El cos , el medi de la expressió autentica de la persona

El millor llibre: la natura, allò que es natural, allò que te el seu funcionament propi des de sempre. Tota la ciència s’ha desenvolupat a partir de la observació de la natura. Son les lliçons que ens faran viure amb mes precisió la realitat, sense perjudicar ningú, ni el habitat humà. Qualsevol actuació nostra contraria a aquest desenvolupament normal que trenca les seves pautes o les força a major rendiment es en perjudici del conjunt, i tots ho patim. Hi ha una gran unitat i coherència en la natura, terra plantes, animals, inclòs l’home. Trencar el equilibri es malmetre la natura, es fer-li una ferida que podrà o no cicatritzar segon lo profunda que sigui. Arrancant d’aquí no veig correcte qualsevol cosa que desfiguri l’aspecte natural del nostre cos,l’expressió d’allò que es cada u,tatuatges, pintures, pírcings, indumentaria que desfigura la visibilitat de les formes naturals, perquè considero que el cos reflecteix i expressa l’esperit de cada persona, la seva sensibilitat, el seu tarannà, la seva personalitat mes autèntica, i els altres tenim dret a poder reconèixer la identitat de cada persona, es allò que hom te per poder entrar en relació amb els demes amb autenticitat. Lo contrari es engany, amagar-se, aïllar-se, marcar distancies, deformar les relacions humanes, això crea fractura social.

Som equip ?

Es diu que som com els porcs espí que quan mes a la vora estem uns dels altres , mes ens punxem, mes ens ferim, mes dependència experimentem dels altres, i això ens produeix un procés de autoprotecció, de manera que fem com les tortugues que davant qualsevol risc ens tanquem dins nostre, tallem llaços de relació, i creix un procés de soledat que al mirar en fora provoca desconfiança, agressivitat, acusacions. Però així queda tallada una de les dimensions humanes mes extraordinàries, i mes humanitzadores, i es una dimensió de subsistència, que es relacionar-se socialment i ser productiu en be de la societat. Per això cal donar-se a conèixer tal com un es, obertura i transparència, que permetrà als altres aprofitar tot allò de bo que puguem oferir. Per la sola voluntat personal no s’entra en aquesta dinàmica, o en tot cas s’hi entra de una manera molt pobre. Tinc el testimoni de un grup de gent jove, noies i nois que a través de la pregaria han estat alliberats de tot tancament i dependència de complexes, judicis, temors, i tenen una relació lliure i oberta amb la gent que donen la sensació de una gran maduresa, i han triomfat en la vida, gent altament responsable buscats per triomfar en tasques difícils i complicades dins la empresa i la societat. M’ocupo mes dels demés, m’oblido de mi sense donar-me’n conta ni fer-ho a propòsit alhora ha augmentat la pau i la eficàcia. Qualsevol equip que desenvolupa una tasca complexa es preferible que els components siguin especialistes en el diferents àmbits que requereix el assoliment dels objectius que s’han proposat, a traves de l’escolta mútua la compaginació de iniciatives i la execució coordinada. Un exemple clar es l’acompliment de la experiència cristiana com objectiu personal complexa resultant de la compaginació i la constància en aplicar els mitjans adequats: assumir els continguts bíblics, els signes o símbols operatius, aprofitant la experiència acumulada de segles, i tenir un grup de persones que a hom li facin costat.

en positivo

Una visión positiva de la vida y el entorno influye en el animo produciendo gozo, alegría, celebración con canto y baile, es la victoria del hombre contra la negatividad, su liberación; actitud que conduce hasta reconocer el amor de Dios que nos provee de lo necesario, amor que nos produce un sentimiento de gratitud mas intenso cuanto mayor es el reconocimiento. Si mi actitud es de prepotencia y opresión de familiares y cooperadores, no disfruto de la vida no acierto ni en mis sentimientos ni en mi conducta ni en mis relaciones con los demás. En este sentido la felicidad depende de ser juicioso, de saber dar a cada cosa el justo valor que tiene, por ejemplo lo espiritual por encima de lo temporal, la persona por encima de sus cosas, sus habilidades, su productividad. Desde un punto de vista religioso valorar la divinidad, por encima de uno mismo y el mundo, es correcto en el sentido que aporta sosiego, serenidad, equilibrio.

com creixer la poblacio autoctona

Em preocupa la disminució de la població autòctona a casa nostra, i alhora el que facilitem l’avortament, en lloc de educar en la responsabilitat de les relacions sexuals, en la vida de parella , en el projecte de crear família com la cosa mes natural del mon, però també la que consolida la nostra societat i cultura. Si no anem per aquí dintre de quatre dies la nostra població dominant serà musulmana o sud-americana. Les relacions de parella home dona no poden ser provisionals, aixì no es pot constituir una família, no demano que hi hagi un compromís davant una comunitat religiosa ni tan sols que el compromís sigui formal davant la societat civil, sinó que hi hagi un compromís personal ferm i responsable entre els dos que tenen la il•lusió de constituir una família, es veritat que la convivència comporta desavinences freqüents, cal una tolerància interior ètica dels dos en favor del interès comú el aprecio mutu, la tendresa, els sentiments forts en vers els fills, que donen el coratge de portar a terme la tasca tal volta més útil a la societat que es la generació humana donar futur a la població. Aquesta tolerància interior ètica te tot sovint diversos topalls, com es la necessitat de un guariment psíquic i/o espiritual, capacitat de escoltar l’altre sense fer predominar el propi parer, el no queixar-se, el perdó mutu, saber-se abandonar a un destí comú que amb seny arribarà a bon termini. Per damunt de la nostra voluntat hi ha forces que condueixen el destí del mon, però quan nosaltres hi fiquem la nostra cullerada estem desvirtuant la acció d’aquestes forces o energies mes genèriques, que no estan empresonades en la nostra individualitat. Hom experimenta que s’equivoca tot sovint i que ha de saber corregir-se en una actitud de obertura i col•laboració.

