Un repas a la propia vida.

 

“Mireu com el Senyor us ha conduit fins ara ¿Perquè dubtar?.”

Aquesta paraula del Deuteronomi ens porta a una reflexió personal: Fem un exercici de memòria ¿respecte a quants compromisos el resultat no depenia de nosaltres, i en canvi la cosa ha tirat endavant? Recerca de parella, recerca de feina, criança dels fills, selecció d’estudis, ajuts familiars, com me he sortit del riscos de salut. Riscos esportius i laborals, Riscos familiars. Riscos de habitatge.

Tot i això ara estic aquí viu i amb prou salut i medis de subsistència, en el meu habitatge.

¿Quantes situacions perilloses he superat en la vida?

Si soc sincer no he arribat aquí per els meus mèrits,

Sinó perquè he tingut molts suports de persones que han cregut amb mi, i la providència  a traves de elles m’ha conduit fins avui, malgrat els desenganys i desacords, i experiències fallides, aquí estic.

Si la meva vida no te explicació sense la providència, decididament puc fiar-me de la providència ¿ No cal que dubti? Perquè ara que hi penso  se que he estat protegit per una força invisible però real; conten dons i agraït.

¿Com li anirá a una generació que prescindeix de Deu?

 

“Si deixeu a Deu de banda no durareu ni una generació i sereu dispersats, però si en la desgracia el Cercas de tot cor i amb tota l’anima, el trobaràs i l’obeiràs, tindrà misericòrdia de vosaltres perquè no oblida la promesa que us ha fet el vostre Deu, l’únic.” (Deut.)

La generació occidental arreu creu en general que amb el seu coneixement de la natura, la psicologia  la sociologia ,la medicina, la  tecnologia te el mon a les seves mans , però una pandèmia els deixa a tots descol·locats, unes grans bosses de  desplaçats, persecucions fanàtiques en nom de una religió, porta la por i la misèria a un munt de països, explotadors de mines a canvi de un plat d’arròs, on hi treballen nens despullats, i homes sense descans , que no els dona per pujar una família, mentre el material que extreuen  es ven a les grans empreses de telefonia, informàtica, joieria, i els explotadors es forre-n d’or.

Tots aquests poden mirar lliurament per els seus interessos, sense mes responsabilitat, que el seu benestar i confort, eliminant en tot cas les molèsties que comporta tenir i mantenir una família, dedicar-se a les relacions sexuals lliures ,i excloure tota criatura que en surti d’aquetes relacions.  Fruir de vacances en llot  als llocs mes idíl·lics del mon, i dels aliments mes exòtics.

Buscaràs tot això però com tot mortal no tardaràs en estar sota terra oblidat de tothom després de una vida estèril, i buida, avorrida.

Però hi ha un camí per sortir d’aquestes rutines , que acumulant allò que mai utilitzaràs, perquè una vida no dona per tan:  Es tracta de orientar el teu projecte de vida envers als altres, a la generació humana, que et permeti deixar hereus de un estil de vida que construeix el mon, que reconeguis que per sobre el mon hi ha  un actor  diferent que se sap amb dret de marcar-nos unes pautes de conducte,  i demanar-nos un respecte, ell el que es sense nom i sense figura però que se ha manifestat en diferents ocasions de manera espectacular, i que la seva veu la podem localitzar en la nostra consciencia, i que el mon no es tan per aprofitar-nos d’ell com per contemplar-lo amb respecte  com la obra del seu creador, fruint de que col·lectivament se ens hagi donat una casa tan meravellosa, i rica.

¿On acaben els nostres drets? Allà on comencen els drets del altres.

¿On se sustentant els nostres drets? En els nostres deures i responsabilitats, així ens obliguem a  respectar la dignitat aliena com la nostra, en una relació de igualtat.

No tenim dret a marcar diferencies socials, castes, classes que ens sotmeten a uns a estar al servei dels altres, tots voluntàriament estem al servei els uns dels altres, per fer créixer la societat en persones i benestar, i d’ella rebem els mitjans de subsistència adequats a la nostra situació, els mitjans que ens permeten complir amb els nostres deures envers la societat i el seu creador.

Per això Moisès va demanar al Faraó que els deixes sortir a adorar el seu Deu a la muntanya i a dedicar-li culte, i que després tornarien a les seves feines, i per això les coses van anar maldades per els egipcis ja que s’hi van oposar. Es Deu qui te la iniciativa i marca les pautes.

Crec sincerament que la societat actual necessita una reflexió, un canvi de orientació, que no el porti a la destrucció total, sinó a fruir sòbriament i amb gratitut  de tot lo que se ens dona.

El discernimiento

 

 

Contradicción entre las decisiones que por sentido común tomamos a partir de nuestros pensamientos y las estrategias que organizamos, apenas contando con la reacción de los contrincantes, oposición o colaboradores.

Eso que he expuesto frecuentemente queda como el criterio decisivo para emprender  nuestro actuar, pero si verdaderamente Jesús sentado a nuestro lado como nuestro permanente asesor apunta a otra solución, hemos de tenerla muy clara para seguirla.

