Archivo del blog

miércoles, 22 de mayo de 2024

LA DOBLE PERTINENÇA RELIGIOSA

 

 

Es possible que hi hagi persones que s’alimenten de diverses tradicions religions, que beuen en diversos pous.

Estem en una època que hi ha persones que cerquen experimentar diferents tradicions de debò, però sense pretendre integrar-les de manera seriosa sinó vivint-les d’una manera superficial.

Però essent la religió la font profunda de la identitat personal i social. sembla qüestionable que una persona pugui afirmar al mateix temps la seva identitat en dos grups socio-religiosos diferents.

Les Tradicions religioses són expressions simbòliques de diferents comunitats humanes, i de contextos històrics i culturals diferents, no obstant s’apropen a la mateixa i última realitat. El fet que les diverses religions es relacionin amb el mateix Déu no significa  però que aquestes siguin el mateix, ni es pot dir que tots els místics tenen la mateixa experiència de Déu.

          Hi ha persones que practiquen mètodes orientals de meditació i concentració per tal de trobar una certa pau mental, altres s’agafen en alguns bells textos d’una tradició que tot hi no essent realment la seva però que s’esforcen en penetrar i viuren el seu significat teològic-espiritual. Gandhi tenia facilitat en relacionar-se amb Jesús i el seu Evangeli sense deixar de ser hindú.

No obstant això és veritat que la realitat última es pot manifestar de maneres diferents a persones diferents. Hi ha diferents paradigmes de l’encontre diví-humà.

Tota religió és portadora de mitjans de relació entre el diví i l’humà. Una religió pot tenir valor de normativa absoluta per la seva comunitat perquè és el camí a través del qual Déu se li fa present.

No podem reduir les diferents religions a sistemes simbòlics d’una mateixa realitat. 

Totes les religions porten a Déu com tots els rius van al mar.

les diferències entre religions i son, i les hem  de prendre seriosament. Hem de ser lúcids respecte la unitat subjacent que d’alguna manera les enllaça. Per un costat creiem que hi ha un sol Déu i que aquest és present i actiu en totes les religions encara que amb mediacions diferents.

Per l’altre tots pertanyem a la mateixa societat civil i tots estem compromesos en oferir un fonament moral i espiritual al nostre context.

Hi ha qui es pren la llibertat d’utilitzar els símbols de les diferents tradicions religioses, passant lliurement d’una a l’altra. Desconeixen el que significa cada religió. Probablement no estan arrelats en cap.

Quan la persona se sent cridada a ser lleial i fidel en la recerca profunda de la seva pròpia tradició, o en la seva recerca transcendent, i ho experimenta com diferent de la religió en la que ha estat educada, es quan hom pot sentirse inclòs en una doble pertinença religiosa.

 

. Els cristians som uns creients que hem tingut la sort de rebre la mitjanceria sagrada de Jesucrist i els membres de les altres religions també hi són implicats gràcies a l’acció universal del Verb. El pla diví per la humanitat es únic i sols te una economia de salvació.

Per a un cristià la identitat personal de Jesucrist amb el Verb de Déu ha de ser fermament mantinguda; així i tot la església cristiana considera la salvació de les grans figures del antic testament, inclús les dona la categoria de sants, o persones exemplars en el propòsit de Deu.

Aixó correspon sols a la acció del Verb en ells, no però de Jesucrist que encara no hi era en el temps.

El  Verb que “era amb Déu al principi” és el mateix que “es féu carn”. Però l’acció del Verb continua, tanmateix distinta de la de l’ésser humà de Jesucrist, àdhuc en el seu estat de ressuscitat i glorificat.

Déu ha concebut una pluralitat de camins per a la seva revelació amb la humanitat.

 L’inserció personal del Verb de Déu en la història a través del misteri de l’Encarnació confereix a l’esdeveniment històric de Jesucrist un valor i un abast únics que el fan constitutiu de la salvació humana universal.

Aquell que era la llum veritable que venint al món, il·lumina tothom és el mateix que s’ha fet carn en Jesucrist.

Cal afirmar que l’acció del LOGOS com a tal no està circumscrita ni limitada per a humanitat de Jesús. L’encarnació del Verb dura per sempre; però l’acció del Logos com a tal no està confinada a aquesta humanitat.

