DÉU.
UNA CRIDA AL DIÀLEG
1. El partner
(l’amic, el soci, el col·laborador) del Creador fet a imatge seva
El Déu de la Creació de Miquel-Àngel
estenent la mà cap a l’home i quasi donant-li, mostra meravellosament la
voluntat divina de fer-lo el seu amic.
El creient és l’oient amb capacitat de
comunicació i de reciprocitat amb el seu Déu.
La dimensió profunda que ens constitueix com
a persones és ser aptes per a la relació. Aquesta és la imatge de l’home que
Déu ha creat. L’existència de la persona humana, sí, és transcendent, però
tanmateix històrica i capaç de viure en una comunicació d’unitat i d’amor amb
Déu.
El relat del llibre del
Gènesi és el que va revelar millor la voluntat de Déu de fer de l’home el seu
amic i col·laborador. “Déu digué: Fem
l’home a imatge nostra”. Gn 3.
Déu s’ha revelat tal com és: com un PARE amb el seu fill, com un AMIC amb el seu amic, com un ENAMORAT amb la seva núvia i com un ESPÒS amb la seva esposa. Amb aquests 4
mots l’A.T. ha mostrat com és Déu i des d’aquí ha descrit quina és la relació que nosaltres podem tenir
amb ell en la nostra pregària.
Déu és l’únic Absolut tant per a un
cristià, com per a un musulmà, com, fins i tot per a un budista que viu sense
Déu i per a un hinduista per a qui Déu és en tot i en tots. Tot místic és un
expert d’aquest misteri pregon.
I també nosaltres, com Jesús, hem de gosar
dir “Jo i el Pare som u”.
“Déu
és amor i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell”.
Per tant, estimar i ser estimat és consubstancial al nostre ésser amant. I
encara més, al proïsme, no el podem tenir com a un “altre”, com a algú fora de mi, ja que és algú amb qui Déu també
s’hi identifica. (No existeix un “jo” sense un “tu”).
M’agrada l’expressió “Cosmoteándrica” amb
que Raimon Panikkar definí la realitat. Ni Home sense Món ni sense Déu, ni Déu
sense Món i sense Home, ni Món sense Home i sense Déu. La realitat és pura
inter-in-dependència.
Déu és Déu i l’orant una criatura seva.
“Seva” és la paraula que ens situa en la nostra plena unió amb Déu. La
pertinença a Déu és el que ens concedeix de poder dir que som u amb Déu, no pas
des de la igualtat sinó des de la pertinença. Déu és Déu, davant el qual ens inclinem
profundament. Unitat, sí, però, en la diferència.
La grandesa de l’home
està en allò que l’assimila al seu Creador. Coneixem Déu a partir de l’home
creat a la seva imatge i coneixem l’home a partir de l’Encarnació de Déu en
Jesús de Natzaret. Allò que l’home volia assolir elevant-se cap a Déu (relat
de “Babel” del llibre del Gènesi) ho realitzà Déu davallant cap
a l’home.
2.Què és l’oració?
La pregària cristiana és
aquell diàleg que vivim amb el nostre Déu. En ella hi expressem, en viva
correlació, la nostra intimitat. L’espiritualitat cristiana no ha estat mai
marcada predominantment per la mística, sinó per l’oració, expressió d’una
vivència de confiança creient en Déu enmig de la vida, amb una senzillesa i un realisme
insubornables. Si Déu parla a l’home, l’home no pot parlar a Déu? L’oració ha
de brollar de la nostra recerca apassionada del misteri diví, ja que és aquest
el que ens legitima plenament com a persones creades a la seva imatge. La fe
cristiana és fe en un Misteri!
L’oració ens introdueix
en el diàleg diví i humà. Ell ens mena, amb tota senzillesa, fins a la
profunditat de Déu. Hi entrem perquè la Trinitat mateixa ha fet de nosaltres el
seu tu estimat. Un diàleg diví-humà, en la dissimilitud per antonomàsia, i sense
anul·lació d’aquesta dissimilitud, s’hi exigeix la diferència del JO diví i del
Tu humà.
