en recerca de l'essencial

 

EN RECERCA DE L’ESSENCIAL

 

INTRODUCCIÓ

Viure en recerca constant d’allò que és essencial en la nostra vida, aixó dona consistència a la nostra felicitat i fa créixer la dimensió espiritual i humana que ens constitueix. No  podem substituir alegrament el SER per el TENIR, per exemple. La “modernitat líquida” ens envaeix fàcilment! Cal obrir els ulls a l’horitzó diví i arrelar la fe en la Transcendència que plana damunt nostre de forma immanent i ens habitarà plenament quan serem u amb Déu.

«El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria» (Jn 1,24). Sí, Déu s’ha encarnat per dir-nos: “US ESTIMO”. Hi ha quelcom més essencial en l’humà?

Uns sil·logismes de Martín Gelabert, o.p.: “Si l’ésser humà és capaç de Déu... és possible, analògicament, dir que Déu és capaç de ser humà... El Déu-Tot-Altre és també el Déu per al món...”. Del misteri de Déu sabem que, en Jesús, Déu, ha volgut fer del món el seu interlocutor, i la humanitat forma part d’aquest diàleg d’amor en pura correlació.

Vivim en aquest món des de la realitat cosmoteàndrica, tal com Déu el vol: unitat del Déu creador amb la humanitat i amb la creació que ens envolta. I nosaltres hem de voler viure la nostra legitimitat (allò que ens  pertany) tant amb Déu com amb el món, per tal com són els nostres interlocutors.

La grandesa d’aquesta voluntat divina ens invita a viure  apassionadament allò que n’és l’ESSENCIAL: el nostre ésser cridat a la comunió amb el Déu que ens vol els seus interlocutors.

Des de la Regla de Sant Benet i del que ens ha estat transmès per la Tradició dels nostres Pares contemplarem la riquesa divina que vivim amb tota legitimitat, allò que, amb tota gosadia, ens fa viure com a amics i amats de Déu i per tant allò que també ens fa sentir més humanament germans.

A partir de l’Encarnació de Déu en Jesús, Déu i l’home compartim tant la transcendència com la immanència. Totes dues ens són constituents. “Déu s’ha fet home perquè l’home arribi a ser Déu” és una frase que han cregut i han escrit tots els Pares de l’Església. Per als cristians, el Crist ha estat la irrupció de Déu a la Història.

         Al costat o a l’altre extrem del que jo crec essencial hi ha la mundanitat com a cultura de la superficialitat.

 

1.  Dimensió transcendent  de la nostra existència

a. Déu amb nosaltres. Crist, Jesús de Natzaret, l’Encarnació de la Trinitat, ens ha ensenyat a “tutejar Déu” en la pregària tot dirigint-nos a Ell amb el mot ABBA. Benet però ens parla de pregar amb humilitat i reverència, amb temor i amb llàgrimes de compunció. Dos matisos que es complementen: la Parresia-confiança (podem dir a Déu PARE) i el Temor reverencial (Déu és Déu). Tots dos ens són essencials.

Si Déu és amb nosaltres res és profà. Benet diu que fins cal “mirar tots els objectes i béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar” (RB 31,10) així l’àmbit transcendent que ens envolta genera una consciència, un estil, un mòbil, un deler espiritual i sobretot, una resposta: “Escoltar-acollir i posar en pràctica” ens diu sant Benet. La vida és tota ella un lloc teològic.

L’escolta ens situa plenament en l’àmbit de la transcendència: cercar la Presència de Déu i el diàleg amb Ell. Tanca la porta de la nostra cambra per entrar, amb fe i reverència, a la pregària i a l’adoració. El silenci i la pregària forgen, en la prova,  la paraula essencial i decisiva: “Pare, si és possible... però que no es faci el que jo vull sinó el que tu vols”, o també: “Aquí em tens...” per exemple.

Viure conscients del Déu amb nosaltres, repeteixo “Així com la persona humana té una tendència que el porta cap a Déu, hi ha una tendència en Déu que el porta cap el que és humà”. (Martín Gelabert, o.p)

 

b. La celebració comunitària de la Litúrgia. L’experiència interior i espiritual demana expressar de forma festiva la seva experiència transcendent. Els creients hem de ser signes d’una felicitat fonda i plena, fonamentada i construïda en la pura correlació amb Déu. La revelació de la qual ha estat la seva Encarnació. La pregària és per a la nostra vida un temps irrenunciable.

