El monjo estudia la bona manera de edificar un mon millor en
vida comunitària.
La dimensió fraterna i comunitària des de un amor universal
d’ajuda mútua tan quan sigui necessari, pot entrar en conflicte amb els
aspectes propis de vocació al matrimoni
i a la família, perquè aquesta no sols necessita una llibertat en la disposició
de bens, sinó que en la mútua atenció amorosa de la parella hi juguen unes preferències
que no tenen les persones que personalment estan entregades totalment a la
comunitat amb el celibat com a signe visible de confiança amb Deu, i en general
de estimació en plenitud des de tots els àmbits de la pròpia persona a tota la
humanitat.
La teràpia psíquica y espiritual ens calen a tothom.
El monjo s’aparta del mon i es tanca a la seva cel·la renunciant a tota mundanitat i abraçant la
pobresa alliberadora així com la obediència dialogada que ens exigeix la
escolta a l’Esperit Sant, es l’estil de vida de ser deixebla de Jesús específic
de qui centra en el servei a la comunitat cristiana i humana, tots els àmbits
de la seva vida.
En canvi en la família el servei preferent ha de ser per la
parella i els fills reduint el tipus de disponibilitat del monjo.
Construir la unitat en la pròpia vida es propi de tot
cristià sota el discerniment del Esperit Sant.
El monestir com lloc obert de intensa i amplia experiència
espiritual orientada a la escolta i assessorament a la gent que necessita
suport en el seu creixement interior i en el desvetllament personal del misteri
de Deu com amor a tota la creació.
Tot cristià no ha de posar res per sobra del amor al Crist
segons se ens demana en els manaments de la antiga llei. Es per a tothom madur
espiritualment disposar del “sentit místic”, tan per els que viuen totalment
entregats al servei de la fe com els que viuen en els afers temporals.
El monjo com a persona humana dona atenció a les seves necessitats físiques
com tota altre persona cuidant la Salud, la alimentació i el descans, perquè es
part d’aquest mon.
¿I com distingir això de la mundanitat? En aquets àmbits de
persona consagrada es distingeix perquè no es selectiva, ni es acumulativa, no
frueix dels bens materials segons desitja, sinó en funció del servei al
testimoni.
El seglar dedicat als afers temporals ofereix al ciutadans
el servei de les seves mans, del seu treball, no compatible amb la dedicació monacal.
La cel·la lloc de conversació amical amb Deu, cosa que no te
el home dedicat a les coses temporals.
Units per respondre a una vida evangèlica; malgrat tot el monjo també participa de la debilitat humana
amb alts i baixos , i es la comunitat
qui fraternalment el sosté en els seus moments baixos; així ens sentim
corresponsables en la ajuda mútua, no en el exigir ni en el condemnar, ni
separar, sinó en restaurar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario