Es sobretot en els grans comerços de alimentACIO ON CAL QUE CONTINUAMENT TINGUIN DISPONIBLE PER EL COMPRADOR, TOT TIPUS DE GÉNERE I ON LO NO VENUT A DINS EL TERMINI DE CADUCIDAD CA LRETIRAR.HO DE LA VENDA.
Desde lo peculiar de la persona reconocer su interacción con los demás y la complementariedad que tenemos en la red social.
domingo, 5 de mayo de 2024
aliments desaprofitats
Es sobretot en els grans comerços de alimentACIO ON CAL QUE CONTINUAMENT TINGUIN DISPONIBLE PER EL COMPRADOR, TOT TIPUS DE GÉNERE I ON LO NO VENUT A DINS EL TERMINI DE CADUCIDAD CA LRETIRAR.HO DE LA VENDA.
martes, 30 de abril de 2024
DRETS SEXUALS I REPRODUCTIUS.
¿Coneixes els teus drets sexuals i reproductis?
Son part dels drets fonamentals de tota persona:
1r.Dret a la igualtat:viu i expresa la teva sexualidad
com creguis convenient
2n.Dret a la participació: no sancionar la diversitat sexual
mi de gènere.
3r.Dret a la vida,la llibertat, la seguretat,i la
integritat cultural:decideixes tu sobre el teu cos.
4t.Dret a la privacitat: sols tu cal que coneguis com
funciona la teva sexualitat, mentre no sigui compartida.
5e. Dret a la llibertat de pensament, opinió i expressió:
reivindioca les llibertats fonamentals amb tots els drets que inclouen.
6e.Dret a la salud i als beneficis dels avenços cietifics:
per tenir relacions sexuals i fills sense problemes
7e.Dret a la educació i informació: ens cal la educació sexual
per viure una sexualitat satisfactòria.
8u.Dret a la autonomia i al davant la llei:Expressar la
teva sexualitat com creguis convenient, i defenseu.
9e. Dret a
escollir casar-se o no i a formar i planificar una família. Per tenir aquella
convivencia que ens fa feliços
10e. Dret a ala rendició de comptes i a la reparacio de
danys: dret a denunciar si et fan mal i a rebre ajuda.
sábado, 20 de abril de 2024
“Senyor, heretat meva i calça meu “
¿Que significa Aquesta frase? ¿El Senyor es Jesús o Deu.?
Jo ho entenc així:
DEu M’ha fet hereu, de Jesús a qui ha posat a la meva
disposició,i també ha posat a la meva disposició el calce del Senyor que
significa la seve sang vesada per nosaltres en la passió i mort de Jesús.
Deu ens ha fet un regal molt personal, i quina utilitat
te? Aixó ens introdueix a una NOVA VIDA,cal entendre de que va aquesta nova vida.
Aixó toca a la sensibilitat de cadescu, Es tracta de
quelcom que treballa a nivell de consciencia , al nivell mes intim de la persona,però qui HO ESCOLTA, li
aporta en el llenguatge i l’ acció noves manifestacions.
En principi es tracta de una mirada positiva sobre tot
l’entorn, una mirada en favor de la vida de tota vida , y de tot allò que la
posibilita, acompanyat de sentiments de gratitut i d'estimació vers tot i tothom .
viernes, 19 de abril de 2024
LA ÉTICA NECESARIA PARA LA CONVIVENCIA
1.-Reconocer el papel del Creador en la creacion y mantener una actitud de Servicio, en funcion de como él lo ha dispuesto todo.
Al creador le
llamamos Dios y es único, nadie puede estar por encima de Él ni igual a él.
De todas maneras ha hecho, al hombre capaz de dialogar
con el.
No es representable en ninguna obra humana.
2.-Sus manifestacions son pròpies y exclusives de El.
No podemos vanalizar sobre él pues es nuestro referente supremo.
(Relacion Jesucristo-Dios para los creyentes cristianos).
3.- Por la implicación que tiene en nuestras vidas, debemos dedicarle un tiempo periodicamente, por ejemplo cada semana, de reconocimiento de dialogo y de alabanza. 4.-Servicio mutuo entre família y Sociedad, con especial atencion en el ambito familiar mediante los elementos reguladores de la covivencia.(En cuanto a los elemetos reguladores se trata basicamente de acuerdos de horarios de disponibilidad de los elementos de disposición común y reparto de tareas en el espacio común, respetar los ambitos personales, y en los comunes cada uno se mantenga en sus competencias, las labores que en la convivencia se asigna a cada uno)
(El reino de Dios para los creyentes cristianos).
5.-Consideración y respeto a la vida humana
Respeto a la
dignidad de las personas humanas.
Valorarnos mutuamente en la convivencia y en la colaboracion mutua edificamos una sociedad en Paz .
6.-Relacion entre hombre y mujer desde el conocimiento
del propio cuerpo y del ajeno; de sentimientos afectos y pasiones. La responsbilidad sobre la generacion humana es
nuestra.
El amor de Pareja es una modalidad ejecutiva del amor de Dios.
(Carisma de Virginidad, evaluable desde el cristinismo)
7.-Destino universal de los bienes temporales.
Medios de
distribucion equitativos de manera que todo el mundo tenga lo necesario para su desarrollo y subsistencia.
8.- vivir en la verdad. Reconocer la verdad en los demàs.
9.-Purificación del corazón; combate por mantenerse sin
engaños en la cumplimentación del desarrollo personal.
10.- Corazón desprendido de posesion del mundo y fomentar los sentimientos espirituales. Controlar las pasiones.
lunes, 8 de abril de 2024
LA MEVA LLIBERTAT
La
meva llibertat sense l'Esperit Sant és pura aparença, perquè ell és la
llibertat plena. On és ell present hi ha vida, i si ell es retira tot
desapareix. Però a més, com més ell sigui present amb la seva gràcia, amb el
seu impuls, amb el seu amor, més lliure sóc. Perquè ell és pura llibertat. Si
no deixo que ell m'impulsi, llavors em deixo impulsar pels meus desitjos, les
meves insatisfaccions, la meva necessitat de posseir, i així cada cop necessito
més coses per sentir-me bé, i res no em conforma.