La persona és la interlocutora i la comensal
de què parla el llibre de l’Apocalipsi: “Mira,
sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a
casa seva i menjaré amb ell, i ell amb
mi.” Ap 3,29
Amb la seva Encarnació Déu va eliminar la
frontera entre cel i terra i abolí els obstacles que els separaven. Fins i tot la
mort ha de ser concebuda com el llindar sagrat de la vida infinita. Sí, en la
seva Encarnació en Jesús de Natzaret Déu assolí la seva suprema proximitat i la
manera més pura i expressiva per revelar-nos el seu amor i la seva voluntat de ser-amb-nosaltres, i l’acte sagrat que
li oferí també de viure la realitat històrica que caracteritza la humanitat: la
debilitat i la feblesa. L’abaixament diví no fou, per a Ell, no obstant, un
empobriment sinó el davallament inefable
de la seva divinitat. Jesús esdevingué l’Encarnació del Déu amagat en l’A.T. I
nosaltres gosem creure en aquest Déu que Jesús
ens ha revelat. I aquest Déu és el Déu de la nostra pregària.
No oblidem que Déu, que és el nostre
Creador, (fe constitutiva del nostre Credo) i que ens ha creat amb ganes de
correlació d’ell amb nosaltres. Relació d’Amic i Amat. I els salms ens inviten
a viure-la com ho feien els seus salmistes: amb humilitat, amb reverència, amb
gosadia, amb amistat, amb confiança, amb amor.
Comunió divina-humana, però sense anul·lar
la dissimilitud que exigeix el fet que Déu i la persona humana siguin
diferents. L’amor de Déu no elimina en absolut la dissimilitud per antonomàsia
del misteri de Déu.
El relat de la Creació de l’home és el nostre
fonament místic: Déu creà l’home fent-lo participant de la seva plenitud
divina. El Déu cristià no és l’absolutament altre. És el JO DIVÍ de la nostra
relació personal, humana i divina.
L’autoafirmació divina: “JO SÓC” és en
referència amb el nostre “TU” humà.
3. A quin Déu prega el cristià?
El Déu de la fe
cristiana és el que ens ha revelat el Crist. “EI Déu que s’encarnà en Jesús,
Verb de Déu, Déu de Déu, de la mateixa naturalesa que el Pare, fet home”.
La història del pensament cristià ha anat aprofundint en el misteri de
l’Encarnació divina. Narrada com la història de JESÚS, que, sense deixar de ser
Déu s’ha fet home.
Déu compassiu: tendre i
misericordiós, i benigne, lent per al
càstig, fidel en l’amor. Així comprenia l’A.T. Déu, i així ens el
revelà plenament Jesús.
Déu de la tendresa i de
la filantropia, ja que és l’home el centre del seu amor. L’A.T. amb aquestes
afirmacions fa de Déu la millor revelació de l’ésser diví en la seva relació
amb l’home. La traducció del mot hebreu RAHAMIN
per misericòrdia i compassió diu tota la
riquesa de l’amor entranyable de Déu = que és adhesió instintiva de l’ésser vers
allò que neix d’ell, amb aquella passió amb la que queden lligades mare i fill.
És amb aquesta paraula RAHAMIN amb la que suplicaven els cecs i
els leprosos a Jesús, i és la mateixa que mogué Jesús quan veié plorar la viuda
de Naïm que havia perdut el fill.
La paràbola del fill
pròdig (Lc 15) és la que millor expressa el que és l’essencial de Déu i és el
cim de la revelació de la seva misericòrdia.
Cal sostenir la
transcendència de Déu, sí, i amb la mateixa força i contundència, cal confessar
la radical proximitat de l’home a Déu. L’encarnació divina ha mostrat la forta voluntat
d’estimar la humanitat. La teologia no pot ser tractada fora d’aquesta
experiència. Si Déu fos el totalment
Altre no hi hauria lloc per al coneixement, ni per a la pregària. El Déu a
qui pregaren els salmistes era pròxim, amic, el qui ajuda, el qui parla amb
nosaltres, metafísic, sí, però també la nostra plenitud.
