La paraula de Deu que m’ha tocat personalment es “Fes-me dòcil a
la teva veu , transforma tota la meva vida ”
Encara
m’incomodava el no poder fer allò que creia, en una paraula la
obediència a lo que se em demanava sense discutir-ho, ni
qüestionar-ho, sense queixar-me, sense que em produís mal humor,
sense que disminueixi la meva joia en el Senyor.
No
fer el que vull sinó ser fidel a allò que les circumstàncies
demanen.
La
meva personalitat va per el darrera de les necessitats del meu
entorn, es la etapa de la vida en que no puc oferir el servei a la
societat que voldria, obert a tot hom, segons la mentalitat que he
conreat tota la vida, sinó limitar-me al àmbit familiar, a la
esposa que m’ha salvat dos cops la vida , i que la seva preocupació
per mi li ha provocat el deteriorament, amb angoixa, amb la sensació
de debilitat que requereixi un constant suport per part meva, un
estar al seu servei en tot i per tot, no em deixa anar sol enlloc,
sempre tinc que anar amb ella, perquè si jo tinc que sortir ella
també al meu costat, si ella ha de sortir , jo tinc que sortir al
seu costat. Si anem a comprar de alimentació, ella te configurats
els seus gustos, i jo em tinc que emmotllar a ells, perquè tan
comprant com cuinant ella farà com li sembli. Es veritat que
programem els àpats conjuntament, però a la hora de la veritat,
ella combina els ingredients com li sembla, i en les quantitats que
li sembla, fins als extrems de tenir que menjar tres dies seguits el
mateix.
Prendre
vi en els àpats no entra en el seu ideari, i si entra en calçador,
no es pot passar de ½ vaset. Hi ha plats que sempre queden exclosos,
i que mai compartirà, si jo li demano, se em concedirà com cosa
molt especial i sols per a mi, no ho puc compartir.
En
la alimentació, en les compres, en la higiene, ella te els seus
estocs particulars, cosa que m’obliga a mi tenir els meus.
En
quant a la acumulació a casa d’objectes amb un valor
sentimental, després de mes de 50 anys, tot l’espai està ocupat
per els objectes, objectes que sols ocupen un lloc però ni abans ni
ara ni mai tindran cap utilitat, allà estan en pla de museu. De
natural el meu estil de vida es senzill i de pobre, amb voluntat de
donar tot allò que em sobra als que ho puguin necessitat.
Ella
prefereix tenir un coixí de reserves perquè si quedes viuda, pogués
tirar de beta amb un bon nivell de vida, al estil de petit burges, ja
que necessita de moltes coses personalment perfumeria, pellucaria,
vestuari, calçat adequat a cada temporada ,higiene.
També
ella es de gastar amb prudència, i de donar almoines de 1 euro als
pobres que demanen per el carrer; no es el meu estil de tractar la
pobresa, amb ingenuïtat, sinó amb recursos institucionals
professionalitats que intenten resoldre el problemes de penúria
social de forma més integral, i es aquí on jo aportaria recursos si
res em frenés.
Un
altre aspecte de la vida no coincident es la nostàlgia, la
enyorança, els records de la joventut i primera etapa de la vida
adulta; la evolució tecnològica i comercial de les últimes dècades
no va amb ella, i s’hi ha situat totalment al marge, i això
impedeix compartir, amb ella sobre les actuals estructures socials.
En
Quant als aspectes polítics i de justícia del nostre país, no vol
sentir parlar i s’oposa radicalment, al sentiment de identitat de
Catalunya que malda per crear el seu estil de organització
sociocultural amb plena sobirania, sense dependre de mentalitats
alienes.
Així
com Jesús a la creu va renunciar a tot, la família la
evangelització, als apòstols , a la seva societat, al seu país, a
la seva activitat quotidiana, no per fer-se la víctima sinó
confiant amb el Pare que a la llarga seria alliberat de tots els mals
criteris que l’arrossegaven, així jo no se a on em portarà
aquest canvi complert de la meva vida, però se que serà per be en
mans del Pare que es tot amor, testimoni de comunió i de pau i de
veritat.
