Archivo del blog

martes, 3 de julio de 2018

A GRACIA PRESUPOSTOS PARTTICIPATIUS EnGracia presupuestos participativos.

CAS

El distritode gracia realiza este otoño una prueba piloto con los presupuestos participativos.

Emergernter un proceso de coproducción de presupuestos. Os invitamos a participar y decidir como se destinrá una parte del presupuesto del 2017.

Vecinos , vecinas, y entidades del distrito podréis proponer, definir y decidir, proyectos que el distrito de Gracia acabará llevando a término el 2017.

Os qqueremos invitar a participar en la mesa de trabajo des de donde se construirán proyectos alrededor del tema.

Fomento de cultura en el Coll-Vallcarca-Penitens y la Salud.

Además de estos se han convocado otros dos ámbitos temáticos sobre los que se trabajan los proyectos: Economía social y solidaria y Mujeres, feminismos y diversidad sexual.

Si tenéis interés en participar en otro ámbito de trabajo no dudéis de poneros en contacto con nosotros o consultar.

El calendario a “decidimbarcelona”.

Este proceso se desarrollará principalmente a través de unas mesas abiertas de construcción colectiva de proyectos, y culminar  con la votación de todos vecinas y vecinos del distrito de Gracia para escoger conjuntamente cual o cuales proyectos de cada ámbito se realizarán.

Esperamos poder contar con vuestra participación a la primera sesión de trabajo que se realizará el día 10 de Noviembre  de 2016. A las 18’30 hs.

En el Centro cívico del Coll (C. Aldea , 15.) 

Las sesiones de trabajo se celebraran semanalmente hasta mediados de diciembre en el mismo día de la semana y en el mismo espacio.

Os recordamos que estas sesiones serán abiertas a toda la ciudadanía interesada en participar,; no dudéis en enviar esta convocatoria a quien creáis que puede estar interesado.

Para llevar a la practica se realizaran los proyectos asumibles económicamente, y que sean más votados. en cada ámbito.

CAT.


El districte de Gracia realitza aquesta tardor una prova pilot deis Pressupostos Participatius,
engegant un procés

de coproducció de projectes. Us convidem a participar i decidir com es destinara una part del
pressupost de 2017.

Els veïns i les veínes i les entitats del districte podreu proposar, definir i decidir projectes que el
dist
ricte de Gracia acabara duent a terme al 2017.

Us volem convidar a participar a la taula de treball des d'on es construiran projectes al voltant del tema

"Foment de la cultura al ColI, Vallcarca i els Penitents i la Salut".

A més d'aquest s'han convocat altres dos árnbits ternátics sobre els que es treballant els projectes:

"Economia Social i Solidaria" i "Dones, feminismes i diversitat sexual".

Si teniu interés en participar en un altre árnbit de treball no dubteu en posar-vos en contacte amb
nosaltres o consultar

el calendari a decidim.barcelona.

Aquest procés es desenvolupará principalment a través d'unes taules obertes de construcció
col·lectiva de projectes

i culminara amb la votació de tots/es els/les veÏns i veínes del Districte de Gracia, per triar
conjuntament quin o quins projectes de cada árnbit es duran a terme.

Esperem poder comptar amb la vostra participació a la primera sessió de treball que es realitzará
el dia10/11/2016

a les 18:30 hores al

Centre Cívic del ColI (C/ Aldea, 15).

Les sessions de treball es celebraran setmanalment, fins a mitjans de desembre, el mateix dia de
la setmana al mateix espai
.

Us recordem que aquestes sessions seran obertes a tota la ciutadania interessada en participar-hi
No dubteu en reenviar

aquesta convocatoria a qui us sembli que pugui estar interessada.

LA FITA DE JESUS: UNA NOVA COMUNITAT


LA META DE JESÚS I L’INICI D’UNA NOVA COMUNITAT

Comentaria a l’evangeli de l’Ascensió del Senyor – B (Mc 16,15-20)

Per: Fray Marcos

Avui SE ENS PRESENTA  un Jesús enlairant-se físicament més enllà dels núvols. Aleshores, com se ha de interpretar l'Ascensió del Senyor de que ens parlen els evangelis? En primer lloc intentant apropant-nos al sentiment que van tenir els primers cristians amb la resurrecció i aparicions de Jesús, i van recollir els evangelistes. Sense pretendre «arribar a saber la veritat», ni-haurà prou, com diu un proverbi oriental, «en sortir de el error».

Lluc que és el més rigorós narrant els fets,  només ha deixat escrit que Jesús «es va separar d’ells i fou elevat al cel». En la narració de Marc llegida avui hi ha una mica més de fantasia teològica: «fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu» (Mc 16,19).

En segon lloc, avui sabem que aquest final del evangeli de Marc és un afegit canònic, del sg.II. Això ens permet deduir, que si el fet fos històric la haurien documentat tots els evangelistes. Per tant, estem davant de una narració que intenta transmetre  el esdeveniment com «una veritat de fe». 

Totes les cultures antigues tenen narracions de ascensions i raptes. Sense moure-nos de la Bíblia tenim el rapte de Elies, tal i com ho explica el seu deixeble Eliseu. I en el Gènesi es parla de la ascensió de Henoc (Ge 5,24)

Jesús, el Senyor, «fou endut al cel». Parlar del cel, al segle I, equivalia a distanciar-se de la terra com espai físic, per endinsar-se en un misteri que només els astròlegs en sabien alguna cosa i on la teologia situa i és oracle de Déu. En el baptisme de Jesús de l'evangeli de Marc, llegim: «I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava» (Mc 1,10) i, en aquest cel obert Jesús retorna a la divinitat..  .  

A l’A.T, els profetes van fer referència a Jesús, al seu patiment i mort a que fou sotmès pels homes, per fer pedagogia en relació «al servent sofrent» que ha estat reivindicat per Déu, i glorificat per aquells que van viure, en primera persona la experiència de la pasqua, que la Cristología ha anat estructurant en una cronologia seqüencial: Pasqua, Resurrecció, Ascensió, glorificació i Pentecosta». Es tracta de celebracions que es van anar introduint en la litúrgia de la Església de forma escalonada.

Amb la ascensió al cel, «el home Jesús assoleix la meta definitiva: ser una sola realitat amb Déu»; el gran misteri que escapa de una possible comprensió vist només des del punt de vista físic

El Verb encarnat, de que ens parla Joan en el pròleg del seu evangeli, retorna al lloc de origen: «Tot se ha complert» (Jn 18,30), diu Jesús des de la creu..És el camí que hem de seguir els cristians i que els nostres avantpassats van condensar amb aquestes paraules: «De Déu naixem i a Déu tornem».

Els quaranta dies que van de la Pasqua a la Ascensió, no són altre cosa que una explicació plausible de un temps simbòlic, el que va de la conversió a la estructuració de una nova comunitat.

DEU-ESPERIT-JESUS, Dios-Espíritu-Jeús

CAS

 

 

Comentario al evangelio de hoy (Jn.20,19-20)

Por Fray Marcos.

Estas vez el evangelio de Juan es más sencillo y quizás más entendedor que la narración que hace Lucas de esta venida del Espíritu Santo, con todo digo   que se manifiesta , porque está siempre con nosotros.

Celebrar el Pentecostés es intentar descubrir y vivir una realidad presente, el pentecostés es la última experiencia pascual vivida por los apóstoles y ofrecida a nosotros.

Los seguidores de Jesús tenían muy claro que todo lo que vivieron entre la pascua de resurrección y este pentecostés era obra conjunta, realidad indivisible, del testimonio Espíritu-Jesús-Dios. Ahora experimentaban que la obra de salvación de Jesús era más real que cuando Vivian con él. Con la muerte de Jesús tuvieron la evidencia de que Jesús Dios y Espíritu eran lo mismo, que la trinidad solo tenía efectos internos de las relaciones entre ellos. Porque externamente Dios es uno tal como enseña la teología trinitaria.

Que decimos pues cuando hablamos del Espíritu. Damos por hecho de que hablamos de Dios-Espíritu que recibimos a través de Jesús. Que Padre, Hijo y Espíritu no son entidades separadas sino un solo Dios.

Hablamos de Espíritu cuando expresamos la fuerza que nos mueve a la fe, que nos referimos al Dios uno y trinitario.

Siempre hacemos referencia a esta única realidad cuando decimos Jesús el Señor o abba, Padre.

Afortunadamente estamos volviendo a descubrir la presencia del Espíritu que es Dios en nosotros y que sin su ayuda no podemos ser cristianos.

