UNA CRIDA AL DIALEG AMB DEU

 

DÉU. UNA CRIDA AL DIÀLEG

 

1. El partner (l’amic, el soci, el col·laborador) del Creador fet a imatge seva

El Déu de la Creació de Miquel-Àngel estenent la mà cap a l’home i quasi donant-li, mostra meravellosament la voluntat divina de fer-lo el seu amic.

El creient és l’oient amb capacitat de comunicació i de reciprocitat amb el seu Déu.

La dimensió profunda que ens constitueix com a persones és ser aptes per a la relació. Aquesta és la imatge de l’home que Déu ha creat. L’existència de la persona humana, sí, és transcendent, però tanmateix històrica i capaç de viure en una comunicació d’unitat i d’amor amb Déu.

El relat del llibre del Gènesi és el que va revelar millor la voluntat de Déu de fer de l’home el seu amic i col·laborador. “Déu digué: Fem l’home a imatge nostra”. Gn 3.

Déu s’ha revelat tal com és: com un PARE amb el seu fill, com un AMIC amb el seu amic, com un ENAMORAT amb la seva núvia i com un ESPÒS amb la seva esposa. Amb aquests 4 mots l’A.T. ha mostrat com és Déu i des d’aquí ha descrit  quina és la relació que nosaltres podem tenir amb ell en  la nostra pregària.

Déu és l’únic Absolut tant per a un cristià, com per a un musulmà, com, fins i tot per a un budista que viu sense Déu i per a un hinduista per a qui Déu és en tot i en tots. Tot místic és un expert d’aquest misteri pregon.

I també nosaltres, com Jesús, hem de gosar dir “Jo i el Pare som u”.

“Déu és amor i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell”. Per tant, estimar i ser estimat és consubstancial al nostre ésser amant. I encara més, al proïsme, no el podem tenir com a un “altre”, com a  algú fora de mi, ja que és algú amb qui Déu també s’hi identifica. (No existeix un “jo” sense un “tu”).

M’agrada l’expressió “Cosmoteándrica” amb que Raimon Panikkar definí la realitat. Ni Home sense Món ni sense Déu, ni Déu sense Món i sense Home, ni Món sense Home i sense Déu. La realitat és pura inter-in-dependència.

Déu és Déu i l’orant una criatura seva. “Seva” és la paraula que ens situa en la nostra plena unió amb Déu. La pertinença a Déu és el que ens concedeix de poder dir que som u amb Déu, no pas des de la igualtat sinó des de la pertinença. Déu és Déu, davant el qual ens inclinem profundament. Unitat, sí, però, en la diferència.

La grandesa de l’home està en allò que l’assimila al seu Creador. Coneixem Déu a partir de l’home creat a la seva imatge i coneixem l’home a partir de l’Encarnació de Déu en Jesús de Natzaret. Allò que l’home volia assolir elevant-se cap a Déu (relat de “Babel” del llibre del Gènesi) ho realitzà Déu davallant cap a l’home.

 

2.Què és l’oració?

La pregària cristiana és aquell diàleg que vivim amb el nostre Déu. En ella hi expressem, en viva correlació, la nostra intimitat. L’espiritualitat cristiana no ha estat mai marcada predominantment per la mística, sinó per l’oració, expressió d’una vivència de confiança creient en Déu enmig de la vida, amb una senzillesa i un realisme insubornables. Si Déu parla a l’home, l’home no pot parlar a Déu? L’oració ha de brollar de la nostra recerca apassionada del misteri diví, ja que és aquest el que ens legitima plenament com a persones creades a la seva imatge. La fe cristiana és fe en un Misteri!

L’oració ens introdueix en el diàleg diví i humà. Ell ens mena, amb tota senzillesa, fins a la profunditat de Déu. Hi entrem perquè la Trinitat mateixa ha fet de nosaltres el seu tu estimat. Un diàleg diví-humà, en la dissimilitud per antonomàsia, i sense anul·lació d’aquesta dissimilitud, s’hi exigeix la diferència del JO diví i del Tu humà.