Per
això, en lloc de ser lliure, em torno un trist esclau dels meus impulsos
naturals, i em converteixo en un penell descontrolat que es mou on la porta el
vent. Acabo perdent la meva llibertat. Qui pot dir que té un cor lliure si està
infectat i ofegat per les rancúnies, les tristeses, els desitjos egoistes,
l'orgull, i mai se sent satisfet, i va perdent l'alegria en aquest dolor de la
insatisfacció? Millor busquem la llibertat de l´Esperit.
lunes, 18 de marzo de 2024
Compartiendo el espiritu del adviento
Compartiremos hoy algo del espíritu del ADVIENTO.
Compartiremos sobre el sentido del ADVIENTO, como preparación a la Navidad
Durante el Adviento, los textos de la Palabra de Dios nos quieren HACER
REVIVIR la EXPECTATIVA del antiguo Israel, y por eso la Liturgia nos propone textos
del A.T.
en los que se encierran las más hermosas y esperanzadoras promesas de la
salvación que Dios nos ofrece
Así la 1.ª lectura de ayer de 2º
domingo de adviento que empieza así: "CONSOLAD,
CONSOLAD A MI PUEBLO"
Así mismo, la de hoy, también del Profeta Isaías 35, Que se alegre el
desierto y la tierra seca, que con flores se alegra la pradera…
El Adviento quiere hacernos revivir aquella enorme expectativa
para que nos llenemos de nuevo, nos saciemos celebrando otra
vez, de forma nueva y más profunda CADA NATIVIDAD DEL SEÑOR
Y es que, LA NATIVIDAD es el inicio del
cumplimiento de las promesas de Dios en la Historia humana.
La Navidad inaugura y es el inicio de nuestra salvación en el tiempo, que será plena y a la vista de todos, en el momento que sólo la sabiduría
del Padre tiene previsto, que como ayer Pedro en la 21 lectura recordaba, no es que el Señor tarde en realizar
la salvación, es que por su misericordia tiene gran paciencia porque quiere
la salvación de todos.
La NATIVIDAD como inicio, bien real de la salvación no es sólo un
recuerdo, sino que continúa produciéndose en cada generación humana. Su venida
en carne, resucitado y en el espíritu sigue sucediendo con todo aquel que cree.
De nada sirve su venida de entonces a aquel que no le recibe ahora en su
vida.
Ahora ha de suceder exactamente igual que en la Anunciación a María: ACOGER
A CRISTO EN NOSOTROS POR OBRA DEL ESPIRITU SANTO. La propuesta del Señor coincide
con el plan de salvación de Dios que es venir a nacer en el hombre, crecer,
vivir en el y esto ocurre si nuestra actitud es también "BAGASE EN MI SEGUN TU
PALABRA"
¿Qué fue lo que
pasó entonces, cuando María -no olvidemos, figura profética para toda y de toda la iglesia- en esta actitud de fe y sumisión a Dios
pronunció aquellas palabras? “Sí, hágase en mí, según
tu palabra “, entonces el Hijo de Dios se encarnó; y pudo nacer y luego crecer,
realizar su misión salvadora por la Cruz y la Resurrección y ENVIAR SU ESPIRITU A TODA
CARNE.
El ESPIRITU DE LA NAVIDAD es que
de forma similar suceda en nuestra existencia, también en la de
los que ya creemos, porque siempre nos faltará HASTA LLEGAR A LA EDAD ADULTA DE CRISTO, como dice la Escritura, hasta ser llenos del Espíritu
Santo y -únicamente guiados y gobernados por El; siempre podemos ser más y más
transparencia de la auténtica vida en Dios a través
nuestro por obra del Espíritu Santo, que se difunda e ilumine y de luz
y sabor a la vida de los hombres.
Nosotros los
cristianos, ahora no nos podemos quedar solo en la expectativa de salvación sino
que en los humanos se está realizando ya de manera plena, realidad de la que Dios
ya ha hecho Y eso SE HA DE NOTAR.
¿EN QUE?: en que en
n/vida tiene OTROS VALORES
"
ENFOQUES "
INTERESES " METAS
" ACTITUDES
"
SENTIMIENTOS " OBRAS
: LOS DE CRISTO
Es decir, SE TIENE QUE NOTAR "UN AIRE DE FAMILIA", la familia de Dios de la que
Cristo es Cabeza
En este vivir al AIRE
y al ESTILO de Hijos de Dios, podríamos decir muchas cosas, pero os
invitamos a algo que ES UNA NECESIDAD PATENTE EN N/IGLESIA:
LA RELACION FRATERNAL, DE HERMANOS EN LA FE
Mirad: toda
REDESCUBRIR
esa encarnación de la vida de Cristo Jesús
en nuestra vida personal ES CUERPO real
porque SOMOS UN CUERPO debe comunicarse la
vida en el cuerpo y el alimento y no de una manera etérea, sino EN el
y OPTAR POR
VIVIR "LA DIMENSION COMUNITARIA DE LA VIDA DE FE"
FORMARNOS JUNTOS
REVISAR JUNTOS LA VIDA
DECIDIR JUNTOS
como continuación de ORAR JUNTOS, que es lo que hacemos aquí y en la Eucaristía.
Compromiso: eso a veces nos da miedo, porque ya tenemos muchos compromisos: familia,
trabajo.... Pero para VIVIRLOS EN CRISTIANO nos falta el fundamento de ser piedras
vivas apoyadas y bien trabadas en el fundamento que es Cristo, de forma comunitaria, como que resulte
interpelante y atrayente, real como en CANAAN
,
los primeros
tiempos: "mirad cómo se aman" decían los paganos. Y la Iglesia fue aumentando en Hijos de
Dios. HOY ES URGENTE ESTA NECESIDAD. Quien tengas oídos para oír, que oiga.
sábado, 16 de marzo de 2024
UNA CRIDA AL DIALEG AMB DEU
DÉU.
UNA CRIDA AL DIÀLEG
1. El partner
(l’amic, el soci, el col·laborador) del Creador fet a imatge seva
El Déu de la Creació de Miquel-Àngel
estenent la mà cap a l’home i quasi donant-li, mostra meravellosament la
voluntat divina de fer-lo el seu amic.
El creient és l’oient amb capacitat de
comunicació i de reciprocitat amb el seu Déu.
La dimensió profunda que ens constitueix com
a persones és ser aptes per a la relació. Aquesta és la imatge de l’home que
Déu ha creat. L’existència de la persona humana, sí, és transcendent, però
tanmateix històrica i capaç de viure en una comunicació d’unitat i d’amor amb
Déu.
El relat del llibre del
Gènesi és el que va revelar millor la voluntat de Déu de fer de l’home el seu
amic i col·laborador. “Déu digué: Fem
l’home a imatge nostra”. Gn 3.