No esdevenim menys
humans quan descobrim la nostra vocació divina, ni Déu perdé la seva divinitat
quan s’humanitzà. Certament, quan contemplem Déu en el Crucificat ens trobem en
el nucli dur de la nostra fe cristiana. Sí, la Creu és la bellesa sublim i suprema de l’amor diví lliurat,
amb els braços oberts. La Creu ens revela quelcom molt profund de Déu.
Jesús, en la seva vida
humana, visqué unes trobades molt riques en amistat i en diàleg. Pensem en
Marta i Maria a Betània, amb la samaritana, parlant llargament en el pou de
Jacob, al poble de Sicar de Samaria, amb Zaqueu i amb Mateu. Fou sobretot amb
els seus deixebles que Jesús es relacionà com amb els seus partners, amics i companys. La passió que uneix dos enamorats és la
millor expressió de la relació que ha unit sempre Déu i la humanitat.
Jesús de Natzaret ha estat la màxima
revelació de l’amor de Déu, i de la revelació que nosaltres hem esdevingut el tu de la seva amistat i el qui de la seva entrega. Gràcies
a l’abaixament de Jesús hem contemplat la manera de ser i de fer de Déu: DÉU ÉS AMOR i l’amor necessita encarnar-se.
4. El “TU DIVÏ” de la pregària
(massa antropomòrfic?)
La teologia bíblica ens
ha ensenyat a dialogar amb Déu. Sant Benet féu del llibre dels salms els
veritables mestres de pregària dels seus monjos.
Els salmistes foren,
sí, uns autèntics teòlegs, místics, cantors i poetes. Però, quin rostre i quin
cor tenia el Senyor de la seva pregària? Alguns eren uns “tutejadors” de Déu, davant
el qual, no obstant, s’inclinaven i adoraven. No podien suprimir, la seva
Transcendència, però tampoc l’abraçada.
El diàleg diví-humà que ens ensenyà Jesús comporta
tant l’adoració com el tuteig propi de l’amat i de l’amant. Sí, Déu és el
Senyor i el Creador, el Transcendent, el Sant, l’Altíssim... però també l’Amic,
l’Íntim, el que Estima, el Pare, el Mestre i el Metge, el qui escriu amb
nosaltres una història d’amor i sovint també de sofrença. És així, per exemple,
com els salmistes pregaven:
“Déu
meu, tu saps qui sóc jo 68,6. Les teves mans m’han fet i m’han creat 118, 73.
M’has teixit a les entranyes de la mare 138,13. Has escoltat els meus anhels
60,6. Has penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixes 138,1.23. És
admirable com ho saps tot 138,6. Guia’m per camins eterns. 138 23-24. Era en aquest tuteig que afirmaven amb força: Jo, sabent que m’estimes tinc plena
confiança 12,6. Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant 50,1...
És aquest el diàleg tan
humà que el cristianisme porta a les entranyes. Diàleg de respecte profund, d’admiració i
d’adoració. L’amor té un rostre diví. Osees i Ezequiel utilitzen les imatges de l’amor
patern i de l’amor esponsal com a metàfores de la tendresa que porta Déu a
mantenir-se en l’amor fidel, tot i els adulteris de l’estimada.... és el pur
amor del qui estima al qui no és digne de ser estimat, no obstant això,
estimant-lo li dóna tota la dignitat.
Diu
el Bhakta=místic: “No
vull la unió sinó l’amor. Però no és per a mi per a qui anhelo l’amor, sinó per
ell. ¿Què passaria si ell no pogués estimar-me? ...sento que hi ha algú que
m’estima i el seu amor m’impulsa a respondre amb el meu amor, encara que de
forma imperfecta, en l’esperança de poder-lo abraçar un dia, un dia que no
coneixerà final. ...Déu només pot ser una persona.” (No puc donar-ne la cita) (apunts
personals bloc 11, gris p. 61)
El
cristianisme és la religió de l’amor. Déu ha fet seva aquella definició que llegim
en el Gènesi en la que Caín va refusar de fer seva: “guardià del seu germà”. El nostre Creador, ens vol com a company,
amic i col·laborador. (A mi m’agrada dir-ne: el seu partner). L’amor real ha de ser sempre encarnat.