La Litúrgia és l’espai teològico-humà del creient. Les trobades comunitàries dels creients, la més central de les quals és l’Eucaristia, són el pilar fonamental on establim els moments privilegiats d’un diàleg pausat, festiu, íntim, i comunitari, amb Aquell que és l’objecte del nostre amor, i a qui sabem present en cada moment de la nostra vida. És bo viure la litúrgia com el moment més sagrat del nostre dia o de la nostra setmana.

Quin goig poder viure l’espai litúrgic no només com a escola d’espiritualitat, sinó també com un espai on els creients hi vivim la inefabilitat del Misteri que ens acompanya.

La vida monàstica desitja oferir un àmbit adequat per a l’encontre amb l’Absolut que ha volgut ser el nostre interlocutor.

 

c. Silenci. Sí, però no oblidem que nosaltres som “la religió” de la Paraula i per tant del diàleg. El silenci ens obra a aquella Realitat última que ja besllumem. Ell ens apropa a aquell horitzó potent del nostre camí, l’encontre amb l’Absolut. Totes les Tradicions religioses valoren el silenci, però l’objectiu de cada tradició  potser és diferent. En la “Cultura judeo-cristiana” el sentit transcendent ens és constitutiu. Si es pot dir quelcom del silenci és senzillament que la vivència humana està més enllà de la paraula.

Bíblicament la pregària és sempre l’àmbit sagrat d’un encontre diví-humà i, per tant, un encontre dialògic, però a causa de la transcendència real que el constitueix, el silenci n’és l’àmbit essencial.

L’experiència del silenci en la tradició cristiana es viu especialment en la pràctica diària de la lectio divina, però també al si de la quotidianitat on la transcendència ens fa viure conscients que som el temple on Déu viu i ens parla com l’Amic a l’Amat.

En el silenci de la pregària se’ns capacita per a mirar-ho tot amb la mirada de Déu i ens empeny a viure amb passió. El seu valor ESSENCIAL és el cor de la nostra antropologia, ja que sabem que són també SILENCI un sospir, una llàgrima, un perdó, un agraïment dens i pur. En ell hi experimentem i hi afirmem el nostre desig profund.

        

d. “Habitar amb ell mateix”.   Aquesta expressió la diu sant Gregori tres vegades de sant Benet quan s’apartà del món i anà a la gruta de Subiaco amb el desig de viure dedicat només a Déu. Era el desig de prendre’s seriosament la realitat profunda que li era  pròpia. Habitar en si mateix vol dir ser conscients que l’Esperit de Déu ens habita. És viure la CORRELACIÓ humana i divina de la nostra intimitat com en el seu temple. Aquesta correlació dóna a l’home la seva màxima dignitat. Habitar amb nosaltres mateixos fa transparent allò que som. Però aquest camí es viu entre consolació i desconsol, alegria i tristesa, optimisme i malenconia, llums i ombres.

 

e. La mort.  Sant Benet en el c. IV de la Regla, on hi descriu 74 instruments de les bones obres, diu: “Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual”. V. 46

 Tota maduració i tot el que en la vida produeix fruit ha d’estar marcat per la mort. La mort viu al cor de tota realitat, sovint molt crua.

Ens agradi o no la dinàmica pasqual de la mort-resurrecció està incrustada en aquest món, i d’ella hem d’aprendre a viure més divinament ja que, en realitat, és la manera més humana de viure.

La nostra vida hauria de maldar sempre per estar en total coherència amb allò que som i amb la mirada vers l’horitzó al qual ens dirigim.

 

 

2. Dimensió immanent de la nostra existència

Conscients del Déu amb nosaltres, la dimensió d’immanència comporta la nostra resposta. Els creients som cridats a viure la gran aventura humana actuant “samaritànament”, afrontant junts els problemes del món. Aquesta actitud personal ens és ESSENCIAL.

És la resposta a la pregunta divina: “On és el teu germà?” D’aquí hauran de poder sorgir totes les altres posicions de caràcter immanent i essencials, sempre però conscients de la Transcendència que ens habita.

 

a. La Misericòrdia de Déu. Quan a les monges abans de ser admeses a començar el noviciat la Mare Abadessa ens preguntava: “Què demanes?” la nostra resposta era: “La misericòrdia de Déu”.

En la vida monàstica la misericòrdia de Déu no és només quelcom que té a Déu per subjecte sinó quelcom que Benet demana a l’abat “que faci prevaler sempre la misericòrdia sobre la justícia” 64,10 i que envolti el “germà excomunicat” amb tota la tendresa d’aquest atribut tan diví 27,8 i 9.  I Benet clou el gran c. 4 anomenat “Quins són els instruments de les bones obres” dient: “I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu” 4,74.

