© Laura Borràs Dalmau
LA CIUDAD DESPUES DE LA PANDEMIA
Con la crisis vienen aprendizajes; se intuye que esta situación fortalecerá la
tendencia a un mundo de bienes comunes.
La objetividad, las normativas, y el deseo se solapan en un momento de
agitación y desconcierto; hablamos de configurar un futuro deseable, está en
nuestras decisiones que convierten cualquier pronóstico como una débil propuesta.
Identificar
lo que tiene sentido en la lógica de las cosas: la evolución sistémica de las
sociedades.
Por
el cierre de fronteras, autoridad militar, obediencia al estado, se nos debe
una explicación. Las fronteras de mayor relieve son las de nuestros domicilios ,y
las del turismo interior, o las de la desigualdad, que separan más que
cualquier otra delimitación física..
Estrategias
sanitarias anacrónicas, donde apenas cuentan los riesgos ecológicos.
Esta
crisis no supondrá el final de la globalización o de la comunidad europea, sino
un incentivo para configurarlas de otra manera.
Las
intervenciones de algunos líderes europeos que cuestionan la solidaridad no representan
los valores europeos, las políticas de inmigración siguen requiriendo la
cooperación, internacional, los ataques informáticos, las comunicaciones y los
flujos financieros no paran, el cambio climático, la amenaza más global, y la
batalla del conocimiento también se plantea como una medida decisiva, más allá
de los confines del estado,. El
descubrimiento y la producción de vacunas exigen colaboración transnacional,
las comunidades científicas hace tiempo que han dejado de coincidir con las
fronteras nacionales.
Seguimos
avanzando hacia una forma inédita de gestión compartida de los bienes comunes,
Obtiene el conocimiento de una sociedad civil controlada jerárquicamente. La crisis
ecológica, es el estado que ha de aprender a gestionar un pueblo multiforme, delimitar
con escalas múltiples i en interdependencia con otras, incapaz de dictar
medidas desde arriba, en la transición ecológica; es el estado que se encuentra
en situación de aprendizaje en un panorama que le resulta desconocido.
Esta
crisis nos fortalecerá hacia un mundo de bienes comunes, hacia un mundo más
integrado en términos de regulación más institucionalizada, un mundo de
espacios conectados, e interdependientes.
Todo eso define un cuadro de interdependencia o de dependencia mutua, que
implica una vulnerabilidad compartida, y bienes esencialmente colectivos.
Se
está modificando la idea de bienes públicos, a tomar más conciencia que se
trata de bienes que no son divisibles, como los referentes al medio ambiente, la
seguridad, la estabilidad económica, la salud, la espiritualidad, todo ello
afecta al conjunto de la humanidad a causa de las consecuencias en cadena y
efectos derivados.
LA CIUTAT DESPRÉS DE
LA PANDÈMIA
. Amb les crisis
vénen aprenentatges, , s’intueix que
aquesta situació enfortirà la
tendència cap a un món de béns comuns.
L’objectivitat, la
normativitat i el desig se solapen encara més en moments d’agitació i desconcert
estem parlant de configuració configurar
el futur desitjable esta a les
nostres decisions lliures, com a subjectes individuals i com a societat, que
converteixen qualsevol pronòstic en una dèbil aposta.
Tractar d’identificar
allò que té sentit, la lògica de les coses, l’evolució sistèmica de les societats.
Veiem l’Estat, tancament de fronteres, autoritat militar i obediència
als experts—; a llarg termini,
potser veurem el contrari., ens
devem una explicació.
Les fronteres més
rellevants són les dels nostres domicilis i les del turisme interior, o les de
la desigualtat, que separen més que qualsevol delimitació de l’espai físic.
Fronteres de la
desigualtat
estratègies
sanitàries anacroniques que tenen poc
en compte els riscos ecològics
Aquesta crisi no suposarà el final de la globalització
o de la integració europea, sinó un incentiu per a configurar-les d’una altra
manera.
Intervencions d’alguns líders d’estats europeus que qüestionaven la
solidaritat no representen els valors europeus, les polítiques de migració segueixen requerint cooperació internacional:
els atacs informàtics, i les
comunicacions i els fluxos financers no s’aturen a cap frontera, del canvi climàtic, l’amenaça més global i.
La batalla del coneixement també es
planteja com una mesura decisiva més enllà dels confins de l’Estat nacional. El
descobriment i la producció de vacunes (tot i les carreres per la competició i
el prestigi) exigeixen col·laboració transnacional. Les comunitats científiques
fa temps que van deixar de coincidir amb els límits nacionals.
, i seguirem avançant
cap a una forma inèdita de gestió compartida dels béns comuns, obté el coneixement d’una societat civil a
la qual no controla jeràrquicament. La crisi
ecològica. Es l’Estat qui ha
d’aprendre a gestionar un poble multiforme, deslimitat, amb escales múltiples i
en interdependència amb altres, incapaç de dictar mesures des de dalt., en la transició ecològica és l’Estat qui es
troba en una situació d’aprenentatge en un panorama que li resulta desconegut.
Aquesta crisi, enfortirà la tendència cap a un món de béns
comuns; per tant, cap a un món més integrat en termes de regulació i
institucionalment. TOTen un món
d’espais connectats i interdependents.
Tot això defineix un quadre d’interdependència o dependència mútua que implica
una vulnerabilitat compartida ,I béns
especialment col·lectius.
S’està modificant la
idea que teníem dels béns públics, poc prenem consciència que es tracta de
béns que no són divisibles entre els estats, com passa amb els que fan
referència al medi ambient, la seguretat, l’estabilitat econòmica, la salut ,l’espiritualitat
o religions del món. Les afecten
el conjunt de la humanitat a causa de les
conseqüències en cadena, o dels efectes derivats
Les decisions
fonamentals s’adopten En matèria comercial, monetària, fiscal o
social, les decisions s’han tornat profundament interdependents, la qual cosa inaugura un nou tipus de
governança , també la constitució d’espais de mobilització i de representació
d’interessos, de discussió i de debat , si superem aquesta situació, podrem
superar qualsevol cosa.