Porque ser cristiano no consiste en aceptar una serie de verdades teóricos, ni cumplir con unas normas morales, ni tan solo seguir unos ritos sagrados.

Ser cristiano es seguir la llamada de Dios espíritu que nos lleva   a la vida llena, tal como la vivió Jesús.

El hombre Jesús, ejemplo de humanidad completa, que inauguró una relación personal con Dios-Espíritu, que posibilitó que se pudiera dirigir a Dios como Padre, cosa impensable en su época, y hacer siempre su voluntad.

El Espíritu que Jesús experimenta es el Espíritu de Dios, Y este fue el único objeto de su predicación: que nosotros lleguemos a sentir lo que Él: no habéis recibido un espíritu que os esclavice, sino que es el espíritu de Dios. Que os hace libres y os permite dirigiros a Él como Padre.

Por las primeras comunidades Pentecostés fue el fundamento de la iglesia naciente, y solo la cohesionaba la fuerza de la fe en Jesús. Y fue así como las comunidades más helénicas no se contaminaron de la ética grecorromana y se impuso sobre las otras., sobre todo desde la paz de Constantino con quien se quiso imitar la jerarquización del imperio romano, y la Iglesia dejó de ser un conjunto de comunidades obedientes solo al espíritu. Jesús no nos enseñó a someternos a la obediencia de hombres, como nos exige la Iglesia (lo que ates a la tierra será atado en el cielo, o dad al cesar lo que es del cesar.), sino a obedecer al conjunto de las personas que con la fuerza del Espíritu conformaban el pueblo de Dios. (expresión sancionada en el Vat. II). Cuando convino Jesús no fue obediente ni a la familia ni a los sacerdotes ni a la ley ni a las autoridades civiles. “Mi alimento es hacer la voluntad de mi Padre.

Dejémonos guiar por el Espíritu de Dios que todos poseemos y nos hace iguales. Mateo 23. Lo deja claro no os hagáis llamar maestro, porque solo tenéis un maestro, y todos vosotros sois hermanos, ni llaméis a nadie padre porque solo tenéis uno en el cielo, el más importante entre vosotros que se haga el servidor de los demás. Mt.23,8—10)



CAT

Comentari a l’evangeli d’avui (Jn 20,19-23)

Per: Fray Marcos

Aquesta vegada l’evangeli de Joan és més senzill –i potser més entenedor- que la narració que fa Lluc d’aquesta vinguda de l’Esperit Sant. Tot i que l’esperit de Déu no ve perquè està sempre en nosaltres.

Celebrar La Pentecosta és intentar descobrir i viure una realitat present.  La Pentecosta és l’última experiència pasqual viscuda pels apòstols i oferta a nosaltres.

Els seguidors de Jesús tenien molt clar que tot el que van viure entre la Pasqua de Resurrecció i aquesta de Pentecosta era obra conjunta, realitat indivisible, del trinomi Esperit-Jesús-Déu. Ara sentien que la obra de salvació de Jesús era més real que quan vivien amb ell.  Amb la mort de Jesús van tenir la evidència de que Jesús, Déu i Esperit eren el mateix. Que la Trinitat només tenia efectes interns (ad intra), de les relacions entre ells. Perquè externament (ad extra) Déu és U, tal com ensenya la teologia trinitària.

Què diem, doncs, quan parlem de l’Esperit? Donem per asentat que ens referim al Déu-Esperit que rebem a través de Jesús. Que Pare, Fill i Esperit no són entitats separades sinó un sol Déu. Parlem de esperit quan expressem la força que ens mou a la fe, abreviant que ens referim al Déu U i trinitari. Sempre fem referència a aquesta única realitat, quan diem: «Jesús el Senyor» o quan diem «abba =pare».

Afortunadament estem tornant a descobrir la presència de l’Esperit (que és Déu) en nosaltres. I que sense la seva ajuda no podem ser cristians.

Perquè ser cristià no consisteix en acceptar una sèrie de veritats teòriques, ni complir amb unes normes morals, ni tant sols seguir uns ritus sagrats. Ser cristià és seguir la crida de Déu-Esperit que ens empeny a la vida plena, tal com la va viure Jesús. El Home Jesús, exemple de humanitat complet, que va inaugurar una relació personal amb Déu-Esperit, que va fer que es pogués dirigir a Déu com a «abba =papà», cosa impensable en la seva època, i fer sempre la seva voluntat. 