        

b. El bon zel RB c.72. “Hi ha un zel d’amargor, dolent, que alllunya de Déu... hi ha un zel bo que porta a Déu.” Viure amb passió la dimensió d’immanència divina en el germà. La vida comunitària ens disposa a mirar-ho tot amb la mateixa mirada de Déu. Benet, al llarg de la seva Regla enriqueix els mots “bon zel” amb molts altres matisos: Caritat, Amor, Servir, Córrer, Progressar, Sol·licitud... “Que practiquin els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, és a dir, que s’avancin a honorar-se els uns als altres; que se suportin amb una gran paciència les seves febleses... que s’obeeixin amb emulació... que ningú no busqui allò que lli sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui  per als altres,...” c.72

La Caritat amb el seu primer sinònim d’Estimar són l’expressió més concreta i vital de l’anhel i desig ESSENCIAL de l’ànima humana. Benet, fent seves les paraules del Deuteronomi comença el llarg c. 4t. Dient: “Abans de tot estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l‘ànima, amb totes les forces. Després, el proïsme com a si mateix” i és el cim del gran capítol paulí de la primera carta als Corintis i que Pau descriu tan bellament: “L’AMOR tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta» (1 Co 13,7).

            Aquest bon zel Benet el descriu també amb gran radicalitat i amb una força joiosa amb el verb “Córrer”. Diu: “... corre a ple cor per la vida dels manaments de Déu amb una inefable dolçor de caritat” Pr 49 i al c. 5,10 diu: “és (l’obediència) que els empeny el deler de pujar a la vida eterna”. I tota la vida del monjo és una crida a una “militància” en el verb “ESTIMAR.

 

c. Invitats a respondre. Les persones que s’apropen als monestirs sovint veuen els seus murs entre admiració, incomprensió o indiferència. No obstant intueixen quelcom que elles mateixes cerquen.

Tot i els murs també els monjos ens preguntem: ¿com ens solidaritzem eficaçment en la passió del món? Discriminacions, desigualtats, guerres, tortures, injustícies... què podem fer perquè els monestirs siguem llocs de solidaritat amb el món? No podem tenir les portes tancades al món i ens esforcem en ser llocs d’acollida de tot aquell que cerca llum, refugi,... i desitgem ser també nosaltres un “OPEN ARMS” per a tothom que truqui a la porta.

Maldem per a respondre, de manera humana, a la irrupció divina damunt tota realitat. Configuració del nostre itinerari al d’Aquell al qui volem correspondre. Ens sabem receptors de l’amor tossudament misericordiós d’un Déu paternal i maternal alhora (Lc 15), i ens esforcem per fer nostres les sofrences dels nostres germans. Anhel ESSENCIAL de tot creient.

 

d. Pobresa-despreniment 33;55,18; 58,24-25. TENIR-HO TOT EN COMÚ! Norma bàsica de la Comunitat Cristiana primitiva i que Benet en féu una regla ESSENCIAL per els monjos quan en el c. 33 diu: “Sobretot cal que aquest vici –el de la propietat- sigui extirpat de soca-rel del monestir; que ningú no gosi ...tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res...” I cita el text dels Actes dient: “Que tot sigui comú a tots”.  I vol que el monjo això ho expliciti en el moment de la seva Professió, dient: “Si posseeix béns, o que els distribueixi abans als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res; com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos”. Aquesta és una comprensió totalment evangèlica ja que ens ajuda a descobrir que l’alegria perfecta es troba en el despreniment.

Als Pares del desert els agradava radicalitzar el text evangèlic dient: “Ves, ven tot el que ets...” i amb aquest canvi intentaven ser encara més contundents. Passar de l’esperit de possessió al de despossessió. És aquella actitud de fer de l’altre el primer, i que Emmanuel Levinas deia que és allò que diem davant d’una porta: “passi Vtè. primer”.

 

e. La comunitat. La vida de comunitat que cal contemplar com a valor ESSENCIAL és la presència del Déu amb nosaltres que viu la seva presència divina al si de casa nostra. Viure en comunitat és quelcom ESSENCIAL per a la persona humana. Ara, es pot viure amb els altres sense necessitat d’estar amb ells. No, la comunitat demana capacitat d’estimar i d’acollir gratuïtament, una gran dosis d’interès per l’altre i fer pròpia la vulnerabilitat dels altres.

Al si de la comunitat no hi ha només punts de vista diferents sinó també crides particulars de Déu, que siguin acollides per tothom. La pluralitat i la singularitat fan més bell el grup humà. L’àgora dels grecs ha de trobar en la comunitat el lloc on compartir el pensament, la cultura i les coses importants de la vida amb capacitat de lleialtat, de fidelitat i de profunditat. Tasca que cal viure amb una estimació que jo en diria terapèutica.

