Archivo del blog

domingo, 31 de diciembre de 2023

¿Perquè Deu se ha fixat preferenment en el home ?

 

¿Perquè Deu s'ha fixat preferenment en el home?

Deu no va escollir entre la seva creació cap altre espècie sinó l’home.

NO es va voler unir als àngels, que eren espirituals, ni als astres ni als altres essers vius.

 Per això no podem adorar els astres ni els altres animals vius  ni l’aigua ni el foc, però si podem adorar el deu personificat en la humanitat

L’home la criatura mes complexa i completa de la creació que Deu ha fet , i escollir per dialogar amb ell seleccionat entre tota criatura, i per després incorporar-se ell mateix a la humanitat, identificant-se amb ella.

¿Que te d’excel·lent l’home que el creador de tot s’hi ha fet tan proper?

La dignitat del home: constituït de carn i esperit, matèria i esperit.

Els àngels no gaudeixen d’aquesta combinació, ni els altres essers vivents, que son per el profit del home, ni els astres que obeeixen rigorosament  les lleis que Deu els ha posat.

Sols el home es capaç de decidir per el seu compte , fora els angels que son simple esperit, l’home en canvi actua sobre la matèria i l’esperit, sobre les vides que estan al seu servei, o la matèria sotmesa al seu us.

jueves, 21 de diciembre de 2023

LAS 10 REGLAS DE LA INTERCESIÓN

 

2. LAS DIEZ REGLAS DE LA INTERCESIÓN

 1. Regla: ORAR EN EL PODER DEL ESPÍRITU SANTO

2. Regla: ORAR SEGÚN LA VOLUNTAD DE DIOS

3. Regla: ORAR CON VISIÓN

4. Regla: ORAR CON FE

5. Regla: ORAR CON AMOR

6. Regla: ORAR CON COMPASIÓN

a 7. Regla: ORAR INDENTIFICÁNDOSE CON LA PERSONA

AFLIGIDA

8. Regla: ORAR EN UNIDAD

9. Regla: ORAR LLEVANDO LA CARGA ESPIRITUAL

10. Regla: MANTENER UNA POSICIÓN FIRME (mantener la posición que hemos adoptado ante Dios,el constante).

Intercesion profética ¿Qué es?Si no hay profetas …hay que pedirlos.

lunes, 18 de diciembre de 2023

EL MISTERI DE NADAL

 

EL MISTERI DE NADAL

Per a Deu ha estat plaent fer els homes  tan perfectes que podem dialogar amb ell y fins i tot ens hi podem oposar en la línia de essers materials, amb capacitats espirituals.

Per damunt nostre ha creat els àngels, que son essers espirituals, amb dons de intel·ligència, de voluntat, de llibertat i de sentiments per valorar, i poder dialogar amb Deu i altres criatures amb capacitats similars.

Els altres essers vius de la terra han estat posats a la nostra disposició.

La capacitat de oposar-se a Deu la han practicada àngels i homes pervertint la obra de Deu, i posats aquí, actuar contràriament a la voluntat de Deu e intentant destruir la seva obra.

En el pla creador de Deu encara hi ha un pas millor, que se ens ha revelat als homes i es que en el seu si , la dinàmica es totalment positiva, apreciativa, amorosa, i així es revela en el nostre llenguatge com a pare, fill, i esperit, o font, verb, i  força, lligam o cohesió interna.        

S’ha arrodoneix aquest pla de Deu al encarnar-se el fill o verb en qualitat d’home, manifestar-se com persona material i al hora espiritual.

Deu convertit en un esser humà, Jesús a la plenitud del temps, en mans de qui està tota la creació. Es admirable com en el centre de la creació Deu ha posat l’home i en la seva historia inserit, Deu hi es present, ell confirma allò que l’home ha fet segons el seu pla o voluntat, i deixa a la seva sort tota la oposició perversa i destructiva.

Deu ha creat i ha volgut dialogar amb allò que ha creat; quelcom semblant a la Trinitat es mou dins nostre, que ens introdueix a aquest diàleg; el diàleg que poèticament s’expressa en el Edèn, a la tarda de cada dia, Deu passeja amb el home tot compartint la riquesa interior, i l’ambient agradable de la posta del sol.

Ara tenint en compte que aquest pla inicial s’ha trencat però que  Deu està  disposat a restablir-lo, anem a com experimentem aquesta voluntat; en primer lloc amb un desix potent per tornar  al diàleg distes i profund que volem de Jesús, camí, veritat i vida, com se el van trobar els deixebles que fugien de Jerusalem a Emmaús.

En Jesús reconeixem el Deu invisible, que es el llaç nostre de contacte amb Deu, i gracies a Ell em puc adreçar al Pare i puc rebre l’Esperit en qui tinc que cercar la meva “ánima” ,entitat estable, profunda en mi.

Sento que ara i aquí tenim l’Esperit que tanca el cercla de la nostra relació amb Deu, a continuació de la vinguda de Jesús.

