D I G N I T A T ?

¿Dignitat?
Es un concepte que es fa servir en accepcions molt diferents entre nosaltres , i al que difícilment li donem un contingut precís de valoració personal.

Consultat el diccionari trobem ja aquest concepte a la antiga Roma de on ens ve la etimologia de la paraula: Dignitas/ atis.
Per donar-vos a entendre el concepte sorgeixen traduccions, encara que diverses amb una gran sintonia: dignitat, mèrit, mèrits grandesa, autoritat, estimació, honestedat, decor o decòrum, virtut, formosor, preuat, valor, esser honorat, estimat, la estimació que hom fa de les coses, les persones, amb equilibri, agradable, la manifesten la felicitat innata o la virtut adquirida.
“digne de...” que mereix per allò que es o ha fet, qui ha merescut un reconeixement.
Respecte que mereix algú, qualitat de la persona, reconeixement que hom mereix, allò que revela el respecte a si mateix.
Dignatari paraula derivada, que ens parla de persona revestida de una gran autoritat.
Dignificar el procés de donar un major reconeixement al que val una persona per la seva qualitat o actuacions.

Jo pondero especialment que la dignitat de una persona la dona la qualitat de la persona tan per allò que pot donar de si en be de la comunitat humana a la que pertany com a la imatge que li reconeixen les altres persones, dit d’una altre manera, es cóm valoren els demès a aquella persona.

Desvetllant una mica el criteri de qualitat es tracta de la capacitat de entendre preveure imaginar sentir reconèixer que un es capaç de desenvolupar, i per el mateix la capacitat de sortir de si mateix per relacionar-se amb els demés de forma positiva i constructiva o productiva, allò que permet als altres agrair o admirar a aquella persona, rebre els seus serveis en benefici propi.

Dignitat parla de la capacitat de ser i transcendir, capacitat de tenir referents que permetin un creixement en qualitat personal, en carisma com agrada avui dia dir, i certament quan un se sent impulsat per una força interior que fa que doni de si tot el bo i millor que pot, i sense que hom sigui conscient de res extraordinari arriba ser una persona molt preuada.

Hi ha qui aplica el concepte de forma negativa, com de qui es dona per vençut, com qui es queda sense recursos , com que no val la pena viure, i per això es parla de forma esbiaixada de una mort digna.
O es parla de dignitat a nivell superficial com es en vestuari, alimentació, imatge merament física, disponibilitat econòmica, oci o luxa, això no te poc a veure amb la qualitat de la persona, que ve donada per les seves qualitats innates o habilitats adquirides mitjançà l’esforç, des de un equilibri entre la personalitat interna i la imatge externa, i que es manifesta en una conducta prudent, tenint en compte la resposta dels altres a les pròpies manifestacions, justa, equitativa, generosa però no consumista, amb capacitat de resistir les contrarietats i afrontar tota situació difícil defensant els propis posicionaments, sense d’esmorronar-se i sense perdre els estreps.

Es bo que hom faci una reflexió personal, es marqui unes fites realitzables i intenti abastar-les pas a pas per arribar a donar el millor de si a aquesta societat que prou desvirtuada està, però que alhora li podem fer surar moltes virtualitats amagades.
Josep Mª farré