L’oració mística pot
ser important però no l’oració suprema. Jo goso afirmar que el que és essencial
de l’oració cristiana és el diàleg amb
Déu. Quan preguem no som uns espectadors anònims. Jesús ens ensenyà a pregar com
ell pregava: com un fill al seu Pare. Sí, un diàleg del JO HUMÀ i al TU DIVÍ.
Jesús ens ha ensenyat a pregar dirigint-nos a Déu amb el mot ABBA! Pare!
Quan contemplem Jesús pregant en els quatre Evangelis sempre pregava des d’allò
que vivia, i dialogava amb el Pare intensificant la seva comunió i
la seva confiança.
Sant Benet ens invita a viure des de la milícia de l’amor, sí. Però
també des de l’anhel i del desig
ESSENCIAL de l’ànima humana. Més que parlar d’una pregària mística parla de
pregar “amb humilitat, reverència i amb
una donació ben pura. ...amb puresa de cor i amb llàgrimes de compunció.” C.20
1-3.
5.Cridats a dialogar
amb Déu
Sí, tal com he començat, tornaria a
recordar la Icona del Déu de la Creació de Miquel-Àngel estenent la mà cap a
l’home i quasi donant-li, mostrant així meravellosament la voluntat divina de
fer-lo el seu amic.
Aquest és el tema d’avui. El crit d’una
pregària és escoltada per Déu des del
mismíssim costat de l’orant, el seu partner.
No oblidem mai el Déu immanent al cor de l’home. Subratllar però la Immanència
divina mai ha d’excloure la seva Transcendència, sempre unides en Déu.
SILENCI! Sí, sempre ens cal,
paradoxalment, parlar del silenci. Però a mi també m’agrada molt recordar que no
hi ha cap nucli urbà sense la seva ÀGORA, sense un lloc per a parlamentar. L’Àgora
de la nostra pregària és el lloc sagrat on sabem que Déu hi és sempre. En ella
hi podem expressar allò que sentim i que som! El cristianisme és la religió de
la Paraula, més que la religió del silenci, i la legitimació de la Paraula és
el diàleg.
És Déu mateix el qui ens hi parla, ens
mira, ens contempla i ens estima. El silenci davant de Déu no és temps perdut,
sinó la millor provocació no només per escoltar sinó també per dialogar amb
Ell, compartint tant l’alegria com el sofriment, el desig de la seva mirada com el reconeixement
de la pròpia indignitat, la confiança i la soledat, la plenitud de vida o la
por a morir.
Jesús i el Pare, fins i tot mai havien
estat tan un de sol com en el patíbul de la Creu. I aquí en aquestes hores
supremes de la vida de Jesús és on el Pare hi visqué un silenci més unitiu amb
el Fill estimat. No abandonem ingènuament aquest lloc on la mort és la mort, on
la Paraula s’ha fet silenci, on el mateix Fill ha sofert l’abandó fins a gosar
dir: “Déu
meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” No contemplem ingènuament la
Creu sense contemplar-hi, en el rostre del Crist, el rostre de tots els homes sofrents,
on encara la Passió del Fill té un gran
AVUI.
Portem el sentit de Déu inscrit al cor.
Sense aquest sentit diví, ni l’home digital ni l’home de les cavernes no
trobarien el goig de la vida. L’essència de la pregària és dirigir-se vers un Altre en profunda relació amb Ell.
Però recordem que la mística no substitueix l’experiència humana d’allò que som
i vivim. Per això pregunto: ¿Qui pot cantar quan se sent aclaparat i
oprimit? I responc: Algú per a qui Déu és Déu. Andrei Rublev, monjo rus i ortodox, va
refusar de pintar un fresc del Judici final perquè estava massa en comunió amb
la misèria del seu poble i temia de trair així la misericòrdia del seu Senyor.
Déu és un participant obligat de les
nostres penes i alegries, i nosaltres uns suplicants i uns adoradors.
La pregària és un encontre sagrat, un lloc
de vida, un espai compartit i viscut amb el Senyor. Un espai litúrgic! Hi ha d’haver
sempre, però, una unitat misteriosa entre la litúrgia que celebrem i la que vivim.
Sí, hem estat cridats per Déu a una
amistat amb ell, i aquesta s’acompleix en el cara a cara amb el Tu del nostre Creador.
6. I què és la litúrgia
cristiana?
És la pregària d’una comunitat eclesial
reunida, guiada per l’Esperit Sant, que és la seva ànima. Àmbit sagrat propi d’un encontre
dialògic, per això, i a causa de la transcendència real que el constitueix,
tant el silenci com el diàleg en són els seus elements fonamentals. No oblidem
que el cristianisme és “la religió” de la Paraula.
La Litúrgia ¿és lluny de la unitat mística
que tant Déu com l’home desitgem? No! En el N.T. el creient és el subjecte amb
qui Déu dialoga. Ja els salmistes creien en un Déu en plena relació d’amistat
amb l’home, i pregaven com un home que té dret a viure en diàleg humà-diví amb
Déu. Per això el component essencial de la pregària oficial de l’Església
continua essent el llibre dels salms; malgrat semblin molt distants de
l’esperit evangèlic, ells segueixen configurant la pregària cristiana.
¿Hi
ha una experiència del que és diví que no s’expressi en un diàleg
interpersonal? ¿Pot concebre’s una pregària autèntica en què no hi hagi un Tu transcendent
per a l’orant? ¿El TU DIVÍ de la pregària cristiana és massa antropomòrfic?
L’ànima de Jesús va ser modelada tant des de les experiències humanes que
visqué, com des de la permanent relació amb el Pare.
I la pregària LITÚRGICA ens ha d’invitar a
viure apassionadament la comunió amb el Déu que ens ha volgut els seus
interlocutors. “Déu s’ha fet home perquè
l’home arribi a ser Déu”, frase que han cregut i han escrit tots els Pares
de l’Església.
Un dels valors
centrals de la Litúrgia és la CORRELACIÓ, sí, aquesta ha
de ser la màxima legitimitat de la Litúrgia.
La pregària litúrgica ha de mantenir sempre
viu l’espai humà on hi puguem expressar l’alegria, l’amor, el dol... mots i
conceptes que, sovint necessitem dir-los per sobreviure. La litúrgia és
essencialment la celebració que vivim com a membres de l’Església, oberts al
Misteri de la nostra fe. M’agrada remarcar com en ella hi preguem des del
“Senyor, tingueu pietat” fins al cant doxològic del “SANT, SANT, SANT és el
Senyor...”
7. Mantinguem-nos lluny
d’una religió líquida.
El cristianisme
és la religió de l’amor, la religió del Verb i la religió de l’Esperit. Cal
recordar que Jesús fa saltar les últimes barreres de l’amor fent-lo extensiu
fins i tot als enemics.
Avui, una mena de religiositat
líquida feta d’elements gnòstics, tècniques psico-corporals, i una concepció
individualista i ahistòrica de la persona, s’estén pel món.
Prèvia a
l’experiència mística hi ha l’experiència humana quotidiana, que la MÍSTICA
transcendeix però no la substitueix.
La realitat és com un teixit vinculat amb
la conjunció i. La nostra
quotidianitat forma part del Misteri, sí, i
nosaltres l’hem d’integrar donant-li l’espai que ens legitima com a partners
del Diví Interlocutor. Justament la saviesa de la vida consisteix en la certesa
que, malgrat les foscors, el camí condueix a la plenitud de l’ésser en plena
reconciliació amb un mateix, amb els altres i amb Déu. Un origen i un fi teològics!
De Déu venim i a Déu tornem.
Deixem que Déu sigui el nostre Tu i
nosaltres siguem per a ell el seu.
Testimoni de Policarpo bisbe d’Esmirna
No quiso adorar al Cesar cuando llevava 85
años de cristiano
Como era una persona de un cierto relieve
popular , el pueblo fué quien lo queria hacer adorar al Cesar el siguió
negandose, apelando a su experiència cristiana,furiosos los opositores
reunieron leña para quemarlo vivo, El ofrece a Dios su vida en martirio,
esperando ser recibido en la casa del Padre.