Ahí surge una cierta contraposición entre las decisiones de Dios y las nuestras, es el momento de aceptar que nuestras decisiones tienen un corto recorrido, y una visión miope y que nos conviene fiarnos de la inspiración  que el Señor nos ofrece, porque este es el camino del éxito en nuestro ámbito social. Condición: hemos de tener bien claro lo que es inspiración de Dios y reflexionar-lo con el corazón limpio y sincero, y reconocer que sale de lo hondo de nuestra conciencia, para que no caigamos en errores de los que luego culparemos a Dios.

Garantia de felicitat

 

Estic conten i satisfet del nostre Deu perque es únic, ell m’alliberat del esclavatge, obsesions, idees fixes , que ni em deixaven trevallar, ni dormir, culpavilitats ficticies que m’atormentaven, i en privaben de la llibertat, per actuar de manera imparcial, complexes d’una educación  partidista.

Ara  tinc al conciencia tranquila,  puc ser imparcial en els meus judicis, res del que pasa per el mon m’angoixa ni m’asusta. Em sento enormamment protegit per Deu;

la meva mentalitat s’ha obert a totes les cultures i ideologies, i aixó te una consequencia molt saludable i es que dels error i encerts del altres, ni condemnes ni aplaudeixes, no et poses en el lloc del jutja del altre, ni de tu mateix, conscient de les limitacions que tots tenim, i que ens  inclinan als errors i ens obren  als encerts, encerts que no podem afirmar amb rotunditat, perque no arribem a coneixer el seu abast.

No ens movem amb vritats absolutes sino mes aviat en un continu mar d’incerteses, que sols en Deu trova un suport estable que mereix tota la meva confiança, i aprecio mes que la meva vida.

Unes consequencies de tot aixó es que no hi ha ofensa, menysteniment, burla  que faci forat en mi; la meva dignitat no depen de les relacions humanes sino de la obra que el Senyor fa en mi i de la meva fidelitat envers Ell. Bo es que els altres respectin la meva dignitat, cosa que obra en favor d'ells. Desde aquest punt de vista no em sento ofes per re , i m'estalvio el patiment i els trencaments de relacions humanes que comporta.

Per el mateix motiu no tinc re a perdonar, perqué no se  el valor de les paraules i actuacion dels altres respecte  mi, ni quines motivacions els porta a fer el que fan.

Deu sí que ho coneix i ja fará el que calgui per corretgir els errors.

Ell en darrer terma purificará tota la meva vida conduint-la a una felicitat eterna.

Sobre la violència de gènere

 

Sobre la violència de gènere

No crec que el problema en al violència de gènere sigui la gelosia de un respecte de l’altre encara que en algunes ocasions aquest sigui el motiu principal.

La gelosia es produeix en la sospita que la parella no ha estat fidel, i aquesta sospita neix de que el mateix que sospita no ha estat fidel , i per això considera que els altres com a molt son tan dèbils com ells, mai que la parella es mes forta i es manté fidel malgrat un no ho sigui.

També a partir d’aquí la voluntat de a fiançar-se en la pròpia conducta crea un malestar davant la parella que porta a hom que es vagi allunyant de ella , fins que la companyia resulta insuportable.

Les desavinences en la practica del dia a dia son una altre raó , o en les despeses que un o altre fa, o en la voluntat de tenir fills, o de tenir relació sexual sobretot per part del marit però sols per plaer i no per engrandir la família, en això s’arriba al moment de destorbar la companyia en el llit, i la voluntat de dormir en solitari, o cercar  la relació sexual i afectiva fora de la parella de compromís.

O quan hi ha fills si s’arriba a la separació domiciliaria el problema de qui se’n fa càrrec, quan, com, despeses dels fills, influenciar els fills en contra del pare o de la mare.

S’arriba a crear una situació d’odi, tan quan mes amor hi hagut, tan mes intens es l’0di que es desperta, la sensació de fracàs sobretot en el home, de no estar acollit en els seus desitjos, de no sentir-se valorat en casa com en  la seva posició laboral, o entre els amics de tertúlies,  de no tenir la llibertat, com de jova, de sortir de farra a les nits, de sentir el pes de las responsabilitats familiars, a vegades amb incapacitat per assumir-les, la manca de atractiu per la seva companya o company i alhora al despertar-se en el seu cor un nou atractiu per una altre persona.

Tot això comporta una situació de humiliació personal, una degradació de la pròpia dignitat, una ofensa al amor propi, que produeix un intens e insuportable sofriment, que aboca a la decisió de suprimir la persona objecte que li produeix aquesta sensació de fracàs i humiliació de trencar els llassos afectius, econòmics, de convivència; perquè per ell ja no es una persona amb qui es delibera de tu a tu per igual, sinó un objecte a destruir, per quedar alliberat de la seva presencia o influencia o dependència en la seva vida.

 

NOVIATGE NECESARI?

 

PARELLA HUMANA COM PROYECTE DE VIDA

 

Des de que dues persones entren en contacte i s’estableix una sintonia entre elles per arribar a fer un projecte de vida mutu en vistes a constituir una família calen moltes mes coses.

