De quin govern parla la doctrina social de l’Església? Un govern per a tothom.
1.-Aspectes bíblics:
Saul escollit i consagrat per Déu, per ser rei del seu poble, actuarà com a fill de Déu, i farà visible el senyoriu de Déu i el designi de salvació:Defensar els febles i procurar la justícia ( governa i te el poder executiu)
Com a fill de Déu governa amb saviesa, i obra la justícia segons el designi de Déu
Un rei en el que habiti l’Esperit de Déu, pastor del poble ( procura el seu desenvolupament procurant-li els bens que necessita, i el guia en el seu destí. Aquest guiatge per nosaltres es el poder legislatiu.)
Promotor de judicis justos, i detesta la iniquitat ( el poder judicial)
Donar a Déu i donar al cèsar ( no divinitzar ni absolutitzar el poder temporal)
No messianisme polític dominador de nacions ( autonomies pas cap el federalisme o confederalisme, reconeixement del país Basc o el Català o Galícia com a nacions, per les seves característiques històriques , llengua, institucions i estructura social pròpies, en un país ben definit geogràficament. )
El polític , el rei, es servidor del poble.
Col·laborar a que els politics puguin fer la seva feina amb els impostos legítims, i la participació amb les iniciatives ciutadanes en implica en la responsabilitat compartida entre tots.
La llibertat no es pot fer servir per cobrir la pròpia malicia, sinó per servir el poble segons la exigència de la seva dignitat.
Obediència lliure i responsable a una autoritat que fa respectar la justícia i garanteix el be comú, es a dir la vida pacífica i digna del poble.
Quan el poder polític procura rescatar de la misèria humana a qui ho necessiti en vistes a la qualitat de vida del conjunt de la població demostra la responsabilitat en el servei d’atenció a tothom.
Quant el poder polític es constitueix en tirania quan es considera absolut i es torna seductor i mentider ( campanyes electorals plenes de acusacions i mentides) Resistència a aquets poders.
El poder absolut no està en mans de cap esser humà, en les nostres mans està el govern de les nacions, la investigació científica, els oficis i professions humanes en favor del be social.
El poder polític es part integrant del ordre creat. Aquest ordre el reconeixem en la nostra consciència i es realitza en la vida social mitjançà la veritat, la justícia, la llibertat, i la solidaritat que procuren la pau.
2.-EL FONAMENT I EL FI DE LA COMUNITAT POLÍTICA
La persona humana es fonament i fi de la convivència politiques, responsable de les pròpies accions, capaç de du a terme projectes que donen sentit a la seva vida individual i socialment.
La persona assoleix la plena i completa realització de si mateix, obert al Transcendent, i als altres, per això la vida social es una dimensió humana essencial e inalienable.
En la naturalesa humana radica l’imperatiu que per la consciència se ens dona a conèixer, i se ens impulsa a seguir la conducta ètica.
En relació a la societat civil, al poble, existeix la comunitat política (estructura, institucions, i persones dedicades a la política), sols per vetllar, perpetuar i fer créixer aquesta societat.
Cada persona pot formar-se una opinió pròpia sobre la gestió i institucions públiques, i en conseqüència te la llibertat d’expressar el seu punt de vista i fer-lo valer en favor del be comú ( autonomia personal)
Cal no donar lloc a la passivitat i atonia de la població, sinó mes aviat afavorir les conviccions àmplies i responsabilitats de cada persona.
La sintonia en valors i el tenir un estil propi de compartir la vida es allò que dona coherència a un poble ( llengua, costums, creences, maneres de relacionar-se...); en aquest estil propi està el exercici de drets i el compliment de deures i el gaudi comú de la bellesa en totes les seves expressions legítimes, afavorint sempre la transcendència, que es un sortir de si mateix i apreciar l’altre, tan a nivell de revelació personal de Déu com a nivell de comunicació i projectar entre persones.
Les nacions que son àmbits naturals que encerclen cada una la seva cultura i organització humana, creadora de les pròpies institucions malgrat aquesta comunitat humana ha de estar oberta al àmbit internacional i globalitzat, no pot renunciar a allò que li es peculiar i ha estat factor de cohesió i creixement d’un poble; cal tenir clar dons quines coses son pròpies de les relacions internacionals i quines no, quines son identiaries i quines genèriques.
La Europa de les regions que no dels estats, es el conglomerat de pobles natural, que no dels estats, les fronteres dels quals s’han obtingut a base de violar els drets dels altres pobles.
Tutelar i promoure els deures i els drets de la persona en funció del be comú, fonamenten les exigències socials i jurídiques de la societat perquè la persona fonamenta ontològicament i entelequicament les exigències socials i jurídiques.
La comunitat política amb estructura social, ofereix a cada ciutadà, l’àmbit adequat per el seu creixement i autorealització, i en el continu renovar-se de la societat ha de saber mantenir els equilibris econòmic, social, cultural, que faciliten aquest àmbit propici perquè es faci, renovi i creixi el teixit social, evitant tot privilegi que faci ombra al creixement dels demés.