El Pròleg de Joan considera l’acció del LOGOS com a tal al llarg de la història de la humanitat des del començament, i no pas només des de Jesucrist. El Logos ha estat operant des del començament de la creació com a principi de vida i de llum, que estableix(santificat sigui el seu nom) una relació personal entre Déu i els éssers humans: “venint al món” és font de llum  per a tots els homes, i als qui l’han acollit ha donat poder de ser fills de Déu. Aquesta il·luminació, en la mesura en què és acollida, produeix la filiació divina. I això, abans mateix que el Logos prengui figura en Jesucrist. La Vinguda del Logos ja està dita Jo 1,10 = era al món i vingué a casa seva. La comunicació de Déu ha començat amb la creació i ha continuat al llarg de la història perquè el LOGOS ÉS DÉU.”

AMB TOT: L’encarnació del Logos marca una novetat radical en la manera de la comunicació. En endavant la revelació es diu a través del llenguatge i de l’existència d’un home entre els altres, però malgrat la novetat introduïda per l’encarnació aquesta nova etapa no suplanta la precedent. El Logos continua expressant-se a través de la creació de la qual és l’autor... són nombrosos els qui poden acollir-lo i esdevenir fills de Déu. Però l’acció universal del Verb en el món continua fins i tot avui en el v. 9 del Pròleg és explícitament revelada aquesta vinguda del Verb en el món, que era implícitament afirmada en els vv. 4-5. Aquesta llum veritable es diu que il·lumina TOT EL MÓN. El verb present “IL·LUMINA” significa que es tracta de la seva funció pròpia i de la seva acció contínua, i la força il·limitada d’aquesta llum es diu que s’estén a tothom. “Tots els humans poden conèixer el Verb de Déu, sense conèixer-lo en la seva Encarnació... el Verb de Déu és la vida de tota cosa i aquesta vida esdevé la llum dels homes... la major part de la humanitat pot entrar en relació amb Déu... per la mediació del Verb, sense haver trobat Jesús i sense haver-lo conegut.

 El LOGOS del qual trobem llavors, segons sant Justí i sant Ireneu- fora del cristianisme, no és altre que el LOGOS  diví que es comunica universalment a tots els éssers humans, encara que la seva autorevelació en la carn humana de Jesús posseeix una densitat particular.

L’ENCARNACIÓ marca la profunditat de l’autocomunicació de Déu als éssers humans; el mode suprem d’immanència del seu estar amb ells, és, de fet, la clau d’interpretació de tot el procés d’autocompromís de Déu amb els éssers humans al llarg de la història.

Déu, en Crist, roman Déu esdevenint home en la història. L’encarnació representa la manera més profunda i immanent que hi pugui haver del compromís personal de Déu a favor de la humanitat.

En JESUCRIST és el VERB DE DÉU que s’ha revelat i manifestat sobrepassant l’ésser humà de Jesús aportà una novetat total. Amb tot, l’acció del Verb de Déu no està restringida pel seu esdevenir històric en Jesucrist; i l’acció de l’Esperit de Déu en la història no és tampoc limitada a la seva efusió sobre el món pel Crist ressuscitat. La mediació de la gràcia salvífica de Déu a la humanitat comprèn unes dimensions diferents.

“Jesús és la icona del Déu viu amb un títol únic i no hem d’esperar un altre Mitjancer. Però això no ens porta a identificar l’element històric i contingent de Jesús i el seu element “crístic” i diví. És justament la llei de l’encarnació de Déu per la mediació de la història que ens porta a pensar que Jesús no clou pas la història de les manifestacions de Déu.

Hi ha elements de veritat i de gràcia també en les altres tradicions religioses del món que els serveixen de camí vers la salvació.

Aquestes llavors formen una automanifestació i un do que el Verb dona  de si mateix

la llum veritable que il·lumina tots els homes, ha estat universalment activa abans de la història de la salvació. el verb és l’única font de llum divina!

Abraça tota la història humana la unitat del pla diví per a la salvació de la humanitat.

L’esdevenir-home del Verb de Déu en Jesucrist fou el punt culminant del procés històric d’autocomunicació divina.

Ella fou la modalitat suprema del seu ser-amb-nosaltres sense però que aquesta eclipsi la presència i l’acció permanent del Verb de Déu.

Aspectes complementaris i inseparables del pla diví únic però diversificat per a tota la humanitat en una única economia de salvacio

Les diverses tradicions religioses formen, amb el cristianisme, la totalitat del pla diví de salvació.

 Però recordem que qui salva es Déu mateix per l’intermediari del seu Verb i del seu Esperit.

L’Originari Logos diví s’ha encarnat en la història reunint la paraula logos i la carn sarx.

No hay comentarios: