Es possible que hi hagi persones que
s’alimenten de diverses tradicions religions, que beuen en diversos pous.
Estem en una època que hi ha persones que
cerquen experimentar diferents tradicions de debò, però sense pretendre
integrar-les de manera seriosa sinó vivint-les d’una manera superficial.
Però essent la religió la font profunda de
la identitat personal i social. sembla qüestionable que una persona pugui
afirmar al mateix temps la seva identitat en dos grups socio-religiosos
diferents.
Les Tradicions religioses són expressions
simbòliques de diferents comunitats humanes, i de contextos històrics i
culturals diferents, no obstant s’apropen a la mateixa i última realitat.
El fet que les diverses religions es relacionin amb el mateix Déu no
significa però que aquestes siguin el
mateix, ni es pot dir que tots els místics tenen la mateixa experiència de Déu.
Hi ha persones que practiquen mètodes
orientals de meditació i concentració per tal de trobar una certa pau mental,
altres s’agafen en alguns bells textos d’una tradició que tot hi no essent
realment la seva però que s’esforcen en penetrar i viuren el seu significat
teològic-espiritual. Gandhi tenia facilitat en relacionar-se amb Jesús i el seu
Evangeli sense deixar de ser hindú.
No obstant això és veritat que la realitat
última es pot manifestar de maneres diferents a persones diferents. Hi ha
diferents paradigmes de l’encontre diví-humà.
Tota religió és portadora de mitjans de
relació entre el diví i l’humà. Una religió pot tenir valor de normativa
absoluta per la seva comunitat perquè és el camí a través del qual Déu se li fa
present.
No podem reduir les diferents religions a sistemes
simbòlics d’una mateixa realitat.
Totes les religions porten a Déu com
tots els rius van al mar.
les diferències entre religions i son, i les
hem de prendre seriosament. Hem de ser
lúcids respecte la unitat subjacent que d’alguna manera les enllaça. Per un
costat creiem que hi ha un sol Déu i que aquest és present i actiu en totes les
religions encara que amb mediacions diferents.
Per l’altre tots pertanyem a la mateixa
societat civil i tots estem compromesos en oferir un fonament moral i
espiritual al nostre context.
Hi ha qui es pren la llibertat d’utilitzar
els símbols de les diferents tradicions religioses, passant lliurement d’una a
l’altra. Desconeixen el que significa cada religió. Probablement no estan
arrelats en cap.
Quan la persona se sent cridada a ser
lleial i fidel en la recerca profunda de la seva pròpia tradició, o en la seva
recerca transcendent, i ho experimenta com diferent de la religió en la que ha
estat educada, es quan hom pot sentirse inclòs en una doble pertinença
religiosa.
. Els cristians som uns creients que hem
tingut la sort de rebre la mitjanceria sagrada de Jesucrist i els membres de
les altres religions també hi són implicats gràcies a l’acció universal del
Verb. El pla diví per la humanitat es únic i sols te una economia de salvació.
Per a un cristià la identitat personal de
Jesucrist amb el Verb de Déu ha de ser fermament mantinguda; així i tot la església
cristiana considera la salvació de les grans figures del antic testament, inclús
les dona la categoria de sants, o persones exemplars en el propòsit de Deu.
Aixó correspon sols a la acció del Verb en
ells, no però de Jesucrist que encara no hi era en el temps.
El
Verb que “era amb Déu al principi” és el mateix que “es féu carn”. Però
l’acció del Verb continua, tanmateix distinta de la de l’ésser humà de
Jesucrist, àdhuc en el seu estat de ressuscitat i glorificat.
Déu ha concebut una pluralitat de camins
per a la seva revelació amb la humanitat.
L’inserció
personal del Verb de Déu en la història a través del misteri de l’Encarnació
confereix a l’esdeveniment històric de Jesucrist un valor i un abast únics que
el fan constitutiu de la salvació humana universal.
Aquell que era la llum veritable que
venint al món, il·lumina tothom és el mateix que s’ha fet carn en Jesucrist.
Cal afirmar que l’acció del LOGOS com a
tal no està circumscrita ni limitada per a humanitat de Jesús. L’encarnació del
Verb dura per sempre; però l’acció del Logos com a tal no està confinada a
aquesta humanitat.
