
Humans, tot i no pertànyer a totes les cultures, són un imperatiu que els
cristians hauríem d’abraçar com la utopia del projecte d’un món nou o diferent,
però tanmateix, un món bo i bell tal com Déu el va crear (Gn 1....?).
La
utopia cal considerar-la com l’anhel més digne de la nostra història. Aquí goso
dir que el cristianisme ha de ser capaç d’auto afirmar-se teològicament des de
la capacitat d’irradiar esperança.
Cal admetre la lentitud i la diversitat
dels ritmes que demanen els canvis generacionals. El Papa Francesc en la seva
Carta Apostòlica “La joia de l’evangeli”
ha escrit: “Som cridats a tenir cura de
la fragilitat del poble i del món en què vivim... No ens deixem robar mai... la
utopia” 222. Cal donar temps a fecundar el llevat i a créixer l’arbre. El
bé, ja és present!!! Actua, fecunda... triomfarà!
Des
de la creació, la benedicció divina que abraça el món i a cada un del éssers, resta
sempre a l’horitzó de la nostra vida. Però el “Sí de l’amor de Déu” al món molt
aviat rebé el cop d’un NO rotund: “la desobediència d’Adam i Eva, l’homicidi de
Caín al seu germà Abel”, Auschwitz, les guerres, els genocidis... Déu roman,
però, fidel en la seva utopia sagrada d’estimar el món.
AVUI
el món tecnològic ens ha posat en una cruïlla: la revolució digital i la Inteligència Artificial. A mi m’agrada
reconèixer-les com formant part també de la Creació. Sí, són un meravellós producte de la
creativitat humana rebuda de Déu. I ho son –encara més– quan aquestes són
posades a favor de sistemes BONS i quan s’orienten amb passió, a resoldre
problemes concrets per ajudar a viure amb més dignitat els més pobres.
Reconeixem,
amb tota humilitat, que la civilització tecnològica pertany només a una petita
part del món. I els qui la vivim ens n’hem de sentir administradors. L’esforç
per a millorar el món no ha de ser opcional, sinó una qüestió de justícia. Cal
que aquesta preocupació bategui dins nostre. (Vaig llegir que la ciutat de
Manhatan té més ordinadors i mòbils que la resta del món).
La
humanitat ha de conduir la ciència i la tècnica com un do rebut també de Déu, i
elles han de ser la força que alimentin la passió per la cura del germà i del món.
Sí, l’espiritualitat cristiana, (que és de la que jo visc) ofereix, una bella i
fascinant aportació en l’intent de renovar la humanitat. Hem de reconèixer que
les riqueses que Déu ha donat a la humanitat, els creients les sacralitzem,
perquè són de Déu i venen de Déu, elles són el tresor de l’home, que és l’amic
de Déu de qui som el seu partner.
L’espiritualitat
que ens apropa més a Déu és la que ens apropa també més al germà. Avui, més que
mai, és essencial viure amb passió la sagrada utopia de les nostres lluites i
preocupacions per la cura dels germans i de la
creació. Que res ni ningú no ens prengui el goig de la nostra utopia.