Déu s’ha revelat tal com és: com un PARE amb el seu fill, com un AMIC amb el seu amic, com un ENAMORAT amb la seva núvia i com un ESPÒS amb la seva esposa. Amb aquests 4
mots l’A.T. ha mostrat com és Déu i des d’aquí ha descrit quina és la relació que nosaltres podem tenir
amb ell en la nostra pregària.
Déu és l’únic Absolut tant per a un
cristià, com per a un musulmà, com, fins i tot per a un budista que viu sense
Déu i per a un hinduista per a qui Déu és en tot i en tots. Tot místic és un
expert d’aquest misteri pregon.
I també nosaltres, com Jesús, hem de gosar
dir “Jo i el Pare som u”.
“Déu
és amor i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell”.
Per tant, estimar i ser estimat és consubstancial al nostre ésser amant. I
encara més, al proïsme, no el podem tenir com a un “altre”, com a algú fora de mi, ja que és algú amb qui Déu també
s’hi identifica. (No existeix un “jo” sense un “tu”).
M’agrada l’expressió “Cosmoteándrica” amb
que Raimon Panikkar definí la realitat. Ni Home sense Món ni sense Déu, ni Déu
sense Món i sense Home, ni Món sense Home i sense Déu. La realitat és pura
inter-in-dependència.
Déu és Déu i l’orant una criatura seva.
“Seva” és la paraula que ens situa en la nostra plena unió amb Déu. La
pertinença a Déu és el que ens concedeix de poder dir que som u amb Déu, no pas
des de la igualtat sinó des de la pertinença. Déu és Déu, davant el qual ens inclinem
profundament. Unitat, sí, però, en la diferència.
La grandesa de l’home
està en allò que l’assimila al seu Creador. Coneixem Déu a partir de l’home
creat a la seva imatge i coneixem l’home a partir de l’Encarnació de Déu en
Jesús de Natzaret. Allò que l’home volia assolir elevant-se cap a Déu (relat
de “Babel” del llibre del Gènesi) ho realitzà Déu davallant cap
a l’home.
2.Què és l’oració?
La pregària cristiana és
aquell diàleg que vivim amb el nostre Déu. En ella hi expressem, en viva
correlació, la nostra intimitat. L’espiritualitat cristiana no ha estat mai
marcada predominantment per la mística, sinó per l’oració, expressió d’una
vivència de confiança creient en Déu enmig de la vida, amb una senzillesa i un realisme
insubornables. Si Déu parla a l’home, l’home no pot parlar a Déu? L’oració ha
de brollar de la nostra recerca apassionada del misteri diví, ja que és aquest
el que ens legitima plenament com a persones creades a la seva imatge. La fe
cristiana és fe en un Misteri!
L’oració ens introdueix
en el diàleg diví i humà. Ell ens mena, amb tota senzillesa, fins a la
profunditat de Déu. Hi entrem perquè la Trinitat mateixa ha fet de nosaltres el
seu tu estimat. Un diàleg diví-humà, en la dissimilitud per antonomàsia, i sense
anul·lació d’aquesta dissimilitud, s’hi exigeix la diferència del JO diví i del
Tu humà.
La persona és la interlocutora i la comensal
de què parla el llibre de l’Apocalipsi: “Mira,
sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a
casa seva i menjaré amb ell, i ell amb
mi.” Ap 3,29
Amb la seva Encarnació Déu va eliminar la
frontera entre cel i terra i abolí els obstacles que els separaven. Fins i tot la
mort ha de ser concebuda com el llindar sagrat de la vida infinita. Sí, en la
seva Encarnació en Jesús de Natzaret Déu assolí la seva suprema proximitat i la
manera més pura i expressiva per revelar-nos el seu amor i la seva voluntat de ser-amb-nosaltres, i l’acte sagrat que
li oferí també de viure la realitat històrica que caracteritza la humanitat: la
debilitat i la feblesa. L’abaixament diví no fou, per a Ell, no obstant, un
empobriment sinó el davallament inefable
de la seva divinitat. Jesús esdevingué l’Encarnació del Déu amagat en l’A.T. I
nosaltres gosem creure en aquest Déu que Jesús
ens ha revelat. I aquest Déu és el Déu de la nostra pregària.
No oblidem que Déu, que és el nostre
Creador, (fe constitutiva del nostre Credo) i que ens ha creat amb ganes de
correlació d’ell amb nosaltres. Relació d’Amic i Amat. I els salms ens inviten
a viure-la com ho feien els seus salmistes: amb humilitat, amb reverència, amb
gosadia, amb amistat, amb confiança, amb amor.
Comunió divina-humana, però sense anul·lar
la dissimilitud que exigeix el fet que Déu i la persona humana siguin
diferents. L’amor de Déu no elimina en absolut la dissimilitud per antonomàsia
del misteri de Déu.
El relat de la Creació de l’home és el nostre
fonament místic: Déu creà l’home fent-lo participant de la seva plenitud
divina. El Déu cristià no és l’absolutament altre. És el JO DIVÍ de la nostra
relació personal, humana i divina.
L’autoafirmació divina: “JO SÓC” és en
referència amb el nostre “TU” humà.
3. A quin Déu prega el cristià?
El Déu de la fe
cristiana és el que ens ha revelat el Crist. “EI Déu que s’encarnà en Jesús,
Verb de Déu, Déu de Déu, de la mateixa naturalesa que el Pare, fet home”.
La història del pensament cristià ha anat aprofundint en el misteri de
l’Encarnació divina. Narrada com la història de JESÚS, que, sense deixar de ser
Déu s’ha fet home.
Déu compassiu: tendre i
misericordiós, i benigne, lent per al
càstig, fidel en l’amor. Així comprenia l’A.T. Déu, i així ens el
revelà plenament Jesús.
Déu de la tendresa i de
la filantropia, ja que és l’home el centre del seu amor. L’A.T. amb aquestes
afirmacions fa de Déu la millor revelació de l’ésser diví en la seva relació
amb l’home. La traducció del mot hebreu RAHAMIN
per misericòrdia i compassió diu tota la
riquesa de l’amor entranyable de Déu = que és adhesió instintiva de l’ésser vers
allò que neix d’ell, amb aquella passió amb la que queden lligades mare i fill.
És amb aquesta paraula RAHAMIN amb la que suplicaven els cecs i
els leprosos a Jesús, i és la mateixa que mogué Jesús quan veié plorar la viuda
de Naïm que havia perdut el fill.