El Pròleg de Joan considera l’acció del
LOGOS com a tal al llarg de la història de la humanitat des del començament, i
no pas només des de Jesucrist. El Logos ha estat operant des del començament de
la creació com a principi de vida i de llum, que estableix(santificat sigui el
seu nom) una relació personal entre Déu i els éssers humans: “venint al món” és
font de llum per a tots els homes, i als
qui l’han acollit ha donat poder de ser fills de Déu. Aquesta il·luminació, en
la mesura en què és acollida, produeix la filiació divina. I això, abans mateix
que el Logos prengui figura en Jesucrist. La Vinguda del Logos ja està dita Jo
1,10 = era al món i vingué a casa seva. La comunicació de Déu ha començat amb
la creació i ha continuat al llarg de la història perquè el LOGOS ÉS DÉU.”
AMB TOT: L’encarnació del Logos marca una
novetat radical en la manera de la comunicació. En endavant la revelació es diu
a través del llenguatge i de l’existència d’un home entre els altres, però
malgrat la novetat introduïda per l’encarnació aquesta nova etapa no suplanta
la precedent. El Logos continua expressant-se a través de la creació de la qual
és l’autor... són nombrosos els qui poden acollir-lo i esdevenir fills de Déu.
Però l’acció universal del Verb en el món continua fins i tot avui en el v. 9
del Pròleg és explícitament revelada aquesta vinguda del Verb en el món, que
era implícitament afirmada en els vv. 4-5. Aquesta llum veritable es diu que
il·lumina TOT EL MÓN. El verb present “IL·LUMINA” significa que es tracta de la
seva funció pròpia i de la seva acció contínua, i la força il·limitada
d’aquesta llum es diu que s’estén a tothom. “Tots els humans poden conèixer el
Verb de Déu, sense conèixer-lo en la seva Encarnació... el Verb de Déu és la
vida de tota cosa i aquesta vida esdevé la llum dels homes... la major part de
la humanitat pot entrar en relació amb Déu... per la mediació del Verb, sense
haver trobat Jesús i sense haver-lo conegut.
El
LOGOS del qual trobem llavors, segons sant Justí i sant Ireneu- fora del
cristianisme, no és altre que el LOGOS
diví que es comunica universalment a tots els éssers humans, encara que
la seva autorevelació en la carn humana de Jesús posseeix una densitat
particular.
L’ENCARNACIÓ
marca la profunditat de l’autocomunicació de Déu als éssers humans; el mode
suprem d’immanència del seu estar amb ells, és, de fet, la clau d’interpretació
de tot el procés d’autocompromís de Déu amb els éssers humans al llarg de la
història.
Déu, en Crist, roman Déu esdevenint home
en la història. L’encarnació representa la manera més profunda i immanent que
hi pugui haver del compromís personal de Déu a favor de la humanitat.
En JESUCRIST és el VERB DE DÉU que s’ha
revelat i manifestat sobrepassant l’ésser humà de Jesús aportà una novetat
total. Amb tot, l’acció del Verb de Déu no està restringida pel seu esdevenir
històric en Jesucrist; i l’acció de l’Esperit de Déu en la història no és
tampoc limitada a la seva efusió sobre el món pel Crist ressuscitat. La
mediació de la gràcia salvífica de Déu a la humanitat comprèn unes dimensions
diferents.
“Jesús
és la icona del Déu viu amb un títol únic i no hem d’esperar un altre
Mitjancer. Però això no ens porta a identificar l’element històric i contingent
de Jesús i el seu element “crístic” i diví. És justament la llei de l’encarnació
de Déu per la mediació de la història que ens porta a pensar que Jesús no clou
pas la història de les manifestacions de Déu.
Hi ha elements de veritat i de gràcia
també en les altres tradicions religioses del món que els serveixen de camí
vers la salvació.
Aquestes
llavors formen una automanifestació i un do que el Verb dona de si mateix
la llum veritable que il·lumina tots els
homes, ha estat universalment activa abans de la història de la salvació. el
verb és l’única font de llum divina!
Abraça tota la història humana la unitat
del pla diví per a la salvació de la humanitat.
L’esdevenir-home del Verb de Déu en
Jesucrist fou el punt culminant del procés històric d’autocomunicació divina.
Ella fou la modalitat suprema del seu
ser-amb-nosaltres sense però que aquesta eclipsi la presència i l’acció
permanent del Verb de Déu.
Aspectes complementaris i inseparables del
pla diví únic però diversificat per a tota la humanitat en una única economia de
salvacio
Les diverses tradicions religioses formen,
amb el cristianisme, la totalitat del pla diví de salvació.
Però recordem que qui salva es Déu mateix per
l’intermediari del seu Verb i del seu Esperit.
L’Originari Logos diví s’ha encarnat en
la història reunint la paraula logos i la carn sarx.
