Un a un podem ser assumits en Deu
La totalitat del àmbit humà pot ser assumit en Deu,
però Deu no pot ser assumit en plenitud per una persona humana
això ens aporta humilitat en el sentit mes pregon.
Maria deia :El Senyor ha fet amb mi meravelles: ¿quines meravelles ?
1.-Fer-la plena de gracia,
2.-la presencia de Deu en ella de forma permanent i plena segons la seva capacitat de Deu,
3.-Deu que engendrà en ella de forma consentida un fill alhora diví i humà,
4.-donar-li un traspàs a la eternitat alhora de cos i ànima.
5.- des de la eternitat col·laborar en la salvació dels homes mitjança múltiples aparicions i fets impossibles a la iniciativa humana, com determinades guaricions .
6.-La universal pregaria de intercesió que li atribuïm quan li demanem que pregui per nosaltres.
7.- La singularitat de la seva feminitat recordada per be al pas del temps per totes les generacions humanes.
Malgrat tot ella es declara com serventa de Deu, renunciant a tota la seva iniciativa i autonomia, secundant tan sols la iniciativa de Deu.
I es que Deu por assumir del tot a Maria però ella no pot assumir del tot a Deu perquè Deu es mes gran que ella.
Però el pertànyer a Deu individualment no ens resta consciencia de ésser submergits en Ell com a col·lectiu, fonament de la nostra sinodalitat, i del paper que cadascú tenim en la comunitat humana i cristiana, mes amplis dels que la institucionalització que s’ha produït a traves dels segles en la Església.
Jesús va facultar als 72 que va enviar a donar a conèixer en seu missatge amb tots els mitjans necessaris per aconseguir el èxit.
Fora dels estaments institucionals se estan donant carismes, gracies de misericòrdia que s’endinsen en la matèria dels sagraments institucionals, reservats a la jerarquia eclesiàstica.
Com actualment els nivells d’informació i de discerniment estan molt mes estesos, es fa necessari un anàlisi mes afinat de les competències de cadascú, i facilitar un ventall mes ampli del que ara està definit, contant que la gracia no està sotmesa als límits de la institució.
De tot això es dedueix que Deu manifesta el que vol a les persones humanes, per la seva situació principal i es coherent que porti la iniciativa, nosaltres a canvi participem del seu amor i de la acollida de la seva iniciativa; aquí es fonamenta la nostra interlocutòria amb ell,
Si hem estat infidels a la acollida demanem misericòrdia perquè Ell fet un de tants ha viscut tota la debilitat humana compadint-se així dels cops que defallim, restaurant allò que nosaltres malmetem, si em estat restaurats en allò que no se optés per les nostres forces, el sentiment que es desperta es l’agraïment, la lloança , la confiança, la admiració.
El diàleg amb Deu per una banda te el cos de les nostres faltes i mancances,
per altre el dels favors que li reconeixem,
una tercera font de diàleg rau en la contemplació de la obra de Deu, el diàleg respecte el nom de Deu, allò que ens demostra qui es Deu, la seva creació.
Una quarta es fonamenta en la esperança del seu regne
La quinta està en que es compleixi allò que Ell vol per nosaltres, aquí a la terra.
L a sexta que no faltin els bens de la terra per el nostre sustenta ment.
La sèptima que li mostrem com el nostre perdo condiciona el seu.
A la nostra debilitat es sumen les temptacions del maligne per això conscients de que el seu pla sobre nosaltres es conduir-nos a bon terme , també el diàleg pot consistir sobre les ajudes que necessitem per superar les temptacions.
O en últim terme aquelles malalties que no estan per concloure la nostre estada a la terra també les parlem amb Deu.
José Mª Farré
No hay comentarios:
Publicar un comentario