Aquest teixit es impossible si el volem suportar sols en l’àmbit legislatiu, els poders legislatiu i judicial son molt feixucs si la societat no funcionem per altres motivacions com son la amistat, la generositat, el sentit de col·laboració i de disfrutar en allò que fem, solidàriament en llibertat i igualtat.
La solidaritat i el lliurament al proïsme ens defineix com a essers que viuen i es respecten mútuament en llibertat.
Aquest principi empara la justícia tan quan cerquem una consciència més desenvolupada d’allò que som i hem de fer, es a dir vers la civilització del amor, per damunt de la satisfacció de la pura dimensió material.
Justament Crist ens dona la clau de la òptima convivència humana al lliurar-se totalment als altres per amor, aclarint l’exercici legítim i els límits de l’autoritat pública, i l’autèntic sentit de la comunitat humana.
3- L’AUTORITAT POLÍTICA
L’autoritat política fonamentada en la naturalesa social de l’home, es un element de cohesió social al servei de la naturalesa humana i en conseqüència al servei de la convivència civil, raó que la legitima.
La autoritat política garanteix la vida ordenada i recta de la comunitat, i cerca la eficiència de les persones i grups, tutelant decisions i activitats de les persones i associacions en vers la realització del be comú.
L’autoritat política coordina i dirigeix relacions, institucions i procediments al servei del creixement humà integral; en quan es així els ciutadans estan obligats en consciència a obeir.
La sobirania resideix en el poble en conjunt, i delega el seu exercici els que elegeix lliurament com a representants seus, però manté la potestat de controlar-los i de substituir-los si no compleixen el comandament que se els ha fet.
La autoritat i dignitat dels governants deriva del exercici ètic del poder que en últim terme ve del ordre establert a la creació que es vàlid per a tothom.
L’autoritat civil ha de respectar i promoure els valors inherents a la mateixa naturalesa humana, i que posen de manifest la seva dignitat, i per suposat el que hi siguin no depèn del govern de torn. Si no es respecten i promouen aquets valors, el mateix govern trontolla.
Les lleis de un govern s’han de ajustar a la llei natural, inherent a la naturalesa humana, al seu desenvolupament i supervivència, al contrari deixa de fer la seva feina i ensorra el poble.
En el cas de que l’autoritat civil mana coses contraries a la recta consciència dels ciutadans, aquestos han de acollir-se a la objecció de consciència en favor del be comú de tota la societat.
La objecció de consciència inclou el dret a resistir als mandats injustos del govern.
Recorre a les armes contra l’estat establert requereix que es donin les següents condicions:
a) En cas de violacions certes, greus, i prolongades dels drets fonamentals.
b) Desprès que s’hagin esgotat totes les altres vies
c) Cal tenir en compte, que l’exercici de les armes no provocarà destrosses pitjors.
d) En cas de que hi hagi una esperança fonamentada d’èxit, s’utilitzaran les armes.
e)Si no, es preveuen solucions millors com per exemple la resistència passiva.
Als ciutadans que infringeixin la justícia, l’autoritat pot aplicar penes proporcionals a la gravetat dels seus delictes.
El poder judicial tindrà la independència necessària dels àmbits dels poders legislatiu i executiu.
La funció de les penes que imposa el poder judicial i que el executiu posa en compliment ( multes, serveis socials, centres penitenciaris...), es defensar el ordre públic, garantir la seguretat, i corregir la persona infractora, als que s’hi afegeix el valor moral quan el delinqüent canvia d’actitud, possibilitant la seva reinserció social respecte la seva conducta errònia.
Els centres de rehabilitació social ( penitenciaris) garanteixen tan la dignitat del intern com la de la víctima.
La tortura no es el mètode apropiat per confessar l’autoria del delicte, o aclarir els fets, ja que sota coacció es pot afirmar qualsevol mentida a condició de evitar el sofriment de la tortura.
La mort del agressor sols es justificable en defensa de la pròpia vida, per la qual cosa no es legítima la pena de mort, ja que sempre es pot esperar del agressor, un cop controlat, un canvi d’actitud.
4.- EL SISTEMA DE LA DEMOCRÀCIA
La democràcia garanteix als governats el poder elegir i controlar els seus governants, o substituir-los de manera pacifica, pròpia de un estat de dret i d’una recta concepció de la persona humana, creant estructures de participació i corresponsabilitat.
La democràcia autèntica es fruit de l’acceptació de la dignitat de tota persona i el respecte dels seus drets, de la assumpció del be comú, com a fi i criteri regulador de la vida política.
L’agnosticisme i el relativisme fan perillar la democràcia perquè produeixen inoperància o instrumentalitzen a favor de interessos particulars, els valors que la sostenen.
La divisió de poders: legislatiu, executiu, i judicial, permet mantenir el equilibri, en el que es sobirana la llei, i no la voluntat arbitraria de les persones a qui se els confia el govern, avalat per les eleccions periòdiques que permeten escollir-los per sufragi popular , i substituir-los. Els governants tenen la obligació de retre comptes a la societat.