No val amor a primera vista, cal comprovar si el altre es deixa menjar per la gelosia, per fanatismes, per subjectivismes, per poca objectivitat en les decisions, per gustos divergents que posen límits al compromís,   si hom està disposat a compartir la pròpia economia o sols a contribuir en les despeses comunes, amb una quota individual, si participen a parts iguales o proporcionals als ingressos de cada u, en disposar d’un habitatge i Les despeses dels seus serveis per crear el caliu de una llar comuna.

Cal en primer lloc un enamorament que estableix un clima de confiança mútua, vull dir una estimació mútua afectiva del altre que em permet descobrir com poden ser complementaris en les diferents funcions i relacions al transcurs de la vida.

Cal una total sinceritat i transparència per part dels dos amb renuncies perque no condicionin el lliure actuar del altre en tots els aspectes pràctics ,  així demostro que la estimació que li tinc  passa per el damunt de totes les meves preferències subjectives, i manifesto alhora la pròpia dignitat , que l’altre ha de reconèixer i valorar com a garantia de la confiança mútua que cal per una convivència sense problemes, insuperables.

Alhora es van definint  les característiques de cada u en vistes a la complementarietat mútua, això demana saber respectar per ambdós bandes la llibertat i iniciativa del altre.

En les funcions tractem de les capacitats, habilitats que hom ha desenvolupat per poder desempallegar una activitat útil en la societat humana.

I en quant a relacions mostrem la capacitat de iniciar negociacions amb tercers que ens situïn a un nivell de estabilitat e implantació social que permeti a hom respondre de unes obligacions amb la societat que aquesta li agraeixi adequadament i compensant el seu esforç amb els mitjans que necessiti per mantenir el servei que ofereix.

A mes a ames de tot això hi ha el punt de la complementarietat on no es tracte de no trepitjar-se en el mutu servei sinó de reconèixer que aquell que viu amb mi no li passa per el cap altre cosa, i així complementàriament  construeixen la seva convivència.

Cal entendre que la convivència abasta  tots els aspectes de la vida, el econòmic , el afectiu, disposar de habitatge comú, mobiliari i vestuari acordat, tenir cura responsable de lo que en comú permet realitzar el objectiu comú en la vida, fonamentalment la creació de una família.

Es mol important que els recursos de sosteniment de la família es posin a disposició en comú i per acord del dos.

 

 

 

 

 

 

 

Evolució de la escola durant el segle 20 a Catalunya

 

A partir d’una escola diferenciada entre nens i nenes que sols cobria 4 anys de la vida infantil dels 6 als 10 anys, on sols se ensenyava a llegir i , a escriure, aritmètica (les 4 regles), geometria elemental, educació cívica anomenada urbanitat,  i el catecisme d’aquell temps de  la religió catòlica , ( els 10 manament, els sagraments, un recull de pregaries, els manaments de la Església, i la historia sagrada) , Historia de Espanya, ensenyança tota ella  voluntària per les famílies que poguessin inscriure els fills en les escoles del ajuntament, d'aquí que el analfabetisme era bastant extens, sobretot entre les dones.

Al entorn d’aquesta educació pública existia la educació privada de pagament de les entitats religioses, costejada per les famílies que per la seva condició econòmica destacaven en la societat del seu entorn.

Tot era aprenentatge memorístic que no fomentava mes habilitats que la memòria.

A Barcelona  es va remoure la ensenyança amb el pressupost del Ajuntament del 1908 aprovat per la majoria del consistori, que incloïa innovacions molt importants.

Nous materials educatius,

Renovar infraestructures: Biblioteca, gimnàs, Sala d’actes, menjadors escolars, dutxes,  laboratoris, camps de jocs, horts per practiques agrícoles. Manualitats, música, dibuix, educació física, aules no massificades.

Republicans i Nacionalistes donaren suport al canvi en educació, al votar a favor del pressupost municipal ,ideològicament neutral, en abril del 1908.

Automàticament va tenir la oposició de la Església, a l’alcalde Domènech SAnllehy,  l’obligant a retirar del pressupost el punt de la neutralitat religiosa, i juntament amb la dreta integrista, el van destituir. El 1909  la  mobilització de reservistes per enviar-los a la guerra contra el Marroc, va provocar una revolta popular ofegada per la dreta amb la setmana tràgica.

El franquisme que va venir al darrera amb 1.000.000 de morts de guerra mes les execucions de neteja ideològica que van venir després, va imposar per la força la ensenyança dels reaccionaris, i va quedar per la historia  tot aquell plantejament nou que l’ajuntament de Barcelona havia proposat.

 Implantada de nou la monarquia, amb constitució democràtica de les autonomies, cada vegada que els partits de esquerres han governat han procurat tirar endavant  petites fites d’aquell plantejament, integrar nens i nenes en les aules...

Ara  hi ha entitats que viuen  de oferir tots aquells serveis que  l’escola per estructura no pot oferir, per exemple cursets de natació, tocar instruments musicals, gimnàs, activitats agrícoles, segon quines habilitats manuals.

Encara la força de les institucions dependents de l’Església, i la extrema dreta es mantenen en oposició amb les esquerres polítiques, donant una inestabilitat, al mètodes pedagògics que s’apliquin.