La paràbola del fill
pròdig (Lc 15) és la que millor expressa el que és l’essencial de Déu i és el
cim de la revelació de la seva misericòrdia.
Cal sostenir la
transcendència de Déu, sí, i amb la mateixa força i contundència, cal confessar
la radical proximitat de l’home a Déu. L’encarnació divina ha mostrat la forta voluntat
d’estimar la humanitat. La teologia no pot ser tractada fora d’aquesta
experiència. Si Déu fos el totalment
Altre no hi hauria lloc per al coneixement, ni per a la pregària. El Déu a
qui pregaren els salmistes era pròxim, amic, el qui ajuda, el qui parla amb
nosaltres, metafísic, sí, però també la nostra plenitud.
No esdevenim menys
humans quan descobrim la nostra vocació divina, ni Déu perdé la seva divinitat
quan s’humanitzà. Certament, quan contemplem Déu en el Crucificat ens trobem en
el nucli dur de la nostra fe cristiana. Sí, la Creu és la bellesa sublim i suprema de l’amor diví lliurat,
amb els braços oberts. La Creu ens revela quelcom molt profund de Déu.
Jesús, en la seva vida
humana, visqué unes trobades molt riques en amistat i en diàleg. Pensem en
Marta i Maria a Betània, amb la samaritana, parlant llargament en el pou de
Jacob, al poble de Sicar de Samaria, amb Zaqueu i amb Mateu. Fou sobretot amb
els seus deixebles que Jesús es relacionà com amb els seus partners, amics i companys. La passió que uneix dos enamorats és la
millor expressió de la relació que ha unit sempre Déu i la humanitat.
Jesús de Natzaret ha estat la màxima
revelació de l’amor de Déu, i de la revelació que nosaltres hem esdevingut el tu de la seva amistat i el qui de la seva entrega. Gràcies
a l’abaixament de Jesús hem contemplat la manera de ser i de fer de Déu: DÉU ÉS AMOR i l’amor necessita encarnar-se.
4. El “TU DIVÏ” de la pregària
(massa antropomòrfic?)
La teologia bíblica ens
ha ensenyat a dialogar amb Déu. Sant Benet féu del llibre dels salms els
veritables mestres de pregària dels seus monjos.
Els salmistes foren,
sí, uns autèntics teòlegs, místics, cantors i poetes. Però, quin rostre i quin
cor tenia el Senyor de la seva pregària? Alguns eren uns “tutejadors” de Déu, davant
el qual, no obstant, s’inclinaven i adoraven. No podien suprimir, la seva
Transcendència, però tampoc l’abraçada.
El diàleg diví-humà que ens ensenyà Jesús comporta
tant l’adoració com el tuteig propi de l’amat i de l’amant. Sí, Déu és el
Senyor i el Creador, el Transcendent, el Sant, l’Altíssim... però també l’Amic,
l’Íntim, el que Estima, el Pare, el Mestre i el Metge, el qui escriu amb
nosaltres una història d’amor i sovint també de sofrença. És així, per exemple,
com els salmistes pregaven:
“Déu
meu, tu saps qui sóc jo 68,6. Les teves mans m’han fet i m’han creat 118, 73.
M’has teixit a les entranyes de la mare 138,13. Has escoltat els meus anhels
60,6. Has penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixes 138,1.23. És
admirable com ho saps tot 138,6. Guia’m per camins eterns. 138 23-24. Era en aquest tuteig que afirmaven amb força: Jo, sabent que m’estimes tinc plena
confiança 12,6. Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant 50,1...
És aquest el diàleg tan
humà que el cristianisme porta a les entranyes. Diàleg de respecte profund, d’admiració i
d’adoració. L’amor té un rostre diví. Osees i Ezequiel utilitzen les imatges de l’amor
patern i de l’amor esponsal com a metàfores de la tendresa que porta Déu a
mantenir-se en l’amor fidel, tot i els adulteris de l’estimada.... és el pur
amor del qui estima al qui no és digne de ser estimat, no obstant això,
estimant-lo li dóna tota la dignitat.
Diu
el Bhakta=místic: “No
vull la unió sinó l’amor. Però no és per a mi per a qui anhelo l’amor, sinó per
ell. ¿Què passaria si ell no pogués estimar-me? ...sento que hi ha algú que
m’estima i el seu amor m’impulsa a respondre amb el meu amor, encara que de
forma imperfecta, en l’esperança de poder-lo abraçar un dia, un dia que no
coneixerà final. ...Déu només pot ser una persona.” (No puc donar-ne la cita) (apunts
personals bloc 11, gris p. 61)
El
cristianisme és la religió de l’amor. Déu ha fet seva aquella definició que llegim
en el Gènesi en la que Caín va refusar de fer seva: “guardià del seu germà”. El nostre Creador, ens vol com a company,
amic i col·laborador. (A mi m’agrada dir-ne: el seu partner). L’amor real ha de ser sempre encarnat.
L’oració mística pot
ser important però no l’oració suprema. Jo goso afirmar que el que és essencial
de l’oració cristiana és el diàleg amb
Déu. Quan preguem no som uns espectadors anònims. Jesús ens ensenyà a pregar com
ell pregava: com un fill al seu Pare. Sí, un diàleg del JO HUMÀ i al TU DIVÍ.
Jesús ens ha ensenyat a pregar dirigint-nos a Déu amb el mot ABBA! Pare!
Quan contemplem Jesús pregant en els quatre Evangelis sempre pregava des d’allò
que vivia, i dialogava amb el Pare intensificant la seva comunió i
la seva confiança.
Sant Benet ens invita a viure des de la milícia de l’amor, sí. Però
també des de l’anhel i del desig
ESSENCIAL de l’ànima humana. Més que parlar d’una pregària mística parla de
pregar “amb humilitat, reverència i amb
una donació ben pura. ...amb puresa de cor i amb llàgrimes de compunció.” C.20
1-3.
5.Cridats a dialogar
amb Déu
Sí, tal com he començat, tornaria a
recordar la Icona del Déu de la Creació de Miquel-Àngel estenent la mà cap a
l’home i quasi donant-li, mostrant així meravellosament la voluntat divina de
fer-lo el seu amic.
Aquest és el tema d’avui. El crit d’una
pregària és escoltada per Déu des del
mismíssim costat de l’orant, el seu partner.
No oblidem mai el Déu immanent al cor de l’home. Subratllar però la Immanència
divina mai ha d’excloure la seva Transcendència, sempre unides en Déu.