Responsabilitat pública

Dedicar temps al estudi i reflexió per poder estar en el consell del poble; per tenir responsabilitats que afecten el conjunt social, cal estar convençut de la tasxca que comporta i desenvolupar-la amb il•lusiò, cal coneixement de la realitat de les situacions i ser-hi Fidel en administrar-les amb justicia i veritat, cal renunciar als propis punts de vista , ampliar horitzons, per tenir una perspectiva justa de les situacions d’alló que necesita la societat que hom administra., i en definitiva davant Deu saben que estem a les seves mans. Així s’apren a fer el be, a cercar el dret, socorre el oprimit, fer justícia al mancat de recursos humans i materials, defensar la dona o qualsevol persona que es agredida per qui abusa dels seus drets,i escoltar les precs del ciutadans.

Reflexio amb el cor

Com qualsevol cosa que supera les nostres possibilitats de iniciativa i crea una sensació de respecte i curiositat, també de admiració alhora ens introdueix en un nou coneixement en el que hi entrem de puntetes , i aixì que veiem que ens es bo li anem agafant confiança i fins i tot amb el temps ho anem apreciant i ens atrapa. Aixì es crea la nostra relació amb Deu que es principi de fermesa en contra de sentir-se temorenc i desconfiat. Seguir aquest nou coneixement que a l’hora es emocional i mental, ens empeny a complir les seves propostes que experimentem en la nostra consciencia, i sorgeixen en el diàleg humà. Deu es Pare i es glorifica en els fills, tan quan aquestos son expressió perceptible del seu poder i generositat. Igual amb els homes, honorar pare i mare Atrau benediccions venerar els pares i ser atent amb ells; ser indulgent en llur vellesa, això em purifica interiorment, i m’allibera, em dona una visió molt mes objectiva de la vida, una nova mirada sobre el mon, de comprensió , de perdó, d’acollida, de servei, de reconeixement de les mancances, deficiències i limitacions que les persones tenim.

Soy curiosa definición en el mundo religioso

La identidad de la suprema entidad se define ante Moisés al pié del monte Oreb cuando dice “Soy” que describe una entidad mucho mas firme que si hubiera dicho ya existo. El existir es espacio-temporal, pero el ser no requiere estas condiciones, que a la vez son limitaciones identitarias; por lo tanto estamos ante un concepto que sobrepasa nuestro ámbito pragmático. Él Es, pero se da a conocer al hombre , una nueva dimensión a considerar a esta entidad. Desde que el hombre es hombre ha desarrollado el sentido religioso de ahí que se ha multiplicado en venerar a multitud de divinidades según circunstancias o experiencias que en cada momento histórico le han superado o no ha entendido o no ha podido explicar ,ha creado la dimensión del misterio. El hecho que nos ocupa se desmarca de toda esta religiosidad creada por el hombre para satisfacer sus expectativas trascendentes. Desde fuera del entorno humano algo responde de forma comprensible a la mente y experiencia humana; esa es la novedad que nos presenta Moisés. Este capítulo tiene un hito más: se remonta a experiencias similares de Abraham, Isaac y Jacob, los antecedentes de Moisés., y propone una misión “Ve a los israelitas, a los tuyos y diles que Yo los libraré de la esclavitud a la que han sido sometidos con los años desde que José los recibió en Egipto” Así esa entidad suprema aprueba el crecimiento extraordinario del pueblo de Israel en el periodo que vivió en Gosen, Egipto, muy por encima del crecimiento del pueblo egipcio. Ya en Abraham se previó lo prolífico que iba a ser este pueblo. Los egipcios para no ser dominados por los israelitas los sometieron a la esclavitud. Esta entidad suprema que se define como el que “Soy” (Soy en adelante) se erige en el libertador de Israel y a la vez quien les da un nuevo estilo de vida que le dará dignidad y prestigio ante todos los demás pueblos de la tierra. Agarrados habitualmente a lo sensible, les resulta muy difícil dar el salto a acoger esta nueva dimensión que se les propone y su nuevo estilo de vida , pasan siglos en los que las manifestaciones de Soy van acompañando su historia, hasta que se augura un personaje que rompe todos los moldes fiel a la corriente de fondo de este pueblo, una presencia humana del Soy que dará una muestra definitiva del aprecio que Soy tiene a la humanidad. De ahí nació el cristianismo que prolifera en experiencias de ámbito sobrenatural. Así como la presencia humana de Soy tuvo un final histórico como individuo, así la comunidad humana que le sigue a la par, augura un final como tal, pero Soy no se queda en el fracaso porque así como ha mostrado el poder sobrenatural para resucitar su expresión humana, así se espera en la comunidad cristiana que tendrá un resurgir de las cenizas, la comunidad que Soy se ha preparado en la tierra.