recerca del essencencial

 

 

INTRODUCCIÓ

Viure en recerca constant d’allò que és essencial en la nostra vida, dona consistència a la nostra felicitat i fa créixer la dimensió espiritual i humana que ens constitueix. No  podem substituir alegrament el SER per el TENIR, per exemple. La “modernitat líquida” ens envaeix fàcilment! Cal obrir els ulls a l’horitzó diví i arrelar la fe en la Transcendència que plana damunt nostre de forma immanent i ens habitarà plenament quan serem u amb Déu.

«El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria» (Jn 1,24). Sí, Déu s’ha encarnat per dir-nos: “US ESTIMO”. Hi ha quelcom més essencial en l’humà?

Uns sil·logismes de Martín Gelabert, o.p.: “Si l’ésser humà és capaç de Déu... és possible, analògicament, dir que Déu és capaç de ser humà... El Déu-Tot-Altre és també el Déu per al món...”. Del misteri de Déu sabem que, en Jesús, Déu, ha volgut fer del món el seu interlocutor, i la humanitat forma part d’aquest diàleg d’amor en pura correlació.

Vivim en aquest món des de la realitat cosmoteàndrica, tal com Déu el vol: unitat del Déu creador amb la humanitat i amb la creació que ens envolta. I nosaltres hem de voler viure la nostra legitimitat (allò que ens  pertany) tant amb Déu com amb el món, per tal com són els nostres interlocutors.

La grandesa d’aquesta voluntat divina ens invita a viure  apassionadament allò que n’és l’ESSENCIAL: el nostre ésser cridat a la comunió amb el Déu que ens vol els seus interlocutors.

Des de el que ens ha estat transmès per la Tradició dels nostres Pares contemplarem la riquesa divina que vivim amb tota legitimitat, allò que, amb tota gosadia, ens fa viure com a amics i amats de Déu i per tant allò que també ens fa sentir més humanament germans.

A partir de l’Encarnació de Déu en Jesús, Déu i l’home compartim tant la transcendència com la immanència. Totes dues ens són constituents. “Déu s’ha fet home perquè l’home arribi a ser Déu” és una frase que han cregut i han escrit tots els Pares de l’Església. Per als cristians, el Crist ha estat la irrupció de Déu a la Història.

          Al costat o a l’altre extrem del que jo crec essencial hi ha la mundanitat com a cultura de la superficialitat.