Avui es parla de “doble pertinença” per
designar a persones que s’alimenten de diverses tradicions religions. “Beuen en
diversos pous”. No es pot dir que això no sigui possible.
Però essent la religió la font profunda de
la identitat personal i social. sembla qüestionable que una persona pugui
afirmar al mateix temps la seva identitat en dos grups socio-religiosos
diferents.
Hi ha persones que practiquen mètodes
orientals de meditació i concentració per tal de trobar una certa pau mental,
altres s’agafen en alguns bells textos d’una tradició que tot hi no essent
realment la seva però que s’esforcen en penetrar i viuren el seu significat
teològic-espiritual. Gandhi tenia facilitat en relacionar-se amb Jesús i el seu
Evangeli sense deixar de ser hindú.
Estem en una època que hi ha persones que
cerquen experimentar diferents tradicions de debò, però sense pretendre
integrar-les de manera seriosa sinó vivint-les d’una manera superficial.
Les Tradicions religioses són expressions
simbòliques de diferents comunitats humanes, i de contextos històrics i
culturals diferents, no obstant s’apropen a la mateixa i ÚLTIMA REALITAT. El
fet que les diverses religions es relacionin amb el mateix Déu no significa però que aquestes siguin el mateix (no s’hi
val dir que totes les religions són igualment verdaderes) ni es pot dir que
tots els místics tenen la mateixa experiència de Déu.
No obstant això és veritat que la REALITAT
ÚLTIMA es pot manifestar de maneres diferents a persones diferents. Hi ha
diferents paradigmes de l’encontre diví-humà.
Tota religió és portadora de mitjans de
relació entre el diví i l’humà. Una religió pot tenir valor de normativa
absoluta per la seva comunitat perquè és el camí a través del qual Déu se li fa
present. Però no podem dir que les diferents religions són només sistemes
simbòlics diferents d’una mateixa realitat. Totes les religions porten a Déu
com tots els rius van al mar.
Ni exagerar les diferències ni deixar de
prendre-les seriosament. Les diferències són òbvies. Hem de ser lúcids respecte
la unitat subjacent que d’alguna manera les enllaça. Per un costat creiem que
hi ha un sol Déu i que aquest és present i actiu en totes les religions encara
que amb mediacions diferents.
Per l’altre tots pertanyem a la mateixa
societat civil i tots estem compromesos en oferir un fonament moral i
espiritual al nostre context.
Hi ha qui es pren la llibertat d’utilitzar
els símbols de les diferents tradicions religioses, passant lliurement d’una a
l’altra. Desconeixen el que significa cada religió. Probablement no estan
arrelats en cap.
LA DOBLE PERTANYENÇA entra en escena quan
la persona realment se sent cridada a ser lleial i fidel en la recerca profunda
de la seva pròpia tradició, si és que en té, o en la seva recerca transcendent.
EL VERB DE DÉU, JESUCRIST, I LES RELIGIONS
DEL MÓN J. Dupuis, s.j.
L’esdeveniment Jesucrist i l’acció del
Verb de Déu no està limitada a l’existència humana que ha assumit en el misteri
de l’Encarnació. Els cristians som uns creients que hem tingut la sort de rebre
la mitjanceria sagrada de Jesucrist i els membres de les altres religions també
hi són implicats gràcies a l’acció universal del Verb. El pla diví per la
humanitat no té dues economies de salvació. Unit en l’únic pla diví per a la
humanitat no poden representar de cap manera dues economies diferents. Per a un
cristià la identitat personal de Jesucrist amb el Verb de Déu ha de ser
fermament mantinguda.
El
Verb que “era amb Déu al principi” és el mateix que “es féu carn”. Però
l’acció del Verb continua, tanmateix distinta de la de l’ésser humà de
Jesucrist, àdhuc en el seu estat de ressuscitat i glorificat.
Déu ha concebut una pluralitat de camins
per a la seva revelació amb la humanitat. L’inserció personal del Verb de Déu
en la història a través del misteri de l’Encarnació confereix a l’esdeveniment
històric de Jesucrist un valor i un abast únics que el fan CONSTITUTIU de la
salvació humana universal.
Aquell que era la llum veritable que
venint al món, il·lumina tothom és el mateix que s’ha fet carn en Jesucrist.
Cal afirmar que l’acció del LOGOS com a
tal no està circumscrita ni limitada per a humanitat de Jesús. L’encarnació del
Verb dura per sempre; però l’acció del Logos com a tal no està confinada a
aquesta humanitat.
Xavier León Dufour ho diu així: “El Pròleg
de Joan considera l’acció del LOGOS com a tal al llarg de la història de la
humanitat des del començament, i no pas només des de Jesucrist. El Logos ha
estat operant des del començament de la creació com a principi de vida i de
llum, que estableix una relació personal entre Déu i els éssers humans: “venint
al món” és font de llum per a tots els
homes, i als qui l’han acollit ha donat poder de ser fills de Déu. Aquesta
il·luminació, en la mesura en què és acollida, produeix la filiació divina. I
això, abans mateix que el Logos prengui figura en Jesucrist. La Vinguda del
Logos ja està dita Jo 1,10 = ERA AL MÓN I VINGUÉ A CASA SEVA. La comunicació de
Déu ha començat amb la creació i ha continuat al llarg de la història perquè el
LOGOS ÉS DÉU.”
AMB TOT: L’encarnació del Logos marca un
canvi radical en la manera de la comunicació. En endavant la revelació es diu a
través del llenguatge i de l’existència d’un home entre els altres, però
malgrat la novetat introduïda per l’encarnació aquesta nova etapa no suplanta
la precedent. El Logos continua expressant-se a través de la creació de la qual
és l’autor... són nombrosos els qui poden acollir-lo i esdevenir fills de Déu.
Però l’acció universal del Verb en el món continua fins i tot avui en el v. 9
del Pròleg és explícitament revelada aquesta vinguda del Verb en el món, que
era implícitament afirmada en els vv. 4-5. Aquesta llum veritable es diu que
il·lumina TOT EL MÓN. El verb present “IL·LUMINA” significa que es tracta de la
seva funció pròpia i de la seva acció contínua, i la força il·limitada
d’aquesta llum es diu que s’estén a tothom.
Yves Raguin ho ratifica així: “Tots els
humans poden conèixer el Verb de Déu, sense conèixer-lo en la seva Encarnació...
el Verb de Déu és la vida de tota cosa i aquesta vida esdevé la llum dels
homes... la major part de la humanitat pot entrar en relació amb Déu... per la
mediació del Verb, sense haver trobat Jesús i sense haver-lo conegut.”
L’ENCARNACIÓ
marca la profunditat de l’AUTOCOMUNICACIÓ de Déu als éssers humans; el mode
suprem d’immanència del seu ESTAR AMB ELLS, és, de fet, la clau d’interpretació
de tot el procés d’autocompromís de Déu amb els éssers humans al llarg de la
història. (Tot això pot ser confirmat recorrent al dogma
cristològic de la definició de Calcedònia)
L’ESDEVENIMENT JESUCRIST no esgota el
poder del Verb de Déu que s’ha fet carn.
Déu, en Crist, roman Déu esdevenint home
en la història. L’encarnació representa la manera més profunda i immanent que
hi pugui haver del compromís personal de Déu a favor de la humanitat.
El LOGOS del qual trobem llavors,
segons sant Justí i sant Ireneu- fora del cristianisme, no és altre que el
LOGOS diví que es comunica universalment
a tots els éssers humans, encara que la seva autorevelació en la carn humana de
Jesús posseeix una densitat particular.
En JESUCRIST és el VERB DE DÉU que s’ha
revelat i manifestat sobrepassant l’ésser humà de Jesús aportà una novetat
total. Amb tot, l’acció del Verb de Déu no està restringida pel seu esdevenir
històric en Jesucrist; i l’acció de l’Esperit de Déu en la història no és
tampoc limitada a la seva efusió sobre el món pel Crist ressuscitat. La
mediació de la gràcia salvífica de Déu a la humanitat comprèn unes dimensions
diferents.
“Jesús
és la icona del Déu viu amb un títol únic i no hem d’esperar un altre
Mitjancer. Però això no ens porta a identificar l’element històric i contingent
de Jesús i el seu element “crístic” i diví. És justament la llei de l’encarnació
de Déu per la mediació de la història que ens porta a pensar que Jesús no clou
pas la història de les manifestacions de Déu...” Claude
Gelffré
Crist no esgota el poder del Verb de Déu.
Hi ha elements de veritat i de gràcia també en les altres tradicions religioses
del món que els serveixen de camí vers la salvació. Aquestes llavors formen una
automanifestació i un do de si mateix divins reals.
“La LLUM VERITABLE que il·lumina tots els
homes, ha estat universalment activa abans de la història de la salvació. EL
VERB ÉS L’ÚNICA FONT DE LLUM DIVINA!
És IMPORTANT de preservar, però, la unitat
del pla diví per a la salvació de la humanitat, que abraça tota la història
humana. L’esdevenir-home del Verb de Déu en Jesucrist fou el punt culminant del
procés històric d’autocomunicació divina. Ella fou la modalitat suprema del seu
ser-amb-nosaltres sense però que aquesta eclipsi la presència i l’acció
permanent del Verb de Déu.
No dues economies de salvació paral·leles
sinó aspectes complementaris i inseparables del pla diví únic però diversificat
per a tota la humanitat.
Les diverses tradicions religioses formen,
amb el cristianisme, la totalitat del pla diví de salvació. Però recordem que no
són les tradicions religioses que salven sinó DÉU MATEIX PER L’INTERMEDIARI DEL
SEU VERB I DEL SEU ESPERIT.
L’acte de pensar, de
llegir i d’escriure són unes disposicions silencioses que ens permeten
concentrar-nos en coses fonamentals... sobre el món, i sobre nosaltres
mateixos. Ens enriqueix. Llegir és recrear.
Hi HA QUI DIU QUE “ENS CAL saber
distingir entre els envans i les parets mestres, ens cal saber descobrir els
passadissos interiors, així com allò que ens pugui ajudar a endinsar-nos en els
textos d’altres cultures del passat.
Trobar una paraula que t’expressi és una
culminació. I. Boada
“El començament –diu Plató –és allò que
hi ha de més gran en tota obra.-“ En el començament de tota obra hi ha d’haver
el coratge, la intel·ligència la sensibilitat, la passió, la confiança, la
tenacitat la paciència, ........la bellesa i la profunditat.
Sense passió no hi ha experiència. Sabem
contemplar el caos com un tot que considerem ordenat i bell = Cosmos?
L’Originari Logos diví s’ha encarnat en
la història reunint la paraula logos i la carn sarx.
SOCIETAT
PLURAL I RELIGIONS
Antoni
Matabosch
LA
CULTURA
És el procés de
formació de la personalitat humana i la seva capacitat de progressar.
El
Concili Vaticà II indica que és allò que fa l’home, les seves qualitats
espirituals i corporals... de fer tornar més humana la vida social, tant dins
de la família com enmig de tota convivència... en el món.
...
és tot allò que l’home sap, expressa i fa per afirmar i desenvolupar la seva
humanitat socialment en el món.
la interiorització.
Sempre s’han plantejar
les relacions entre la fe i la cultura d’un determinat moment històric i arreu
del món.
En
la nostra època hi ha el tema del diàleg entre el cristianisme i la cultura. La ruptura entre Evangeli i cultura és
sens dubte el drama del nostre temps, diu Pau VI.
Ara es tracta
d’evangelitzar-la, ... amb la força de l’Evangeli els criteris de judici, els
valors determinants, les línies de pensament, les fonts inspiradores i els
models de vida de la humanitat, que estan en contrast amb la Paraula de Déu.
L’evangeli és viscut
per homes profundament arrelats a la cultura... L’evangeli s’ha de fer cultura.
El neologisme
INCULTURACIÓ no fou mai emprat pel Concili Vaticà II però sí per la 32
Congregació General de la Companyia de Jesús (1974-75).
L’Església en virtut de
la seva missió i de la seva natura, no està lligada a cap forma particular de
cultura.
La “i” de fe i cultura
uneix però també separa. És millor dir: inculturació de la fe que indica més
aquesta síntesi. És l’esforç de l’Església per fer penetrar el missatge de
Crist en un determinat ambient sociocultural. “Partint del coneixement i
l’acceptació de les cultures diferenciades, l’Església reconeix la possibilitat
d’inserir-hi la llavor de l’Evangeli... però
hi ha qui ho ha de fer al revés.
Inculturació vol dir o
és encarnació. La fe només pot desenvolupar-se en el marc d’una cultura.
Aquesta actua com una matriu en què es va configurant tota l’existència. S’ha
d’afirmar que cap cultura no exhaureix la potencialitat del cristianisme. I és
un error pensar que el cristianisme només es pot viure en una sola cultura. La
fe cristiana no és un producte cultural més. Cap cultura no pot exhaurir
totes les possibilitats de resposta humana a la crida de la Paraula de Déu.
Cal afirmar el doble principi de l’originalitat de l’Evangeli i de la fe
Si no s’accepta
plenament l’originalitat de la fe es dilueix. Si no es pren seriosament la
inculturació, se’n seguirà la irrellevància i la insignificança del
cristianisme. S’imposa però escoltar permanentment la cultura i estar atents al
dinamisme que li és propi.
Simbiosi entre fe i
cultura. La fe transcendeix la cultura.
“Valor humanitzador de
la fe. Per aquesta raó la fe ha d’estar atenta a les llavors del Verb presents
en les cultures, on es dóna aquesta realitat humanitzadora. Són aquestes
llavors del Verb els llocs de trobada dels homes que encarnen les cultures i
l’Evangeli.
La fe infon un esperit
de fraternitat universal com un autèntic reconeixement de Déu.
Per a l’Església es
tracta d’arribar per la força de l’Evangeli els criteris de judici, els punts
d’interès, les línies de pensament, les fonts inspiradores i els models de vida
de la humanitat que estan en oposició amb la Paraula de Déu. La fe ajuda a fer
que les cultures siguin més humanes i humanitzadores i afavoreix allò que hom
anomena els preàmbuls de la fe.
Una fe que no es faci
cultura és una fe que no és plenament acollida. Inculturar la fe és assumir la
cultura i obrir-la a la revelació de Déu. És deixar-se criticar per la cultura.
És portar l’influx de l’Evangeli fins als punts més íntims i complexos de la
vida personal i social.
La laïcitat es nega a considerar la funció social de les
religions, els seus valors socials o les activitats socials que realitza.
Oblida que hi ha drets i deures anteriors i superiors a l’Estat i més
importants que el dret a la pacífica convivència.
Avui ens trobem amb una societat pluralista en
que hi ha un veritable creuament de cultures, llengües, religions i concepcions
de la vida.
És molt lícit
pensar que la pròpia religió està lliure d’error, però mai no estarà lliure del
límit. El diàleg és el fruit de l’experiència de la pròpia contingència. Per
això les aportacions de les altres religions són essencials a fi que cada
religió, cada creient es pugui acostar més a l’essencial.
Existeix la veritat
objectiva però sempre la podem conèixer millor. “No sóc l’únic que busca la
veritat. Si sóc humil en la meva recerca no només sentiré respecte per la
recerca dels altres sinó que fins i tot m’uniré a ells per un motiu més
profund: els altres no són només simples cercadors de la veritat, també són la
meva font de coneixement...” Panikkar
“La doctrina cristiana
de la Trinitat té necessitat de la insistència islàmica sobre la unicitat
divina; el Buit impersonal del budisme té necessitat de l’experiència cristiana
del Tu diví; l’ensenyament cristià sobre la distinció l’Últim i el finit té
necessitat de la perspectiva hindú sobre la No-Dualitat entre brahman i atman; el
contingut profètic-pràctic de la tradició judeocristiana té necessitat de
l’accent posat a l’Orient sobre la contemplació personal i l’actuar sense
cercar els fruits de l’acció”. Jacques Levrat.
El diàleg no és
simplement de naturalesa antropològica, sinó sobretot teològica, perquè Déu
ofereix la salvació en un diàleg amb la humanitat... El procés d’un bon diàleg
suposa acceptar recíprocament l’existència de diferències o fins i tot de
contradiccions, i respectar les decisions lliures que les persones prenen
d’acord amb la seva consciència.
La dimensió
transcendent és una realitat en tota la història humana, present en totes les
cultures
El laïcisme no és propi
d’una societat equilibrada i democràtica.
Tots aquells que no
escullen l’assignatura de religió queden en una completa ignorància del fet
religiós i es converteixen en culturalment incapaços de rebre i assimilar el
que la història ens ha llegat com a fet cultural.
Una obertura a
les altres religions que impliqui l’exclusió de la fidelitat a la pròpia
tradició religiosa en general porta al relativisme; la fidelitat a la pròpia
tradició religiosa que comporti l’exclusió de l’obertura a les persones i
creences de les altres religions, en el món pluralista d’avui, sovint porta al
fonamentalisme.
Si les
veritables tradicions de la humanitat no contribueixen a forjar una nova
mentalitat, aquesta es formarà sense la seva aportació immediata.
La
necessitat i el valor del debat teològic. Alexis
Bueno, j.s.
(pròleg al llibre “Déu sense Déu de Melloni i Cobo) recollí el valor d’aquesta
“confrontació” entre els dos autors amb un símil: “en el moment més fecund i creatiu de la història de l’Església, els seus primers segles, el debat
teològic i la confrontació era a l’ordre del dia: tant de bo no tinguem por
a reobrir debats que ens fan créixer com a creients i com a Església”. (En
la presentació del llibre “Déu sense Déu” de X. Melloni i Josep Cobo.) “d’obrir
de nou el debat sobre Déu”.