SILENCI! Sí, sempre ens cal,
paradoxalment, parlar del silenci. Però a mi també m’agrada molt recordar que no
hi ha cap nucli urbà sense la seva ÀGORA, sense un lloc per a parlamentar. L’Àgora
de la nostra pregària és el lloc sagrat on sabem que Déu hi és sempre. En ella
hi podem expressar allò que sentim i que som! El cristianisme és la religió de
la Paraula, més que la religió del silenci, i la legitimació de la Paraula és
el diàleg.
És Déu mateix el qui ens hi parla, ens
mira, ens contempla i ens estima. El silenci davant de Déu no és temps perdut,
sinó la millor provocació no només per escoltar sinó també per dialogar amb
Ell, compartint tant l’alegria com el sofriment, el desig de la seva mirada com el reconeixement
de la pròpia indignitat, la confiança i la soledat, la plenitud de vida o la
por a morir.
Jesús i el Pare, fins i tot mai havien
estat tan un de sol com en el patíbul de la Creu. I aquí en aquestes hores
supremes de la vida de Jesús és on el Pare hi visqué un silenci més unitiu amb
el Fill estimat. No abandonem ingènuament aquest lloc on la mort és la mort, on
la Paraula s’ha fet silenci, on el mateix Fill ha sofert l’abandó fins a gosar
dir: “Déu
meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” No contemplem ingènuament la
Creu sense contemplar-hi, en el rostre del Crist, el rostre de tots els homes sofrents,
on encara la Passió del Fill té un gran
AVUI.
Portem el sentit de Déu inscrit al cor.
Sense aquest sentit diví, ni l’home digital ni l’home de les cavernes no
trobarien el goig de la vida. L’essència de la pregària és dirigir-se vers un Altre en profunda relació amb Ell.
Però recordem que la mística no substitueix l’experiència humana d’allò que som
i vivim. Per això pregunto: ¿Qui pot cantar quan se sent aclaparat i
oprimit? I responc: Algú per a qui Déu és Déu. Andrei Rublev, monjo rus i ortodox, va
refusar de pintar un fresc del Judici final perquè estava massa en comunió amb
la misèria del seu poble i temia de trair així la misericòrdia del seu Senyor.
Déu és un participant obligat de les
nostres penes i alegries, i nosaltres uns suplicants i uns adoradors.
La pregària és un encontre sagrat, un lloc
de vida, un espai compartit i viscut amb el Senyor. Un espai litúrgic! Hi ha d’haver
sempre, però, una unitat misteriosa entre la litúrgia que celebrem i la que vivim.
Sí, hem estat cridats per Déu a una
amistat amb ell, i aquesta s’acompleix en el cara a cara amb el Tu del nostre Creador.
6. I què és la litúrgia
cristiana?
És la pregària d’una comunitat eclesial
reunida, guiada per l’Esperit Sant, que és la seva ànima. Àmbit sagrat propi d’un encontre
dialògic, per això, i a causa de la transcendència real que el constitueix,
tant el silenci com el diàleg en són els seus elements fonamentals. No oblidem
que el cristianisme és “la religió” de la Paraula.
La Litúrgia ¿és lluny de la unitat mística
que tant Déu com l’home desitgem? No! En el N.T. el creient és el subjecte amb
qui Déu dialoga. Ja els salmistes creien en un Déu en plena relació d’amistat
amb l’home, i pregaven com un home que té dret a viure en diàleg humà-diví amb
Déu. Per això el component essencial de la pregària oficial de l’Església
continua essent el llibre dels salms; malgrat semblin molt distants de
l’esperit evangèlic, ells segueixen configurant la pregària cristiana.
¿Hi
ha una experiència del que és diví que no s’expressi en un diàleg
interpersonal? ¿Pot concebre’s una pregària autèntica en què no hi hagi un Tu transcendent
per a l’orant? ¿El TU DIVÍ de la pregària cristiana és massa antropomòrfic?
L’ànima de Jesús va ser modelada tant des de les experiències humanes que
visqué, com des de la permanent relació amb el Pare.
I la pregària LITÚRGICA ens ha d’invitar a
viure apassionadament la comunió amb el Déu que ens ha volgut els seus
interlocutors. “Déu s’ha fet home perquè
l’home arribi a ser Déu”, frase que han cregut i han escrit tots els Pares
de l’Església.
Un dels valors
centrals de la Litúrgia és la CORRELACIÓ, sí, aquesta ha
de ser la màxima legitimitat de la Litúrgia.
La pregària litúrgica ha de mantenir sempre
viu l’espai humà on hi puguem expressar l’alegria, l’amor, el dol... mots i
conceptes que, sovint necessitem dir-los per sobreviure. La litúrgia és
essencialment la celebració que vivim com a membres de l’Església, oberts al
Misteri de la nostra fe. M’agrada remarcar com en ella hi preguem des del
“Senyor, tingueu pietat” fins al cant doxològic del “SANT, SANT, SANT és el
Senyor...”
7. Mantinguem-nos lluny
d’una religió líquida.
El cristianisme
és la religió de l’amor, la religió del Verb i la religió de l’Esperit. Cal
recordar que Jesús fa saltar les últimes barreres de l’amor fent-lo extensiu
fins i tot als enemics.
Avui, una mena de religiositat
líquida feta d’elements gnòstics, tècniques psico-corporals, i una concepció
individualista i ahistòrica de la persona, s’estén pel món.
Prèvia a
l’experiència mística hi ha l’experiència humana quotidiana, que la MÍSTICA
transcendeix però no la substitueix.
La realitat és com un teixit vinculat amb
la conjunció i. La nostra
quotidianitat forma part del Misteri, sí, i
nosaltres l’hem d’integrar donant-li l’espai que ens legitima com a partners
del Diví Interlocutor. Justament la saviesa de la vida consisteix en la certesa
que, malgrat les foscors, el camí condueix a la plenitud de l’ésser en plena
reconciliació amb un mateix, amb els altres i amb Déu. Un origen i un fi teològics!
De Déu venim i a Déu tornem.
Deixem que Déu sigui el nostre Tu i
nosaltres siguem per a ell el seu.
