Deu va dir a Abraham et beneiré a mans plenes, et
multiplicaré a desdir, i ho jura per mi
mateix ja que no hi ha res mes gran. La
benedicció no era sols per la seva vida mortal, sinó en vistes a la
descendència, abundosa fins a desdir, en
tot allò on arriba la seva generositat, a mans plenes en lo natural i en lo
sobrenatural perquè Jesús ens aporta la vida del seu Esperit sant.
Abraham eixample el
cor a la esperança i va veure realitzat
allò que Deu li havia promès. A nosaltres
ens dona motius de esperança des de el seu testimoniatge, i perquè tant quant
estava al seu abast va veure complides les seves expectatives.
Nosaltres jurem per Deu. Deu
ens es la màxima garantia, per això en tot allò que ens hem de comprometre
davant els homes i davant Deu com a compromís permanent, sobretot responent a
la vocació que cada u rebé de Deu, ho declarem amb jurament.
I quan tenim una diferencia el jurament ho resolt
definitivament amb tota garantia. Els
compromisos als que arribem amb el diàleg son de tota confiança si son en
presencia de Deu, quedant ell implicat en el nostre compromís, el nostre
compromís passa a ser el seu compromís.
Deu va voler demostrar als hereus de la promesa, amb la
garantia del jurament, que no canviaria mai el seu designi. Fidel el Senyor per sempre, manté les seves
promeses sens dubta
Promesa i jurament exclouen l’engany, per això ens hi
refugiem, i ens sentim poderosament animats a agafar-nos ben fort a allò que
esperem. Cal que assumim les promeses i
jurament del Senyor, perquè estem convençuts que ens hi podem aguantar,
refugiar, i amb coratge aferrar-nos a les promeses com el que tenim de mes segur
i garantit.
Aquesta esperança penetra a la part interior del templa, en
la presencia de Deu. Quan nosaltres som
el templa la esperança està en el fons de la nostra consciencia, i en presencia
de Deu, aquesta es la esperança a la que hem estat cridats.
Aquí Jesús ha entrat abans que nosaltres i a favor nostra,
ell que ha esdevingut gran sacerdot per sempre en la línia de Melquisedec. Així com Joan batejava amb aigua per a
conversió dels pecats, Jesús bateja amb aigua i Esperit, també el sacerdoci
de Melquisedec es preludi del de Crist.
Melquisedec intervé davant Deu en favor
de la justícia i de la pau; Crist en el si de la Trinitat intervé perquè l’Esperit Sant ens sigui advocat i
educador, un cop salvats per la seva sang.
Melquisedec rei de Salem i sacerdot del Deu altíssim. Rei de pau, han quedat enrere els ídols i la
decisió es clara, la intercessió es davant el Deu altíssim , el únic que
escolta i dona compliment a allò que ha
escoltat del sacerdot.
I, Melquisedec sortí
a trobar a Abraham, quan tornava de derrotar els reis, i el beneí. Si Abraham tornava es que n’havia sortit, es
que ja es coneixien amb Melquisedec, i
en que Abraham va alliberar Salem del perill dels pobles que la cercaven,
per això va rebre
la gratitud de Melquisedec amb la seva benedicció.
I Abraham li donà el delma del botí, botí aconseguit en guerra justa en defensa del poble de Salem , de la
justícia i de la pau, al servei del Seu rei Melquisedec.
Melquisedec, principalment rei de justícia, ho es també rei
de pau o Salem. testimoni al antic
testament, de renuncia al egoisme, a cobdícia, a la imposició per la força a la
violència , en canvi de respecte a les persones i a la seva dignitat, al
equilibri social.
No sabem la genealogia de Melquisedec ni quan ni com va
morir. Això ens parla de un episodi
singular, en un temps que sols prioritzaven la lluita per el poder, ni
Melquisedec ni Abraham tenien aquesta preferència, per això son imatge del que
mes tard seria Jesús fins i tot en el enigma que s’inclou en aquest personatge,
Jesús encarnat per Deu en Maria, no te un origen terrestre, i a la fi desapareix per tornar en gloria el darrer
dia.
Com imatge perfecta del fill de Deu, es sacerdot per sempre.
La intercessió confiada en el Dei únic te
un valor permanent no es quelcom
circumstancial.
Cal veure lo
important que es Melquisedec quan el
patriarca Abraham li va donar el bo i
millor del seu botí. Queda molt clara la
jerarquia, i el tarannà de la seva
manera de fer un rei i l’altre patriarca, Melquisedec dedicat a la justícia i a
la pau , a governar , no te família, es dedica al seu poble, cerca el be
social, per sota Abraham dedicat als interessos familiars econòmics i militars, es un mes governat per Melquisedec, així cada ú
compleix amb el seu carisma i no s’envaeixen les competències mútuament.
Els levites , que reben la
funció sacerdotal tenen ordre d’exigir el delma al poble, als seus
propis germans , i això que tots son descendents d’Abraham .En el discurs que cada u actua segons la
vocació a la que ha estat cridat, els levites
es dediquen a intercedir per el poble en el templa de Deu , en el lloc
mes exclusiu del templa on sols ells poden entrar i on experimenten la
presencia de Deu, per això ells no viuen ni de la agricultura ni del bastia, no
negocien en diners ni treballen per el poder estatal, viuen de les almoines que el poble dona al
templa , el delma.
En canvi Melquisedec que no te res a veure amb la família
d’Abraham, cobra el delma a Abraham, i va beneir al que tenia les promeses de
Deu, i no es discuteix que qui beneeix es mes important que el beneit . Tots som iguals davant Deu però cada u fa la
seva feina .
En el sacerdoci levític cobren el delma persones que es van
morint. Vol dir que aquest delma no te un valor definitiu com tampoc qui
l’aplica, es apropiat per mantenir la fe i la justícia al poble de Deu en virtut
de la aplicació de la llei.
De Melquisedec en canvi s’afirma que es viu . Te una tasca molt mes universal que desborda
la funció dels levites , es testimoni de justícia i pau arreu.
Levi cobra del poble perquè com a descendent d’Abraham, ja
existia potencialment en ell quan Melquisedec va sortir a trobar-lo. Com la iniciativa va sorgí de Melquisedec,
Abraham duia en el seu si la tribu de Levi, i en aquest
sentit ella rebia la benedicció, i en ella el do del sacerdoci jueu instituït
en virtut de la llei com a protecció per el correcte desenvolupament del
poble i la seva fe.
La llei jueva descansa en el sacerdoci levític, i si aquest
hagués complert plenament la seva missió, no calia un de diferent en la línia
de Melquisedec; era suficient un sacerdoci en la línia de Aarón. Qui dona suport a la llei es el sacerdoci
levític que es pobre i no pot oferir tan quant caldria.
A un canvi de sacerdoci cal un canvi de llei. El sacerdoci de Jesús es diu amb una nova llei la del amor, i
aquesta malgrat no te tanta concreció escrita com la jueva, es millor es mes
transversal, es de major nivell.
Jesús era de la tribu de Judá (Hebreus 7,12.)per fe coneixem que son per el entorn.