Jesús nascut de una dona verge concebut per l’Esperit de Deu, personificant la manifestació de Deu, o paraula de Deu  a nosaltres, per ensenyar-nos a com tractar les altres persones humanes,  començant per aquest nadó nascut a Betlem, model d’home  i manifestació de la mes alta dignitat humana.

jueves, 7 de diciembre de 2023

Com presentar la fe

 

1-CAL DIR QUELCOM QUE ESTIMULI  A VIURE LE FELICITAT CRISTIANA

2-CONTENTAR-SE AMB LA DISPOSICIO DELS BENS QUE PERMETEN CUBRIR LES NECESITATS DE DESENVOLUPAMENT I SUBSISTÈNCIA

3-COM A LIBERACIÓ DE LES ANGOIXES DE LA ACUMULACIÓ DE BENS SUPERFLUOS, 

4-MANTENIR LA SERENITAT I LA PAU PERSONAL I SOCIALMENT, 

5-TENIR UN COR COMPASIU, 

6-TENIR LA VALENTIA DE AFRONTAR LES CONTRARIETATS DE LA VIDA,

7- I MALGRAT LES DESGRACIES E INJUSTICIES SABER-SE CONSOLATS I ATESSOS.

FRANCISCO NOS HABLA DE ESPERANZA

 

Queridos hermanos y hermanas: ¡buenos días!

  Esta es la última catequesis sobre el tema de la esperanza cristiana, que nos ha acompañado desde el comienzo de este año litúrgico. Y terminaré hablando del paraíso, como meta de nuestra esperanza.

  “Paraíso” es una de las últimas palabras pronunciadas por Jesús en la cruz y está dirigida al buen ladrón. Observemos un momento esa escena. En la cruz, Jesús no está solo. Junto a él, a la derecha y a la izquierda, hay dos delincuentes. Tal vez, pasando ante aquellas tres cruces izadas en el Gólgota, alguien lanzó un suspiro de alivio, pensando que finalmente se hacía justicia condenando a muerte a gente así.

   Al lado de Jesús también hay un reo confeso: uno que reconoce que ha merecido ese terrible suplicio. Lo llamamos el “buen ladrón”, que, al contrario del otro, dice: Nosotros recibimos lo que hemos merecido por nuestros hechos (cf. Lc 23,41).

  En el Calvario, en ese viernes trágico y santo, Jesús llega al extremo de su encarnación, de su solidaridad con nosotros, pecadores. Allí se cumple lo que el profeta Isaías había dicho del Siervo doliente: “Fue contado entre los malhechores” (53:12; Lc 22:37).

  Es allí, en el Calvario, donde Jesús tiene la última cita con un pecador, para abrirle, también a él, las puertas de su Reino. Esto es interesante: es la única vez que la palabra “paraíso” aparece en los evangelios. Jesús se lo promete un “pobre diablo” que en el madero de la cruz tuvo el valor de hacerle la más humilde de las peticiones: “Acuérdate de mí cuando entres en tu reino” (Lc 23,42). No tenía buenas obras que ofrecerle, no tenía nada, pero confíaba en Jesús, al que reconoce como inocente, bueno, tan diferente de él (v. 41). Fue suficiente esa palabra de humilde arrepentimiento para tocar el corazón de Jesús.

    El buen ladrón nos recuerda nuestra verdadera condición ante Dios: Que somos hijos suyos, que siente compasión por nosotros, que está desarmado cada vez que le manifestamos la nostalgia de su amor. En las habitaciones de tantos hospitales o en las celdas de las prisiones este milagro se repite infinidad de veces: no hay nadie, por muy mal que haya vivido, al que solo le quede la desesperación y le esté prohibida la gracia. Ante Dios todos nos presentamos con las manos vacías, un poco como el publicano de la parábola que se había puesto a rezar al fondo del templo (Lc 18:13). Y cada vez que un hombre, haciendo el último examen de conciencia de su vida, descubre que las faltas superan ampliamente las buenas obras, no debe desanimarse, sino confiar en la misericordia de Dios. ¡Y esto nos da esperanza, esto nos abre el corazón!.

      Dios es Padre, y espera hasta el final nuestro regreso. Y al hijo pródigo que vuelve y comienza a confesar sus faltas, el padre le tapa la boca con un abrazo (véase Lc 15:20). ¡Este es Dios: nos ama así!.

   El paraíso no es un lugar fabuloso, ni tampoco un jardín encantado. El Paraíso es el abrazo con Dios, Amor infinito, y entramos gracias a Jesús, que murió en la cruz por nosotros. Donde está Jesús, hay misericordia y felicidad; sin Él hay frío y tinieblas. En la hora de la muerte, el cristiano repite a Jesús: “Acuérdate de mí”. E incluso si no hubiera nadie que se acordase de nosotros, Jesús está allí, a nuestro lado. Quieres llevarnos al lugar más hermoso que existe. Quiere llevarnos allí con lo poco o lo tanto bueno que ha habido en nuestras vidas, para que no se pierda nada de lo que ya había redimido. Y a la casa del Padre llevará también todo lo que en nosotros todavía necesita redimirse: las faltas y los errores de una vida entera. Esta es la meta de nuestra existencia: que todo se cumpla y sea transformado en amor.