La persona és la interlocutora i la comensal de què parla el llibre de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva  i menjaré amb ell, i ell amb mi.” Ap 3,29

Amb la seva Encarnació Déu va eliminar la frontera entre cel i terra i abolí els obstacles que els separaven. Fins i tot la mort ha de ser concebuda com el llindar sagrat de la vida infinita. Sí, en la seva Encarnació en Jesús de Natzaret Déu assolí la seva suprema proximitat i la manera més pura i expressiva per revelar-nos el seu amor i la seva voluntat de ser-amb-nosaltres, i l’acte sagrat que li oferí també de viure la realitat històrica que caracteritza la humanitat: la debilitat i la feblesa. L’abaixament diví no fou, per a Ell, no obstant, un empobriment sinó el davallament inefable de la seva divinitat. Jesús esdevingué l’Encarnació del Déu amagat en l’A.T. I nosaltres gosem creure en aquest Déu que Jesús ens ha revelat. I aquest Déu és el Déu de la nostra pregària.

No oblidem que Déu, que és el nostre Creador, (fe constitutiva del nostre Credo) i que ens ha creat amb ganes de correlació d’ell amb nosaltres. Relació d’Amic i Amat. I els salms ens inviten a viure-la com ho feien els seus salmistes: amb humilitat, amb reverència, amb gosadia, amb amistat, amb confiança, amb amor.

Comunió divina-humana, però sense anul·lar la dissimilitud que exigeix el fet que Déu i la persona humana siguin diferents. L’amor de Déu no elimina en absolut la dissimilitud per antonomàsia del misteri de Déu.

El relat de la Creació de l’home és el nostre fonament místic: Déu creà l’home fent-lo participant de la seva plenitud divina. El Déu cristià no és l’absolutament altre. És el JO DIVÍ de la nostra relació personal, humana i divina.

L’autoafirmació divina: “JO SÓC” és en referència amb el nostre “TU” humà.

 

3. A quin Déu prega el cristià?

El Déu de la fe cristiana és el que ens ha revelat el Crist. “EI Déu que s’encarnà en Jesús, Verb de Déu, Déu de Déu, de la mateixa naturalesa que el Pare, fet home”. La història del pensament cristià ha anat aprofundint en el misteri de l’Encarnació divina. Narrada com la història de JESÚS, que, sense deixar de ser Déu s’ha fet home.

Déu compassiu: tendre i misericordiós, i benigne, lent per al càstig,  fidel en l’amor. Així comprenia l’A.T. Déu, i així ens el revelà plenament Jesús.

Déu de la tendresa i de la filantropia, ja que és l’home el centre del seu amor. L’A.T. amb aquestes afirmacions fa de Déu la millor revelació de l’ésser diví en la seva relació amb l’home. La traducció del mot hebreu RAHAMIN per misericòrdia i compassió diu tota  la riquesa de l’amor entranyable de Déu = que és adhesió instintiva de l’ésser vers allò que neix d’ell, amb aquella passió amb la que queden lligades mare i fill.

És amb aquesta paraula RAHAMIN amb la que suplicaven els cecs i els leprosos a Jesús, i és la mateixa que mogué Jesús quan veié plorar la viuda de Naïm que havia perdut el fill.

La paràbola del fill pròdig (Lc 15) és la que millor expressa el que és l’essencial de Déu i és el cim de la revelació de la seva misericòrdia.

Cal sostenir la transcendència de Déu, sí, i amb la mateixa força i contundència, cal confessar la radical proximitat de l’home a Déu. L’encarnació divina ha mostrat la forta voluntat d’estimar la humanitat. La teologia no pot ser tractada fora d’aquesta experiència. Si Déu fos el totalment Altre no hi hauria lloc per al coneixement, ni per a la pregària. El Déu a qui pregaren els salmistes era pròxim, amic, el qui ajuda, el qui parla amb nosaltres, metafísic, sí, però també la nostra plenitud.