            No oblidem de mantenir la nostra mirada vers aquell horitzó sagrat que sempre ens acompanya. Militar en el verb “ESTIMAR” Gabriel Magalhâes.

 

f. Som pelegrins. Aquest és un tímid matís que ens constitueix a tots i que jo valoro com a essencial. Camí de la vida; pelegrinatge comú. Res és estàtic, cal progressar més i més en recerca d’aquella dimensió espiritual que ens legitima com a persones. El currícullum vitae que ens acredita en la societat esdevé obsolet en el nostre camí de pelegrins a través del qual anem forjant una identitat nova en la vida.

Quan apareix la tristesa en el nostre camí s’ens informa que en algun moment hem perdut de vista l’estrella polar i hem optat per seguir un camí equivocat. El pelegrí va lleuger d’equipatge, desprès de tot allò que és superflu, sap viure amb el mínim imprescindible, però té els ulls i el cor en el que és la seva meta final. Caminem vers la nostra Plenitud.

Cal saber, així i tot, gustar i assaborir la vida intensament, i així anar adquirint una saviesa que ens ensenya quelcom sorprenent: la vida real no es redueix només al que tenim entre mans. La meta final va perdent rellevància. No obstant això el camí en si mateix va adquirint importància i ocupant el lloc de la meta, i ens ressonen les paraules de Jesús: “Jo sóc el camí”. Jo 14,6. És en aquest Camí on es citen la Veritat i la Vida.

 

g. La INCULTURACIÓ DE LA RELIGIÓ. L’Evangeli és viscut per persones profundament arrelades a una cultura. Aquesta hauria de ser la petjada creient ESSENCIAL del cristià al si de la nostra societat. La INCULTURACIÓ és un mot del nostre temps; nasqué en la 32 Congregació General de la Companyia de Jesús, 1974-75 (ni el Concili la va citar encara). Però per a mi és quelcom essencial. “LA CULTURA essencialment  és la religió encarnada”. (T.S. Eliot) (I. Boada)

És l’esforç de l’Església per fer penetrar el missatge de Crist en un determinat ambient sociocultural. Inculturació és sinònim d’encarnació. La fe només pot desenvolupar-se en el marc d’una cultura. Per aquesta raó la religió ha d’estar atenta a les “llavors del Verb” presents en les cultures. La fe ajuda a fer que les cultures siguin més humanes i humanitzadores. Una religió que no es faci cultura no és plenament acollida. Inculturar la religió és assumir la cultura i obrir-la a la revelació de Déu.

Avui ens trobem i vivim en una societat pluralista en la que hi convivim diferents cultures, llengües i religions. Pensem i creiem que en tota cultura hi ha Llavors del Verb. Llavors de la Paraula de Déu = Déu  hi ha parlat!

 

h. Són, potser més essencials i fonamentals per els cristians els mots: Humilitat i Obediència; però a causa de l’espai d’aquesta reflexió em limito a dir-ho sense explicitar-ne el seu magistral contingut.

 

EPÍLEG

La paradoxa del nostre temps és que possibilita el màxim desenrotllament a nivell de xarxes, d’internet... però no garanteix la mínima mirada transcendent. El repte està en ser capaços de cultivar aquesta mirada.   

“...el fenomen religiós no pot ser subestimat, ell sol pot ser un factor de pau, d’equilibri, d’integració, de comunió i de diàleg... caldria fer-ne un tema de debat” Nicolàs Sarkozy. (ex-president de França)

Avui ens dol afirmar que tots aquells que no escullen l’assignatura de religió queden en una completa ignorància del fet religiós i es converteixen en culturalment incapaços de rebre i assimilar el que la història ens ha llegat com a fet religiós-cultural. Recloure’ns en la pròpia autoreferencialitat, no ens deixa créixer en la plena integritat vocacional, “renoveu espiritualment el vostre interior, ...revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu. Ef 4,22-24.

Convindria preguntar-se si Cultura i Espiritualitat es poden separar com si fossin realitats autònomes i, a més, mirant-se amb desconfiança.

Com diu Gabriel Magalhâes “Tot i que el cristianisme no és un titanisme, la seva vivència real quotidiana reclama autenticitat”. L’Evangeli ens impossibilita, certament a tancar-nos en un plàcid idealisme subjectiu.

M’agrada cloure aquestes reflexions amb una frase del Papa Francesc que diu: “Que tothom sàpiga acollir la més alta vocació de ser artesà de la pau”.  Una gran ESSENCIALITAT a la que ens crida l’Evangeli molt especialment en els nostres dies.

La qualitat de les nostres essencialitats determina la qualitat de les nostres experiències espirituals personals.