Testimoni de Policarpo bisbe d’Esmirna
No quiso adorar al Cesar cuando llevava 85
años de cristiano
Como era una persona de un cierto relieve
popular , el pueblo fué quien lo queria hacer adorar al Cesar el siguió
negandose, apelando a su experiència cristiana,furiosos los opositores
reunieron leña para quemarlo vivo, El ofrece a Dios su vida en martirio,
esperando ser recibido en la casa del Padre.
en recerca de l'essencial
EN
RECERCA DE L’ESSENCIAL
INTRODUCCIÓ
Viure en recerca constant d’allò que és
essencial en la nostra vida, aixó dona consistència a la nostra felicitat i fa
créixer la dimensió espiritual i humana que ens constitueix. No podem substituir alegrament el SER per el
TENIR, per exemple. La “modernitat líquida” ens envaeix fàcilment! Cal obrir
els ulls a l’horitzó diví i arrelar la fe en la Transcendència que plana damunt
nostre de forma immanent i ens habitarà plenament quan serem u amb Déu.
«El
qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat
la seva glòria» (Jn 1,24). Sí, Déu s’ha encarnat per dir-nos: “US ESTIMO”. Hi
ha quelcom més essencial en l’humà?
Uns
sil·logismes de Martín Gelabert, o.p.: “Si l’ésser humà és capaç de Déu... és
possible, analògicament, dir que Déu és capaç de ser humà... El Déu-Tot-Altre
és també el Déu per al món...”. Del misteri de Déu sabem que, en Jesús, Déu, ha
volgut fer del món el seu interlocutor, i la humanitat forma part d’aquest
diàleg d’amor en pura correlació.
Vivim en aquest món des de la realitat cosmoteàndrica,
tal com Déu el vol: unitat del Déu creador amb la humanitat i amb la creació
que ens envolta. I nosaltres hem
de voler viure la nostra legitimitat (allò que ens pertany) tant amb Déu com amb el món, per tal
com són els nostres interlocutors.
La grandesa d’aquesta voluntat divina ens
invita a viure apassionadament allò que
n’és l’ESSENCIAL: el nostre ésser cridat a la comunió amb el Déu que ens vol
els seus interlocutors.
Des de la Regla de Sant Benet i del que ens
ha estat transmès per la Tradició dels nostres Pares contemplarem la riquesa
divina que vivim amb tota legitimitat, allò que, amb tota gosadia, ens fa viure
com a amics i amats de Déu i per tant allò que també ens fa sentir més
humanament germans.
A partir de l’Encarnació de Déu en Jesús, Déu i l’home compartim tant la
transcendència com la immanència. Totes dues ens són constituents. “Déu s’ha
fet home perquè l’home arribi a ser Déu” és una frase que han cregut i han escrit
tots els Pares de l’Església. Per als cristians, el Crist ha estat la
irrupció de Déu a la Història.
Al
costat o a l’altre extrem del que jo crec essencial hi ha la mundanitat com a
cultura de la superficialitat.
1. Dimensió transcendent de la nostra existència
a. Déu amb nosaltres. Crist, Jesús
de Natzaret, l’Encarnació de la Trinitat, ens ha ensenyat a “tutejar Déu” en la
pregària tot dirigint-nos a Ell amb el mot ABBA. Benet però ens parla de pregar
amb humilitat i reverència, amb temor i amb llàgrimes de compunció. Dos matisos
que es complementen: la Parresia-confiança (podem dir a Déu PARE) i el Temor
reverencial (Déu és Déu). Tots dos ens són essencials.
Si Déu és amb nosaltres res és profà. Benet
diu que fins cal “mirar tots els objectes i béns del monestir com si fossin
objectes sagrats de l’altar” (RB 31,10) així l’àmbit transcendent que ens
envolta genera una consciència, un estil, un mòbil, un deler espiritual i
sobretot, una resposta: “Escoltar-acollir
i posar en pràctica” ens diu sant Benet. La vida és tota ella un lloc
teològic.
L’escolta ens situa plenament en l’àmbit de
la transcendència: cercar la Presència de Déu i el diàleg amb
Ell. Tanca la porta de la nostra cambra per entrar, amb fe i reverència, a la
pregària i a l’adoració. El silenci i la pregària forgen, en la prova, la paraula essencial i decisiva: “Pare, si és possible... però que no es faci
el que jo vull sinó el que tu vols”, o també: “Aquí em tens...” per exemple.
Viure conscients del Déu amb nosaltres,
repeteixo “Així com la persona humana té
una tendència que el porta cap a Déu, hi ha una tendència en Déu que el porta
cap el que és humà”. (Martín Gelabert, o.p)
b. La celebració comunitària de la Litúrgia. L’experiència
interior i espiritual demana expressar de forma festiva la seva experiència
transcendent. Els creients hem de ser signes d’una felicitat fonda i plena,
fonamentada i construïda en la pura correlació amb Déu. La revelació de la qual ha estat la seva Encarnació. La pregària
és per a la nostra vida un temps irrenunciable.
La Litúrgia és l’espai teològico-humà del
creient. Les trobades comunitàries dels creients, la més central de les quals
és l’Eucaristia, són el pilar fonamental on establim els moments privilegiats
d’un diàleg pausat, festiu, íntim, i comunitari, amb Aquell que és l’objecte
del nostre amor, i a qui sabem present en cada moment de la nostra vida. És bo
viure la litúrgia com el moment més sagrat del nostre dia o de la nostra
setmana.
Quin goig poder viure l’espai litúrgic no
només com a escola d’espiritualitat,
sinó també com un espai on els creients hi vivim la inefabilitat del Misteri
que ens acompanya.
La vida monàstica desitja oferir un àmbit
adequat per a l’encontre amb l’Absolut
que ha volgut ser el nostre interlocutor.
c. Silenci. Sí, però no
oblidem que nosaltres som “la religió” de la Paraula i per tant del diàleg. El
silenci ens obra a aquella Realitat última que ja besllumem. Ell ens apropa a
aquell horitzó potent del nostre camí, l’encontre amb l’Absolut. Totes
les Tradicions religioses valoren el silenci, però l’objectiu de cada tradició potser és diferent. En la “Cultura
judeo-cristiana” el sentit transcendent ens és constitutiu. Si es pot dir quelcom del silenci és
senzillament que la vivència humana està més enllà de la paraula.
Bíblicament la pregària és sempre l’àmbit
sagrat d’un encontre diví-humà i, per tant, un encontre dialògic, però a causa
de la transcendència real que el constitueix, el silenci n’és l’àmbit
essencial.
L’experiència
del silenci en la tradició cristiana es viu especialment en la pràctica diària
de la lectio divina, però també al si de la quotidianitat on la transcendència
ens fa viure conscients que som el temple on Déu viu i ens parla com l’Amic a
l’Amat.
En el silenci de la pregària se’ns
capacita per a mirar-ho tot amb
la mirada de Déu i ens empeny a viure amb passió. El seu valor ESSENCIAL és el cor
de la nostra antropologia, ja que sabem que són també SILENCI un sospir, una
llàgrima, un perdó, un agraïment dens i pur. En ell hi experimentem i hi
afirmem el nostre desig profund.
d. “Habitar amb ell mateix”. Aquesta expressió la diu sant Gregori tres
vegades de sant Benet quan s’apartà del món i anà a la gruta de Subiaco amb el
desig de viure dedicat només a Déu. Era el desig de prendre’s seriosament la
realitat profunda que li era pròpia. Habitar
en si mateix vol dir ser conscients que l’Esperit de Déu ens
habita. És viure la CORRELACIÓ humana i divina de la nostra intimitat com en el
seu temple. Aquesta correlació dóna a l’home la seva màxima dignitat. Habitar
amb nosaltres mateixos fa transparent allò que som. Però aquest camí es viu
entre consolació i desconsol, alegria i tristesa, optimisme i malenconia, llums
i ombres.
e. La mort. Sant Benet en el c. IV de la
Regla, on hi descriu 74 instruments de les bones obres, diu: “Desitjar la vida eterna amb tot el deler
espiritual”. V. 46
Tota
maduració i tot el que en la vida produeix fruit ha d’estar marcat per la mort.
La mort viu al cor de tota realitat, sovint molt crua.
Ens agradi o no la dinàmica pasqual de la
mort-resurrecció està incrustada en aquest món, i d’ella hem d’aprendre a viure més divinament ja que,
en realitat, és la manera més humana de viure.
La nostra vida hauria de maldar sempre per
estar en total coherència amb allò que som i amb la mirada vers l’horitzó al
qual ens dirigim.
2. Dimensió immanent de la nostra existència
Conscients del Déu amb nosaltres, la dimensió d’immanència comporta la
nostra resposta. Els creients som cridats a viure la gran aventura humana
actuant “samaritànament”, afrontant junts els problemes del món. Aquesta
actitud personal ens és ESSENCIAL.
És la resposta a la pregunta divina: “On és
el teu germà?” D’aquí hauran de poder sorgir totes les altres posicions de
caràcter immanent i essencials, sempre però conscients de la Transcendència que
ens habita.
a. La Misericòrdia de Déu. Quan a les monges abans de ser admeses a
començar el noviciat la Mare Abadessa ens preguntava: “Què demanes?” la nostra
resposta era: “La misericòrdia de Déu”.
En la vida monàstica la misericòrdia de Déu no
és només quelcom que té a Déu per subjecte sinó quelcom que Benet demana a
l’abat “que faci prevaler sempre la misericòrdia sobre la justícia” 64,10 i que
envolti el “germà excomunicat” amb tota la tendresa d’aquest atribut tan diví
27,8 i 9. I Benet clou el gran c. 4
anomenat “Quins són els instruments de les bones obres” dient: “I no desesperar mai de la misericòrdia de
Déu” 4,74.
b. El bon zel RB c.72. “Hi ha un zel d’amargor, dolent, que alllunya de Déu... hi ha
un zel bo que porta a Déu.” Viure amb
passió la dimensió d’immanència divina en el germà. La vida comunitària ens
disposa a mirar-ho tot amb la mateixa mirada de Déu. Benet, al llarg de la seva
Regla enriqueix els mots “bon zel”
amb molts altres matisos: Caritat, Amor, Servir, Córrer, Progressar,
Sol·licitud... “Que practiquin els monjos
aquest zel amb un amor ferventíssim, és a dir, que s’avancin a honorar-se els
uns als altres; que se suportin amb una gran paciència les seves febleses...
que s’obeeixin amb emulació... que ningú no busqui allò que lli sembla útil per
a ell, sinó més aviat el que ho sigui
per als altres,...” c.72
La Caritat amb
el seu primer sinònim d’Estimar són l’expressió més concreta i vital de l’anhel i desig ESSENCIAL de l’ànima
humana. Benet, fent seves les paraules del Deuteronomi comença el llarg c. 4t.
Dient: “Abans de tot estimar el Senyor
Déu amb tot el cor, amb tota l‘ànima, amb totes les forces. Després, el proïsme
com a si mateix” i és el cim del gran capítol paulí de la primera carta als
Corintis i que Pau descriu tan bellament:
“L’AMOR tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta» (1 Co 13,7).
Aquest bon zel Benet el
descriu també amb gran radicalitat i amb una força joiosa amb el verb “Córrer”.
Diu: “... corre a ple cor per la vida
dels manaments de Déu amb una inefable dolçor de caritat” Pr 49 i al c.
5,10 diu: “és (l’obediència)
que els empeny el deler de pujar a la vida eterna”. I tota la vida del monjo és una crida a una “militància” en
el verb “ESTIMAR.
c. Invitats a respondre. Les
persones que s’apropen als monestirs sovint veuen els seus murs entre
admiració, incomprensió o indiferència. No obstant intueixen quelcom que elles
mateixes cerquen.
Tot i els murs també els monjos ens
preguntem: ¿com ens solidaritzem
eficaçment en la passió del món? Discriminacions, desigualtats, guerres,
tortures, injustícies... què podem fer perquè els monestirs siguem llocs de
solidaritat amb el món? No podem tenir les portes tancades al món i ens
esforcem en ser llocs d’acollida de tot aquell que cerca llum, refugi,... i
desitgem ser també nosaltres un “OPEN ARMS” per a tothom que truqui a la porta.
Maldem per a respondre, de manera
humana, a la irrupció divina damunt tota realitat. Configuració del nostre
itinerari al d’Aquell al qui volem correspondre. Ens sabem receptors de l’amor
tossudament misericordiós d’un Déu paternal i maternal alhora (Lc 15), i ens esforcem
per fer nostres les sofrences dels nostres germans. Anhel ESSENCIAL de tot
creient.
d. Pobresa-despreniment 33;55,18; 58,24-25. TENIR-HO TOT EN COMÚ! Norma bàsica de la Comunitat Cristiana
primitiva i que Benet en féu una regla ESSENCIAL
per els monjos quan en el c. 33 diu: “Sobretot
cal que aquest vici –el de la propietat- sigui extirpat de soca-rel del
monestir; que ningú no gosi ...tenir cap cosa com a pròpia, absolutament
res...” I cita el text dels Actes dient: “Que tot sigui comú a tots”. I vol que el monjo això ho expliciti en el
moment de la seva Professió, dient: “Si
posseeix béns, o que els distribueixi abans als pobres, o que amb una donació
legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res; com qui sap que
des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos”. Aquesta és
una comprensió totalment evangèlica ja que ens ajuda a descobrir que l’alegria
perfecta es troba en el despreniment.