No esdevenim menys humans quan descobrim la nostra vocació divina, ni Déu perdé la seva divinitat quan s’humanitzà. Certament, quan contemplem Déu en el Crucificat ens trobem en el nucli dur de la nostra fe cristiana. Sí, la Creu és  la bellesa sublim i suprema de l’amor diví lliurat, amb els braços oberts. La Creu ens revela quelcom molt profund de Déu.

Jesús, en la seva vida humana, visqué unes trobades molt riques en amistat i en diàleg. Pensem en Marta i Maria a Betània, amb la samaritana, parlant llargament en el pou de Jacob, al poble de Sicar de Samaria, amb Zaqueu i amb Mateu. Fou sobretot amb els seus deixebles que Jesús es relacionà com amb els seus partners, amics i companys. La passió que uneix dos enamorats és la millor expressió de la relació que ha unit sempre Déu i la humanitat.

Jesús de Natzaret ha estat la màxima revelació de l’amor de Déu, i de la revelació que nosaltres hem esdevingut el tu de la seva amistat i el qui de la seva entrega. Gràcies a l’abaixament de Jesús hem contemplat la manera de ser i de fer de Déu: DÉU ÉS AMOR i l’amor necessita encarnar-se.

 

4. El “TU DIVÏ” de la pregària (massa antropomòrfic?)

La teologia bíblica ens ha ensenyat a dialogar amb Déu. Sant Benet féu del llibre dels salms els veritables mestres de pregària dels seus monjos.

Els salmistes foren, sí, uns autèntics teòlegs, místics, cantors i poetes. Però, quin rostre i quin cor tenia el Senyor de la seva pregària? Alguns eren uns “tutejadors” de Déu, davant el qual, no obstant, s’inclinaven i adoraven. No podien suprimir, la seva Transcendència, però tampoc l’abraçada.

El diàleg diví-humà que ens ensenyà Jesús comporta tant l’adoració com el tuteig propi de l’amat i de l’amant. Sí, Déu és el Senyor i el Creador, el Transcendent, el Sant, l’Altíssim... però també l’Amic, l’Íntim, el que Estima, el Pare, el Mestre i el Metge, el qui escriu amb nosaltres una història d’amor i sovint també de sofrença. És així, per exemple, com els salmistes pregaven:

“Déu meu, tu saps qui sóc jo 68,6. Les teves mans m’han fet i m’han creat 118, 73. M’has teixit a les entranyes de la mare 138,13. Has escoltat els meus anhels 60,6. Has penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixes 138,1.23. És admirable com ho saps tot 138,6. Guia’m per camins eterns. 138 23-24.  Era en aquest tuteig que afirmaven amb força: Jo, sabent que m’estimes tinc plena confiança 12,6. Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant 50,1...

És aquest el diàleg tan humà que el cristianisme porta a les entranyes.  Diàleg de respecte profund, d’admiració i d’adoració. L’amor té un rostre diví. Osees  i Ezequiel utilitzen les imatges de l’amor patern i de l’amor esponsal com a metàfores de la tendresa que porta Déu a mantenir-se en l’amor fidel, tot i els adulteris de l’estimada.... és el pur amor del qui estima al qui no és digne de ser estimat, no obstant això, estimant-lo li dóna tota la dignitat.

Diu el Bhakta=místic: “No vull la unió sinó l’amor. Però no és per a mi per a qui anhelo l’amor, sinó per ell. ¿Què passaria si ell no pogués estimar-me? ...sento que hi ha algú que m’estima i el seu amor m’impulsa a respondre amb el meu amor, encara que de forma imperfecta, en l’esperança de poder-lo abraçar un dia, un dia que no coneixerà final. ...Déu només pot ser una persona.” (No puc donar-ne la cita) (apunts personals bloc 11, gris p. 61)

         El cristianisme és la religió de l’amor. Déu ha fet seva aquella definició que llegim en el Gènesi en la que Caín va refusar de fer seva: “guardià del seu germà”. El nostre Creador, ens vol com a company, amic i col·laborador. (A mi m’agrada dir-ne: el seu partner). L’amor real ha de ser sempre encarnat.

