Viure en esperança

Podem tenir una mirada fosca i amarga sobre el nostre entorn sobre el nostre mon, la societat en general provoca crisis; els mes espavilats se’n aprofiten de la ambició dels altres en favor de la seva pròpia ambició, i cada u estira de la corda tan com pot per veure a on arriba. Si no demostro màxima ambició resulta que em quedo enrere, i serè trepitjat per els que van mes endavant. Tota criatura des de el naixement fins la mort te l’afany de progrés i això es quelcom natural i saludable , ja que es el estímul que ens dona forces per desenvolupar-nos en la vida i crear les relacions humanes que em situaran en societat. Tots estimem la salut, la vida, la higiene per evitar infeccions, la pau interior la serenor, la visió correcta del nostre destí, i d’això ens beneficiem com de la llum del sol o de la contemplació del paisatge de la terra o de una serena nit d’estiu; totes aquestes coses les tenim espontàniament sense haver-les buscades, ens venen amb la vida. Sols quan alguna d’aquestes ens manca estem en una situació irregular i maldem per recuperar-la. El que es principi de tota existència, fonament de la creació, que ha tingut a be entrar en diàleg amb nosaltres segons les tradicions teistes mes generalitzades, ens mostra en les seves manifestacions que vol la guarició dels malalts, que ressorgim de la mort indeguda, la purificació de tota contaminació perjudicial, o el malestar interior provocat per un esperit que ens vol mal, i tot això com feina nostra, que recau sota la nostra responsabilitat, perquè respon a una convicció interior de que venen nous temps en els que les llàgrimes seran eixugades, i el sofriment serà vençut.