El Esperit que Jesús experimenta és el Esperit de Déu. I, aquest va ser el únic objecta de la seva predicació: que nosaltres arribem a sentir el mateix que ell sentia. «No heu rebut un esperit de esclaus –deia Pau-, sinó que es  el Esperit de Déu que us fa lliures». I us permet dirigir-vos a ell com a Pare.

Per les primeres comunitats Pentecosta va ser el fonament de la Església que naixia, i només la cohesionava la força de la fe en Jesús. I va ser així, mentre les comunitats més hel·lenistes no es van contaminar de l`ètica greco-romana i es van imposar sobre les altres. Sobretot a partir de la pau de Constantí, en que es va voler imitar la jerarquització de el Imperi romà, i la Església va deixar de ser un conjunt de comunitats obedients només a el Esperit.

Jesús no ens va ensenyar a someter-nos a la obediència als homes, com ens exigeix la Església, sinó a obeir al conjunt de les persones que, amb la força de el Esperit conformen «el poble de Déu», expressió sancionada en el passat concili Vaticà II. Quan va convenir, Jesús no va ser obedient ni a la família, ni als sacerdots, ni a la Llei, ni a les autoritats civils. «El meu aliment –va dir- és fer la voluntat del Pare».

Deixem-nos guiar per el Esperit de Déu que tots posseïm, i ens fa iguals. Mateu 23 ho deixa clar: «no us feu dir mestre, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans, ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel. El més important de entre vosaltres , que es faci el vostre servidor» (Mt 23,8-10)

UN CRISTIANISME EN LA FRONTERA.La santisima trinidad explicada.

CAS

La Santísima trinidad explicada, por A. FErret.

En relación a las verdades de fe es algo muy importante explicarlas de manera que se entiendan, o por lo menos que tengan algo de lógica, que se vea coherente y posible, en su término, aunque esto comporte apartarse un poco de las conceptualizaciones tradicionales.

Un caso claro es el de la santísima Trinidad. No se puede ir a ninguna parte explicando que un dios son tres personas, y que los tres constituyen un solo Dios, y que eso se ha de creer porque es un misterio. Así no podemos ir por el mundo, en primer lugar, porque tenemos un concepto de persona muy cartesiano, y en segundo lugar porque padre e hijo nos conducen a una idea de familia a lo humano, aunque el hombre sea hecho a imagen y semejanza de Dios.

Se requiere para eso desmembrar los conceptos y coger aquellos aspectos que nos pueden acercar a la realidad, a la verdad.

Hay una explicación relativamente comprensible y es aquello que dice que hay un solo ser divino que es perfecto. Este Dios piensa y      se hace una idea de sí mismo, y como que el sujeto pensante es perfecto, también es una idea tan perfecta que es igual a sí mismo, y es tan igual a sí mismo, que deviene a ser distinto, el Hijo. Pero de ser solo   hay uno. Tenemos como dos caras de uno mismo.

Estas dos modalidades, o ámbitos de lo mismo, como no pude ser distinto, y como que son perfectos, se aman, y este amor es tan perfecto que pasa a tener entidad propia, y lo llamamos Espíritu Santo pero seguimos afirmando que solo hay una entidad divina.

Todo esto con un pequeño esfuerzo de imaginación se pude entender y aceptar.

Si esta explicación aún parece demasiado difícil, propondría una explicación alternativa parecida a la que da la religión hinduista   en una situación parecida.

Según el hinduismo y lo que tengo entendido hay un solo Dios: Brahmán, que tiene tres nombres Brahma, Shivá y Vishnú pero es un solo Dios.

Brahman tiene tres funciones fundamentales: Crear el mundo, mantenerlo, y transformarlo. Cuando los hinduistas se refieren a la creación del mundo lo llaman Brahama, cuando se refieren a mantenerlo lo llaman Shivá, y cuando se refieren a su transformación hablan de Vishnú Brahma,Shiva y vishnu son tres personalidades de Brahman o sea Dios, adaptadas a sus tres funciones fundamentales.

Así podríamos decir que hay un solo dios que tiene tres nombres Padre, Hijo y Espíritu que son tres personalidades del único Dios, Cuando nos referimos a la creación lo llamamos padre, cuando nos referimos a la redención le llamamos hijo, y cuando queremos hacer referencia a la santificación lo denominamos Espíritu.

