Havent reafirmat el meu cos físic, em disposo en ànima i esperit a preguntar-me què m’omple el cor de goig? què m’il·lumina els ulls? En la meva resposta hi trobo on s’apuntala ara la meva ànima. Acullo la resposta, sense judici, sense crítica. M’indica el punt del camí on em trobo, m’indica què em fa aixecar cada matí i què em mou al llarg de la jornada.
Amb aquesta fermesa agafo Joan 2, 13-25. Hi trobo un Jesús que apunta maneres. M’imagino la força que empeny Jesús a dir i actuar. Em pregunto per allò que el manté ferm, que l’apuntala davant la temptació. I novament em plantejo la disyuntiva: santuari de pedra / santuari del cos. Em pregunto de nou pel meu santuari. Allí m’hi sento al descobert: Ell prou sab què hi ha a l’interior de cadascú”. (Jo, 2, 25) En aquest disyuntiva també ens hi trobem el Senyor i jo: coneix el meu interior, el que jo em desconec, peró que poc a poc vaig descobrint al configurar-me amb la personalitat de Jesús.
No hay comentarios:
Publicar un comentario