El filòsof Josep Maria Esquirol va
criticar la ideologia ambiental que convida “a superar l’humà”. Una superació
que considera evasiva. En canvi, va defensar “el moviment endins”, el que
permet “aprofundir el més humà de l’humà”.
Ll. Duch:
Justament la saviesa de la vida consisteix
en el fet de percebre que, malgrat les foscors i les incerteses, el camí
condueix a algun lloc, en alguns casos fins i tot a un no-espai i un no-temps en els quals hom creu que l’ésser
humà es reconciliarà amb ell mateix, amb els altres, amb la naturalesa i amb
Déu. Aquest trajecte sol anomenar-se la “pàtria de la identitat”.
Blaise Pascal: “Déu es manifesta a l’ésser
humà: “No em cercaries si ja no m’haguessis trobat”.
l’individu es prepara per a l’encontre amb
l’Altre, que deixa de ser el Tot-Altre i es converteix en l’interlocutor i el
comensal de què parla el llibre de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truco.
Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi.” Ap 3,29
Lluis Duch
Hi HA QUI DIU QUE “ENS CAL saber
distingir entre els envans i les parets mestres, ens cal saber descobrir els
passadissos interiors, així com allò que ens pugui ajudar a endinsar-nos en els
textos d’altres cultures del passat.
Trobar una paraula que t’expressi és una
culminació. I. Boada
La realitat és com un teixit vinculat amb
la conjunció i. La reconciliació qüestiona
la visió lineal del temps i de la fe cega.
La religió forma part del Misteri i l’hem
d’integrar i orientar donant-li temps per anar-la centrant legítimament al cor
de la nostra vida. Com fer passos en el camí de la nostra recerca personal???
Què hi ha de més profund i personal en la recerca del misteri? Només l’AMOR.
Hi ha qui en un moment donat trenca el
vincle per a transcendir-lo.
La VERITAT última espera ser confinada com
a veritat, mai és un punt de partida sinó la fita. Cal articular la
multiplicitat de creences en posició d’igualtat i avançar cap a un horitzó
comú. És difícil trobar un concepte humà, nou i profund, que no tingui un origen
teològic.
La religió és un punt de referència i una
guia fonamental de l’ésser humà ja present des de les primeres passes de la
nostra història. Ja els homo sapiens es
plantejaven les primeres preguntes de fons sobre la vida, el transcendent, el
futur, el passat, els altres, la mort i el sentit de l’existència.
Tota religió cal ser considerada una
facultat important en la construcció de la pau. La seva aportació a la pau com
una actitud moral envers l’altre que ha de ser comuna a tota religió. Elles
ofereixen els fonaments morals per lluitar contra les causes de la violència i
han estat un factor històric de regulació pacífica dels conflictes
desenvolupant un pensament no violent indiscutible.
“Hauria de ser comú en totes les religions
la fe en un Déu no pas totpoderós, sinó en un Déu que declina tota
responsabilitat de canviar les coses en l’home. El mal, per ex. mai l’hem de
contemplar com quelcom que Déu envia sinó que el mal sempre és cosa d’uns homes
culpables. I avui tot creient d’arreu del món es troba a l’epicentre d’un sisme
(moviment sísmic terrible). El Déu de la meva fe és el Déu que es va despullar
del seu poder i es va lliurar a l’esdevenidor... La Creació no cal veure-la com
la manifestació del poder diví sinó el seu abandonament. Déu es despulla en el
FINIT 8 confia a l’home el seu destí.” Veronique Margron (QVC n. 265)
La doble pertinença pot ser un bon
instrument de pau davant l’israelianopalestí, o entre cristians i musulmans, o
entre catòlics i ortodoxos. En el món hindú hi
ha el concepte AHIMSA fonamentat en l’obligació de no fer mal a cap
ésser viu i en la pràctica del despreniment dels egocentrismes, capricis,
interessos o desitjos materials.
L’equilibri de l’individu i la recerca de
la perfecció lliguen amb el fons dels valors del perdó i la reconciliació que
l’AHIMSA aporta. Per la seva banda el budisme se centra a l’abandonar els
desigs com a causa del sofriment humà.
La compassió és diferent de l’amor, ja que
aquest és dual (jo i l’altre), mentre que la compassió fa que hom se senti idèntic
a l’altre, senti empatia i, finalment, sigui l’altre mateix.
La Llei del Talió no sintonitza amb
l’ètica de l’Islam que necessita la pràctica del perdó i de la reconciliació de
l’Alcorà.