Als Pares del desert els agradava
radicalitzar el text evangèlic dient: “Ves,
ven tot el que ets...” i amb aquest canvi intentaven ser encara més
contundents. Passar de l’esperit de possessió al de despossessió. És aquella
actitud de fer de l’altre el primer, i que Emmanuel Levinas deia que és allò
que diem davant d’una porta: “passi Vtè. primer”.
e. La
comunitat. La
vida de comunitat que cal contemplar com a valor ESSENCIAL és la presència del Déu amb nosaltres que
viu la seva presència divina al si de casa nostra. Viure en comunitat és quelcom ESSENCIAL per a la persona humana. Ara, es pot viure amb els altres
sense necessitat d’estar amb ells. No, la comunitat demana capacitat d’estimar
i d’acollir gratuïtament, una gran
dosis d’interès per l’altre i fer pròpia la vulnerabilitat dels altres.
Al si de la comunitat no hi ha només punts de
vista diferents sinó també crides particulars de Déu, que siguin acollides per
tothom. La pluralitat i la singularitat fan més bell el grup humà. L’àgora
dels grecs ha de trobar en la comunitat el lloc on compartir el pensament, la
cultura i les coses importants
de la vida amb capacitat de lleialtat, de fidelitat i de profunditat. Tasca que
cal viure amb una estimació que jo en diria terapèutica.
No oblidem
de mantenir la nostra mirada vers aquell horitzó sagrat que sempre ens
acompanya. Militar en el verb
“ESTIMAR” Gabriel Magalhâes.
f. Som pelegrins. Aquest és un tímid matís que ens constitueix a tots i que jo valoro com
a essencial. Camí de la vida; pelegrinatge comú. Res és estàtic, cal progressar
més i més en recerca d’aquella dimensió espiritual que ens legitima com a
persones. El currícullum vitae que
ens acredita en la societat esdevé obsolet en el nostre camí de pelegrins a
través del qual anem forjant una identitat nova en la vida.
Quan
apareix la tristesa en el nostre camí s’ens informa que en algun moment hem
perdut de vista l’estrella polar i hem optat per seguir un camí equivocat. El pelegrí va lleuger d’equipatge,
desprès de tot allò que és superflu, sap viure amb el mínim imprescindible,
però té els ulls i el cor en el que és la seva meta final. Caminem vers la
nostra Plenitud.
Cal saber, així i tot, gustar i assaborir la
vida intensament, i així anar adquirint una saviesa que ens ensenya quelcom
sorprenent: la vida real no es redueix només al que tenim entre mans. La meta
final va perdent rellevància. No obstant això el camí en si mateix va adquirint
importància i ocupant el lloc de la meta, i ens ressonen les paraules de Jesús:
“Jo sóc el camí”. Jo 14,6. És en aquest Camí on es citen la Veritat i la Vida.
g. La INCULTURACIÓ DE
LA RELIGIÓ. L’Evangeli és viscut per persones profundament
arrelades a una cultura. Aquesta hauria de ser la petjada creient ESSENCIAL del cristià al si de la nostra societat. La
INCULTURACIÓ és un mot del
nostre temps; nasqué en la 32 Congregació General de la Companyia de Jesús,
1974-75 (ni el Concili la va citar encara). Però per a mi és quelcom essencial.
“LA CULTURA essencialment és la religió encarnada”. (T.S. Eliot)
(I. Boada)
És
l’esforç de l’Església per fer penetrar el missatge de Crist en un determinat
ambient sociocultural. Inculturació és sinònim d’encarnació. La fe només pot
desenvolupar-se en el marc d’una cultura. Per aquesta raó la religió ha d’estar
atenta a les “llavors del Verb” presents en les cultures. La fe ajuda a fer que
les cultures siguin més humanes i humanitzadores. Una religió que no es faci
cultura no és plenament acollida. Inculturar la religió és assumir la cultura i
obrir-la a la revelació de Déu.
Avui
ens trobem i vivim en una societat pluralista en la que hi convivim diferents
cultures, llengües i religions. Pensem i creiem que en tota cultura hi ha
Llavors del Verb. Llavors de la Paraula de Déu = Déu hi ha parlat!
h. Són, potser més essencials i fonamentals per els cristians els mots: Humilitat i Obediència; però a causa de l’espai d’aquesta reflexió em limito a
dir-ho sense explicitar-ne el seu magistral contingut.
EPÍLEG
La paradoxa del nostre temps és que
possibilita el màxim desenrotllament a nivell de xarxes, d’internet... però no
garanteix la mínima mirada transcendent. El repte està en ser capaços de
cultivar aquesta mirada.
“...el fenomen religiós
no pot ser subestimat, ell sol pot ser un factor de pau, d’equilibri,
d’integració, de comunió i de diàleg... caldria fer-ne un tema de debat” Nicolàs
Sarkozy. (ex-president de França)
Avui
ens dol afirmar que tots aquells que no escullen l’assignatura de religió
queden en una completa ignorància del fet religiós i es converteixen en
culturalment incapaços de rebre i assimilar el que la història ens ha llegat
com a fet religiós-cultural. Recloure’ns
en la pròpia autoreferencialitat, no ens deixa créixer en la plena integritat
vocacional, “renoveu espiritualment el vostre interior, ...revestiu-vos de
l’home nou, creat a imatge de Déu. Ef 4,22-24.
Convindria preguntar-se
si Cultura i Espiritualitat es poden separar com si fossin realitats autònomes
i, a més, mirant-se amb desconfiança.
Com diu Gabriel
Magalhâes “Tot i que el cristianisme no és un titanisme, la seva
vivència real quotidiana reclama autenticitat”. L’Evangeli ens impossibilita,
certament a tancar-nos en un plàcid idealisme subjectiu.
M’agrada cloure
aquestes reflexions amb una frase del Papa Francesc que diu: “Que tothom sàpiga
acollir la més alta vocació de ser artesà de la pau”. Una gran ESSENCIALITAT a la que ens crida
l’Evangeli molt especialment en els nostres dies.
La qualitat de les
nostres essencialitats determina la
qualitat de les nostres experiències espirituals personals.