Esta interpretación naturalmente, no coincide con la oficial, según la cual Padre, Hijo y Espíritu no son personalidades sino personas. La cual interpretación oficial es una de las posibles, la que se impuso en un tiempo, ya muy pasado, pero esta de las tres personalidades de un solo Dios es otra posible interpretación. Tiene algunas ventajas, como ser perfectamente comprensible, como dar lugar a una diversidad de                   interpretación como aprendemos de otra religión.

 

Remarco pues que dar una explicación entendedora es más importante que mantener la obediencia a una sola explicación oficial, a pesar que así y todo hay que afirmar que más allá de nuestra inteligencia hay el misterio.

Acabamos con los misterios y vamos a un cristianismo plural.

CAT
LA SANTÍSSIMA TRINITAT, EXPLICADA

Per: Antoni Ferret.  aferret2@moviments.net

Amb relació a les veritats de la fe, és una cosa molt important explicar-les de manera que s’entenguin, si més no una mica, que tinguin quelcom de lògica, encara que això comporti apartar-se una mica de les concepcions tradicionals.

Un cas clar és el de la Santíssima Trinitat. No es pot anar enlloc explicant que un Déu són 3 persones i que les 3 persones constitueixen un sol Déu, i que això s’ha de creure perquè és un misteri. Amb això no es pot anar.

S’ha d’explicar d’una manera que s’entengui. Hi ha una explicació relativament comprensible. És aquella que diu que:

*  Hi ha un sol ésser diví, que és perfecte. Aquest Déu pensa, i es fa una idea de si mateix. Aquesta idea de si mateix, com que el subjecte pensant és perfecte, també és una idea tan perfecta que és «igual» a si mateix. I és tan igual a si mateix que esdevé una persona diferent, el Fill. Però d’ésser només n’hi ha un. Tenim dues persones i un sol ésser.

*  Aquestes dues persones, com no podia pas ser menys, s’estimen. I, com que són perfectes, l’amor amb el qual s’estimen, també ho és. Aquest amor és tan perfecte que esdevé una altra persona, l’Esperit Sant. Una tercera persona. Però d’ésser només n’hi ha un. Tot aquest complicat fenomen s’esdevé a l’interior de l’únic ésser diví.

Tot això, amb un petit esforç d’imaginació, es pot entendre i acceptar.

Si aquesta explicació encara semblés massa difícil, proposaria una explicació alternativa semblant a la que dóna, en una situació semblant, la religió hinduista.

Segons l’hinduisme, i segons el que tinc entès, hi ha un sol Déu, Brahman, que té tres noms: Brahma, Shiva i Vishnú. Però és un sol Déu. Brahman té tres funcions fonamentals: crear el món, mantenir-lo i transformar-lo. Quan els hinduistes es refereixen a la creació del món, l’anomenen Brahma. Quan es refereixen al manteniment del món, l’anomenen Shiva. Quan tenen en compte la seva transformació l’anomenen Vishnú. Brahma, Shiva i Vishnú són tres «personalitats» de Brahman, o sigui de Déu, adaptades a les seves tres funcions fonamentals.


Aquesta interpretació, naturalment, no coincideix amb l’oficial, segons la qual Pare, Fill i Esperit no són personalitats, sinó «persones». La qual interpretació oficial és «una» de les possibles, la que es va imposar en un temps, ja molt passat. Però aquesta de les tres personalitats d’un sol Déu és «una altra» possible interpretació. Té alguns avantatges, com ser perfectament comprensible, com donar lloc a una «diversitat» d’interpretacions, com aprendre d’una altra religió.

Repeteixo: donar una explicació entenedora és més important que mantenir l’obediència d’una sola explicació oficial, encara que no s’entengui i s’hagi de dir que és un misteri. Acabem amb els misteris, i donem pas a un cristianisme plural.



 del llibre del mateix autor: «Per un cristianisme en la frontera».

festa SANTISIMA TRINITAT Fiesta de la SAntísima Trinidad.

CAS

Fiesta de la santísima trinidad.

Vayamos por partes: El año litúrgico comienza con el adviento y la navidad celebrando que Dios Padre envía su hijo al mundo. Los domingos siguientes recuerdan la actividad y el mensaje de Jesús. Cuando este sube al cielo (Ascensión) nos manda su Espíritu Santo (Pentecostés) .