Els governants electes es comprometen a cercar i realitzar allò que es útil al bon funcionament de la convivència civil. Els que assumeixen el poder no poden fer política de partit, sinó que han de atendre les necessitats de tots els ciutadans.
Autoritat responsable significa servir el poble, treballant en equip, sense protagonisme, amb generositat, i eficiència, amb ordre i discerniment per decidir allò que es preferent en cada moment.
La corrupció política ( com electoralisme, desautoritzacions mútues, boicot de la oposició a la acció del govern, enfrontaments en lloc de diàleg constructiu, manipulació dels poders per interessos partidistes, malversació de fons públics o utilitzar-los per finalitats no correctes...) crea desconfiança respecte les institucions publiques i causa desafecció progressiva dels ciutadans.
L’estat es el gestor del be del poble que ha de administrar en vistes al be comú, garantint la bona gestió, però alhora utilitzar els mitjans, que el poble posa a les seves mans, per simplificar la burocràcia, donant la màxima eficàcia a la seva gestió.
Els partits interpreten les aspiracions de la societat civil, i les orienten al be comú, i ofereixen als ciutadans la opció de participar en la formació de les opinions politiques.
El referèndum es un instrument de participació política.
Informació es un instrument de participació. El govern estableix les pautes a l’accés equilibrat d’aquest dret a totes les opcions politiques. Els mitjans informatius han de tenir la llibertat suficient per oferir la informació objectiva i contrastada d’interès públic sense dependència del poder polític, amb tot seran sancionables si falsegen la informació o si ofenen la dignitat de persones.
Els mitjans de comunicació serveixen per edificar i sostenir la comunitat en els sectors econòmic, polític,cultural, educatiu, religiós, al servei del be comú i no per pervertir el poble creant un ambient de banalització i ridiculització dels valors humans que sostenen el desenvolupament social.
La dimensió ètica afecta el contingut de la comunicació i les qüestions de l’estructura i de sistema, procurant que a tots arribi per igual i amb la mateixa qualitat la informació.
La persona i la comunitat humana son el fi, la mesura del us dels mitjans de comunicació social, i el be de les persones en participació del be comú de les comunitats a les que pertanyen.
Els politics han de controlar les comunicacions de manera que garanteixin la seva representativitat del be comú, i no al servei de interessos partidistes o econòmics privats.
5.- LA COMUNITAT POLÍTICA AL SERVEI DE LA SOCIETAT CIVIL.
La societat civil genera la comunitat política. El concepte cristià del home es desmarca de les ideologies individualistes i de les totalitàries, ja que el considera autònom, relacional, i obert a la transcendència, afavorint el pluralisme social, l’associacionisme, sota els auspicis de la solidaritat, subsidiarietat, i justícia.
La comunitat política està al servei de la societat civil, i no a la inversa, per això forneix un marc jurídic adequat al exercici lliura de les activitats dels subjectes socials, i estar a punt d’intervenir quan sigui necessari en funció del principi de subsidiarietat.
La comunitat política ha de regular les seves relacions amb la societat civil segons el principi de subsidiarietat.
El creixement de la vida democràtica ha de arrancar del teixit social, el tercer sector de voluntariat i cooperació, son les modalitats mes adequades per desenvolupar la dimensió social de la persona. El 3r. Sector dialoga en pla de igualtat amb el estat i integra les funcions subsidiàries del estat.
La cooperació i solidaritat supera les barreres ideològiques, i porta a la recerca d’allò que uneix per el diàleg fratern i la col·laboració concreta. Així es consolida el principi del rerefons que es desvetlla de la societat, i que defineix les característiques d’un poble o d’una nació.
6.- L’ESTAT I LES COMUNITATS RELIGIOSES
La persona te dret a la llibertat social i civil en el camp religiós, ja que la veritat flueix en funció de la seva pròpia força.
La recerca personal de Déu exigeix la llibertat en el àmbit religiós; ningú pot obligar a una persona a actuar en contra de la consciència.
La llibertat religiosa no es llicencia moral d’adherir-se al error, o un dret implícit d’error.
Cal delimitar l’exercici just de la llibertat religiosa en funció del be comú, en funció de la coexistència pacifica de tots els ciutadans.
En funció de la tradició, de la implantació, i de la amplitud ciutadana d’una confessió religiosa en un país, aquesta pot tenir una consideració particular, per part del poder polític, però mai ha de suposar una discriminació.
Comunitat política i religiosa son de naturalesa diversa i persegueixen finalitats diverses que en tot cas es complementen però no s’interfereixen.
Totes dues comunitats estan al servei de la comunitat humana.
Les entitats religioses tenen dret al reconeixement de les seves identitats per part del estat: llibertat d’expressió, de proselitisme, i de culte, i de crear la pròpia organització .
Hi ha formes estables de relació entre la comunitat religiosa i el estat.