L’oració mística pot ser important però no l’oració suprema. Jo goso afirmar que el que és essencial de l’oració  cristiana és el diàleg amb Déu. Quan preguem no som uns espectadors anònims. Jesús ens ensenyà a pregar com ell pregava: com un fill al seu Pare. Sí, un diàleg del JO HUMÀ i al TU DIVÍ.

Jesús ens ha ensenyat a pregar dirigint-nos a Déu amb el mot ABBA! Pare! Quan contemplem Jesús pregant en els quatre Evangelis sempre pregava des d’allò que vivia, i dialogava amb el Pare intensificant la seva comunió i la seva confiança.

Sant Benet ens invita a viure des de la milícia de l’amor, sí. Però també des de l’anhel i del desig ESSENCIAL de l’ànima humana. Més que parlar d’una pregària mística parla de pregar “amb humilitat, reverència i amb una donació ben pura. ...amb puresa de cor i amb llàgrimes de compunció.” C.20 1-3.

 

 

5.Cridats a dialogar amb Déu  

Sí, tal com he començat, tornaria a recordar la Icona del Déu de la Creació de Miquel-Àngel estenent la mà cap a l’home i quasi donant-li, mostrant així meravellosament la voluntat divina de fer-lo el seu amic.

Aquest és el tema d’avui. El crit d’una pregària és escoltada per Déu  des del mismíssim costat de l’orant, el seu partner. No oblidem mai el Déu immanent al cor de l’home. Subratllar però la Immanència divina mai ha d’excloure la seva Transcendència, sempre unides en Déu.

SILENCI! Sí, sempre ens cal, paradoxalment, parlar del silenci. Però a mi també m’agrada molt recordar que no hi ha cap nucli urbà sense la seva ÀGORA, sense un lloc per a parlamentar. L’Àgora de la nostra pregària és el lloc sagrat on sabem que Déu hi és sempre. En ella hi podem expressar allò que sentim i que som! El cristianisme és la religió de la Paraula, més que la religió del silenci, i la legitimació de la Paraula és el diàleg.

És Déu mateix el qui ens hi parla, ens mira, ens contempla i ens estima. El silenci davant de Déu no és temps perdut, sinó la millor provocació no només per escoltar sinó també per dialogar amb Ell, compartint tant l’alegria com el sofriment, el  desig de la seva mirada com el reconeixement de la pròpia indignitat, la confiança i la soledat, la plenitud de vida o la por a morir.

Jesús i el Pare, fins i tot mai havien estat tan un de sol com en el patíbul de la Creu. I aquí en aquestes hores supremes de la vida de Jesús és on el Pare hi visqué un silenci més unitiu amb el Fill estimat. No abandonem ingènuament aquest lloc on la mort és la mort, on la Paraula s’ha fet silenci, on el mateix Fill ha sofert l’abandó fins a gosar dir: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” No contemplem ingènuament la Creu sense contemplar-hi, en el rostre del Crist, el rostre de tots els homes sofrents, on encara la Passió del Fill té un gran  AVUI.

Portem el sentit de Déu inscrit al cor. Sense aquest sentit diví, ni l’home digital ni l’home de les cavernes no trobarien el goig de la vida. L’essència de la pregària és dirigir-se vers un Altre en profunda relació amb Ell. Però recordem que la mística no substitueix l’experiència humana d’allò que som i vivim.  Per això pregunto: ¿Qui pot cantar quan se sent aclaparat i oprimit? I responc:  Algú per a qui Déu és Déu. Andrei Rublev, monjo rus i ortodox, va refusar de pintar un fresc del Judici final perquè estava massa en comunió amb la misèria del seu poble i temia de trair així la misericòrdia del seu Senyor.

Déu és un participant obligat de les nostres penes i alegries, i nosaltres uns suplicants i uns adoradors.

La pregària és un encontre sagrat, un lloc de vida, un espai compartit i viscut amb el Senyor. Un espai litúrgic! Hi ha d’haver sempre, però, una unitat misteriosa entre la litúrgia que celebrem i la que vivim.