Ahora ya tenemos determinadas las funciones de cada uno de ellos. Ya tenemos el Padre, El hijo y el Espíritu que juntos forman el Dios único que la teología ha convertido en Trinidad.

Así pues, después de celebrar fiestas parciales hoy toca celebrar la de la unidad –trinidad; un solo Dios con tres maneras de manifestársenos.

Aún, teniendo en cuenta su coherencia litúrgica esta fiesta no se instituye hasta el 1334 por el papa Juan  XII; es una fiesta de celebración tardía, que seguramente pretendía contrarrestar grupos heréticos, que negaban la divinidad de Jesús o al Espíritu Santo, , como pasó con el Corpus

 

Veamos de donde sale todo esto:

Dios padre del Deuteronomio (4,32-34,y 39-40.) Como es lógico en este texto escrito muchos años antes de Jesús no se habla de la trinidad; solo se habla de Dios y de las tres actitudes atribuidas por los israelitas.

1.- admiración por lo que el Señor ha hecho para ellos, liberarlos de la esclavitud, y convertirlos en un pueblo regulado por la ley.

2.-Reconocimiento de que invocan al Dios único.

3.-Fidelidad en el cumplimiento de sus preceptos.

Dios hijo el de los evangelios, considerando particularmente el de Mateo a 28, 16-20 que es el más claro de todo el nuevo testamento, por lo que se refiere a formular la trinidad, en la que destaca la importancia de Jesús.

El Espíritu Santo, tomado básicamente de la mención que hace Pablo (R. 8,11-17) refiriéndose indistintamente al espíritu de Dios Padre como al espíritu de Cristo y lo hace por lo que uno y otro tienen de relación con nosotros.

La teología nos dice que el Espíritu es el que nos permite observar y entender lo que Jesús hacia como histórico y lo que hace como resucitado y en su presencia en nosotros para facilitarnos unirnos a Cristo en el sufrimiento y en la gloria.

 


CAT

FESTA DE LA SANTÍSIMA TRINIDAD

Anem per parts. L’any litúrgic comença amb l’Advent i Nadal, celebrant que Déu Pare envia el seu Fill al món. Els diumenges següents recordem l’activitat i el missatge de Jesús. Quan aquest puja al cel (Ascensió) ens envia el seu Esperit (Pentecosta). Ara ja tenim determinades les funcions de cada un d’ells. Ja tenim al Pare, al Fill i l’Esperit Sant, que junts formen el Déu Únic i la teologia ha convertit en Trinitari.

Per tant, després de celebrar festes parcials avui toca celebrar la festa que en podríem dir de la Unitat-Trinitària (Un sol Déu amb tres maneres de manifestar’se’ns).

Tot i la seva coherència litúrgica, aquesta festa no es va instituir fins el 1.334 pel papa Joan XII. És, per tant, una festa de celebració tardana que potser pretenia contrarestar grups herètics que negaven la divinitat de Jesús. o la de l’Esperit Sant. com va passar amb el Corpus.

Vegem d’on surt tot plegat:

Déu Pare del Deuteronomi (4,32-34.i 39-40). Com és lògic en aquest text, escrit molts anys abans de Jesús, no es parla de la Trinitat.  Només es parla de Déu i de les tres actituds que mereix de part dels israelites:

1)     admiració pel que el Senyor ha fet per ells: alliberar-los de l’esclavitud, i convertir-los en poble mitjançant la Llei.

2)     reconeixement de que Jahvè és l’Únic Déu.

3)     Fidelitat al compliment dels seus preceptes.

Déu Fill, dels evangelis, sobretot el d’avui de Mateu (28.16-20) que és el més clar de tot N.T. pel que fa referència a la  formulació de la Trinitat, i dóna destaca la importància de Jesús.

Déu Esperit Sant. Bàsicament de la menció que en fa l’apòstol Pau (Romans 8,11-17) referint-se indistintament a l’Esperit de Déu-Pare, com a l’Esperit de Crist (Déu-Fill). I ho fa, pel que l’un i l’altre tenen de relació amb nosaltres.

La teologia ens diu que l’Esperi és el que ens permet observar i entendre el que Jesús ens ha ensenyat, que el Jesús de la història és el Crist ressuscitat, i a unir-nos a ell en el sofriment i la glòria.


TRASCENDENT? Trascendencia.




NO ÉS POSSIBLE EXPRESAR EL TRASCENDENT

Aquests diumenges la litúrgia ens situa en esdeveniments difícils d’entendre i el leccionari no ens hi ajuda.  Avui celebrem la festa de la Santíssima Trinitat: un Déu que està al cel, un Fill que torna al Pare i l’amor que hi ha entre els dos, que és l’Amor per definició, i és l’Esperit diví que ens inspira i ens ajuda. Això és la Trinitat: la realitat externa d’un Déu únic.

Els evangelistes van utilitzar conceptes del seu temps, amb un llenguatge ple de simbolismes i analogies per explicar una realitat transcendent que queda fora de l’abast dels nostres sentits. Llegir literalment que la resurrecció va ser el tercer dia, que l’ascenció al cel va ser als quaranta i que l’Esperit va baixat als cinquanta; i que la trobada del ressuscitat amb els apòstols va ser a Galilea (segons Mateu) o a Jerusalem (segons Lluc) és situar en el temps i l’espai els fets que ens aporten el missatge de Jesus.

Però això no vol dir que siguin esdeveniments inventats. Només que tots ells formen part d’una Única Realitat. I, és aquesta única realitat intangible, no temporal, no localitzable, la que cal tractar de descobrir per a que tingui també en nosaltres la mateixa eficàcia transformadora que van tenir amb els primers cristians. És el fet de situar-los a un temps i espai concrets el que es secundari. (cf. Fray Marcos – Fe adulta)

...



Amb relació a les veritats de la fe, és una cosa molt important explicar-les de manera que s’entenguin, si més no una mica, que tinguin quelcom de lògica, encara que això comporti apartar-se una mica de les concepcions tradicionals.

Un cas clar és el de la Santíssima Trinitat. No es pot anar enlloc explicant que un Déu són 3 persones i que les 3 persones constitueixen un sol Déu, i que això s’ha de creure perquè és un misteri. Amb això no es pot anar.

S’ha d’explicar d’una manera que s’entengui. Hi ha una explicació relativament comprensible. És aquella que diu que:

*  Hi ha un sol ésser diví, que és perfecte. Aquest Déu pensa, i es fa una idea de si mateix. Aquesta idea de si mateix, com que el subjecte pensant és perfecte, també és una idea tan perfecta que és «igual» a si mateix. I és tan igual a si mateix que esdevé una persona diferent, el Fill. Però d’ésser només n’hi ha un. Tenim dues persones i un sol ésser.

*  Aquestes dues persones, com no podia pas ser menys, s’estimen. I, com que són perfectes, l’amor amb el qual s’estimen, també ho és. Aquest amor és tan perfecte que esdevé una altra persona, l’Esperit Sant. Una tercera persona. Però d’ésser només n’hi ha un. Tot aquest complicat fenomen s’esdevé a l’interior de l’únic ésser diví.

Tot això, amb un petit esforç d’imaginació, es pot entendre i acceptar.

Si aquesta explicació encara semblés massa difícil, proposaria una explicació alternativa semblant a la que dóna, en una situació semblant, la religió hinduista.

Segons l’hinduisme, i segons el que tinc entès, hi ha un sol Déu, Brahman, que té tres noms: Brahma, Shiva i Vishnú. Però és un sol Déu. Brahman té tres funcions fonamentals: crear el món, mantenir-lo i transformar-lo. Quan els hinduistes es refereixen a la creació del món, l’anomenen Brahma. Quan es refereixen al manteniment del món, l’anomenen Shiva. Quan tenen en compte la seva transformació l’anomenen Vishnú. Brahma, Shiva i Vishnú són tres «personalitats» de Brahman, o sigui de Déu, adaptades a les seves tres funcions fonamentals.


Aquesta interpretació, naturalment, no coincideix amb l’oficial, segons la qual Pare, Fill i Esperit no són personalitats, sinó «persones». La qual interpretació oficial és «una» de les possibles, la que es va imposar en un temps, ja molt passat. Però aquesta de les tres personalitats d’un sol Déu és «una altra» possible interpretació. Té alguns avantatges, com ser perfectament comprensible, com donar lloc a una «diversitat» d’interpretacions, com aprendre d’una altra religió.