     Si creemos esto, la muerte deja de darnos miedo, y también podemos esperar en dejar este mundo con serenidad, con tanta confianza. El que ha conocido a Jesús ya no teme nada. Y también nosotros podremos repetir las palabras del anciano Simeón, bendecido por el encuentro con Cristo, después de una vida consumida en espera: “Deja ahora ,oh Señor, que tu siervo vaya en paz, conforme a tu palabra, porque mis ojos han visto tu salvación “(Lc 2,29-30).

     Y en ese instante, por fin, ya no necesitaremos nada, no veremos borroso. No lloraremos más innecesariamente porque todo ha pasado; incluso las profecías, incluso el conocimiento. Pero el amor no, el amor permanece. Porque “la caridad no acaba nunca” (véase 1 Cor 13: 8).

PREPARACIÓN PARA LA EFUSIÓN DEL ESPÍRITU

 


Segun el libro El bautismo en el Espíritu:

1ª semana-El amor de Dios Padre

2ª semana- El Señorio de Jesús (El Padre nos ama en Jesús , por eso le damos el control de nuestra vida)

3ª semana-El Poder del Espíritu Santo ( el Espíritu realiza en nosotros  la salvación procedente de Cristo)

4ª semana- El arrepentimiento, el perdon, y la batalla espiritual ( si aceptamos el perdon y la fortaleza del Espíritu)

5ª semana- La efusión del Espiritu Santo

6ª semana- Los carismas y dones (en la comunidad cristiana, tenemos los recursos para  conseguir la santificación)

7ª-Crecimiento continuo ( santificación de forma progresiva)

 Esta preparacion es trinitaria donde la voluntad del hombre queda asumida por la acción de Dios, acción que queda mas patente, y está  dirigida al cristiano que busca un crecimiento espiritual a partir de una situación creyente.

martes, 5 de diciembre de 2023

DE GETSEMANI A EMAUS

 

EL SALMON NACE EN EL RIO, BAJA AL MAR Y SE REPRODUCE EN LAS FUENTES DE LOS RIOS, LOS MENOS CONSIGUEN LLEGAR. LAS CRIAS DESPROTEGIDAS SIGUEN SU INSTINTO SUPERIOR EN CONTRA DE SU VOLUNTAD Y SUBEN CONTRACORRIENTE  CON TAL ESFUERZO QUE LOS HACE DESFALLECER

 

 

Jesús como llegó al principio del rio: Getsemaní. Tristeza y angustia. Padre en quien confio librame del miedo y la angustia en la soledad. No pudieron acompañarlo los apóstoles, solo Jesús, solo el Padre con Él.

Intentaria esquivar el problema, no queremos sufrir y echamos la culpa a Dios , lo contrario de Jesús.

GEtsemani es lugar de luz; amar el dialogo con el Padre.

El padre habla a nuestro corazon 

Getsemani se convierte en gracia si no te encierras en el porqué de la desgracia:

Muerte inútil y sin sentido no se aclara en la escritura.

El Senyor ens doni la gracia de  seguir abandonats en ell sense buscar la salvació en la paraula, la compassió, ni en l’amor que no es continuo; vaig a la paraula, a la compassio i al amor, tot gemagant.

 Hi ha camps que reclamen la pròpia autonomia en la vida monàstica, com es el reconeixement de la consistència i de la autonomia de les diferents  esferes profanes de la vida humana, respecte a la activitat religiosa i cultual.

Tot hom està immers en la societat en la seva organització social, mundana, ja que del mon, del cosmos creat, no sen surt sinó per la mort.

El baptisme ens fa veure segons les exigències del Esperit. Som en el mon dels homes amb la seva vida econòmica, política, social.

Des de viure la fe en el monaquisme al segla 4t a viure la fe en seglar en institucions caritatives, evangelitzadores, professionals fins arribar a la santificació del matrimoni i la família.

Així en perfecta consciencia tot hom pot abordar la seva plenitud des de qualsevol vocació i ámbit.

¿Com expressar la relació del home amb Deu? El cristianisme es revelació de Deu als homes,  a cada ú personalment dins la historia per salvar-los.

Tot hom necessita expressar allò que es i sent, i en aquest marc hi ha la expressió religiosa, o la relació personal amb Deu.

La acció salvadora de Deu ens ve a traves de signes.

La nostra resposta afirmativa a la acció de Deu, consentiment, gratitud, esperança, es el nostre do total, als actes d’amor en servei al proïsme.

No hem rebut un esperit d’esclaus per viure en el temor, sinó de fills de Deu que l’escoltem, que n’estem agraïts i que ens desperta la estimació vers Ell ; així que en la mida que l’escoltem l’estimem.

En la pregaria comunitària, manifestem els nostres sentiments vers Deu amb la ajuda de cants, himnes de lloança i gratitud alhora que escoltem el seu Esperit.