Sí, hem estat cridats per Déu a una amistat amb ell, i aquesta s’acompleix en el cara a cara amb el Tu del nostre Creador.

 

6. I què és la litúrgia cristiana?

És la pregària d’una comunitat eclesial reunida, guiada per l’Esperit Sant, que és la seva ànima. Àmbit sagrat propi d’un encontre dialògic, per això, i a causa de la transcendència real que el constitueix, tant el silenci com el diàleg en són els seus elements fonamentals. No oblidem que el cristianisme és “la religió” de la Paraula.

La Litúrgia ¿és lluny de la unitat mística que tant Déu com l’home desitgem? No! En el N.T. el creient és el subjecte amb qui Déu dialoga. Ja els salmistes creien en un Déu en plena relació d’amistat amb l’home, i pregaven com un home que té dret a viure en diàleg humà-diví amb Déu. Per això el component essencial de la pregària oficial de l’Església continua essent el llibre dels salms; malgrat semblin molt distants de l’esperit evangèlic, ells segueixen configurant la pregària cristiana.

¿Hi ha una experiència del que és diví que no s’expressi en un diàleg interpersonal? ¿Pot concebre’s una pregària autèntica en què no hi hagi un Tu transcendent per a l’orant? ¿El TU DIVÍ de la pregària cristiana és massa antropomòrfic? L’ànima de Jesús va ser modelada tant des de les experiències humanes que visqué, com des de la permanent relació amb el Pare.

I la pregària LITÚRGICA ens ha d’invitar a viure apassionadament la comunió amb el Déu que ens ha volgut els seus interlocutors. “Déu s’ha fet home perquè l’home arribi a ser Déu”, frase que han cregut i han escrit tots els Pares de l’Església.

Un dels valors centrals de la Litúrgia és la CORRELACIÓ, sí, aquesta ha de ser la màxima legitimitat de la Litúrgia.

La pregària litúrgica ha de mantenir sempre viu l’espai humà on hi puguem expressar l’alegria, l’amor, el dol... mots i conceptes que, sovint necessitem dir-los per sobreviure. La litúrgia és essencialment la celebració que vivim com a membres de l’Església, oberts al Misteri de la nostra fe. M’agrada remarcar com en ella hi preguem des del “Senyor, tingueu pietat” fins al cant doxològic del “SANT, SANT, SANT és el Senyor...”

 

7. Mantinguem-nos lluny d’una religió líquida.

El cristianisme és la religió de l’amor, la religió del Verb i la religió de l’Esperit. Cal recordar que Jesús fa saltar les últimes barreres de l’amor fent-lo extensiu fins i tot als enemics.

Avui, una mena de religiositat líquida feta d’elements gnòstics, tècniques psico-corporals, i una concepció individualista i ahistòrica de la persona, s’estén pel món.

Prèvia a l’experiència mística hi ha l’experiència humana quotidiana, que la MÍSTICA transcendeix però no la substitueix.

La realitat és com un teixit vinculat amb la conjunció i. La nostra quotidianitat forma part del Misteri, sí, i nosaltres l’hem d’integrar donant-li l’espai que ens legitima com a partners del Diví Interlocutor. Justament la saviesa de la vida consisteix en la certesa que, malgrat les foscors, el camí condueix a la plenitud de l’ésser en plena reconciliació amb un mateix, amb els altres i amb Déu. Un origen i un fi teològics! De Déu venim i a Déu tornem.

Deixem que Déu sigui el nostre Tu i nosaltres siguem per a ell el seu.

 

Testimoni de Policarpo bisbe d’Esmirna

No quiso adorar al Cesar cuando llevava 85 años de cristiano

Como era una persona de un cierto relieve popular , el pueblo fué quien lo queria hacer adorar al Cesar el siguió negandose, apelando a su experiència cristiana,furiosos los opositores reunieron leña para quemarlo vivo, El ofrece a Dios su vida en martirio, esperando ser recibido en la casa del Padre.