Repeteixo: donar una explicació entenedora és més important que mantenir l’obediència d’una sola explicació oficial, encara que no s’entengui i s’hagi de dir que és un misteri. Acabem amb els misteris, i donem pas a un cristianisme plural.



 del llibre del mateix autor: «Per un cristianisme en la frontera».

matrimoni.matrimonio









CAS

Moses Mendelssohn, abuelo del conocido compositor alemán , distaba de ser guapo, además de ser bajo de estatura tenía una grotesca joroba .Un día visitó a un mercader de Hamburgo que tenía una hermosa hija llamada Fruntje.

Moses se enamoró perdidamente de ella pero a ella le repelía su apariencia deforme.

Cuando llegó el momento de despedirse, Moses se llenó de valor y subió las escaleras donde estaba la habitación de aquella hermosa joven, para tener la última oportunidad de hablar con ella. Era muy hermosa y a Moses le entristecía profundamente su negativa a mirarlo. Después de diversos intentos de conversar con ella le preguntó tímidamente, ¿Crees que los matrimonios se crean en el cielo? Sí respondió ella aún mirando hacia la tierra, ¿Y tu?

Sí lo creo contestó.Veras el cielo cada vez que un niño nazca. El Señor anuncia con que chica te casarás. Cuando yo nací, me señaló a mi futura esposa.

Entonces el Señor añadió pero tu esposa será jorobada.En aquel momento exclamé Señor una mujer jorobada seria una tragedia, dame a mi la joroba y permite que ella sea bonita.

Entonces Frunje levantó la mirada para contemplar los ojos de Moses , y un profundo sentimiento la conmovió. Alargó su mano y la alrgó a Moses . Al poco tiempo ella era su esposa.

Muchas veces los prejuicios que tenemos para convivir con personas distintas a nosotros nos impiden entender y vivir el amor.

Conclusiones : El aspecto físico cuenta  para el enamoramiento;  el enamoramiento tiene algo de cielo de espiritual, el amor, y no solo el hechizo del aspecto físico, pero lógicamente el matrimonio se realiza en la tierra , la unión entre hombre y mujer es un acto físico, y la convivencia también es muy terrenal. Son pues distintos componentes los que intervienen para la felicidad de una familia.

CAT
Moses Mendelssohn, avi del conegut compositor alemany, distava de
ser guapo. A més d'una estatura una mica baixa, tenia una grotesca gepa.
Un dia va visitar a un mercader d'Hamburg que tenia una bella filla
anomenada Frumtje.
Moses es va enamorar perdudament d'ella, pero a ella Ii repel·lia la seva aparenca deforme. Quan va arribar el moment d'acomiadar-se, Moses va omplir-se de valor i va pujar les escales, fins on estava I'habitació d'aquella bonica noia, per a tenir I'última oportunitat de parlar amb ella. Era molt bella i a Moses I'entristia profundament la seva negativa a mirar-lo. Després de diversos intents de conversar amb ,ella, li va preguntar tímidament:

Creus que els matrimonis es creen al cel?

Si - va respondre ella, encara mirant a terra- I tu? ..

Si, ho crec- va contestar -. Veurás. Al cel, cada vegada que un nen
neix, el Senyor anuncia amb quina noia es casara
. Quan jo vaig
néixer, em va ser assenyalada la meva futura esposa.

Llavors el Senyor va afegir: "Pero la teva esposa sera geperuda".
En aquell mateix moment vaig exclamar
: "Oh, Senyor, una dona
geperuda seria una tragedia, dóna'm a mi la gepa i permet que ella
sigui bonica"
...

Llavors Frumtje va alear la mirada per a contemplar els ulls de Moses i
un profund sentiment la va commoure. Va allargar la seva má i la va do-
nar a Moses. Temps després, ella es va convertir en la seva esposa.

DEL CONTE A LA VIDA:

Moltes vegades, els prejudicis que tenim a conviure amb persones dife-
rents a nosaltres, ens impedeixen entendre i viure I'amor
.
El aspecte fisic conta per l'enamorament pero tambe quelcon de  celestial, espiritual, l'amor, i no sols l'encís del aspecte fisic, pero logicament  es realitza a la terra.La unió entre homa y donaa es un acte fisic, i la convivenciat ambé es molt terenal, així dons son components diferentys que intervenen en la vida famailiar.
Autor: (Desconegut)