VAGA INOPORTUNA, I ECONOMÍA FEBLE

La Vaga promoguda per els sindicats UGT i CC.OO del 29 de setembre, mereix una reflexió imparcial.
Fa uns anys que noto en el ambient la mentalitat de reclamar al estat allò que correspon a la nostra responsabilitat personal, apel•lant sovint als drets dels treballadors, o de la gent amb pocs recursos, una còmoda posició provocada per el estat del benestar on tothom exigeix el màxim nivell de vida en lo econòmic des de un punt de vista estrictament personal, de manera que s’oblida totalment el be comú, i les lleis del mercat.
Si un producte fabricat i manipulat a un país on els costos en una economia globalitzada
son inferiors als del mateix producte fabricat aquí , el comerç intentarà donar sortida primer als de menys cost, per el al•licient que suposa el donar mes rendiment als diners dels que hom disposa.
Sols persones de baixa qualitat humana son capaços de actuar a la inversa, per punt d’honor personal i ganes de demostrar, a traves de la disponibilitat econòmica , que es allò que no es. Aquestos son els mes propicis a responsabilitzar l’estat d’allò que no li correspon.
Estem en un moment històric únic, per compaginar a nivell mundial productivitat, cost, qualitat, i valor afegit a qualsevol producte sorgit de la iniciativa i l’esforç humà, en això rau la competitivitat de les empreses.
En el moment que per la matèria prima o la maquinaria els impostos o la ma d’obra eleva els costos de un producte per damunt del preu de mercat, el industrial queda ofegat i ha de plegar provocant atur.
Ha passat la època que el industrial vivia molt be a costa dels obrers,mantenint-los en una situació servil.
Sous i beneficis socials per el treballador estan a un nivell en general acceptable, de manera que portant una vida modesta poden viure sense problemes.
La ambició popular ha portat a les hipoteques subprime , i la ambició del mon financer ho ha corroborat.
En el mon occidental la destrucció dels àmbits familiars ha col•laborat a la multiplicació de persones que viuen soles o requereixen unes atencions socials per sobre de les que tindrien en un àmbit familiar ben establert. Tot això representa un increment de costos de consum i serveis addicionals, dels que se’n fan càrrec industrials i els estats .
Per uns determinats sectors de la societat això resulta lucratiu, però no crea riquesa, i quan el consum supera el índex de creació de riquesa automàticament es produeix un empobriment d’aquesta societat, o allò que es el mateix un endeutament per sobre del valor dels bens amb els que pot respondre. Tan la administració pública del estat espanyol com la de les nacionalitats autònomes estan en aquesta situació, per això es veuen obligats a una major recaptació de fondos i a una reducció de despeses, empitjorant la situació econòmica del poble que governen.
La mateixa situació han tingut les entitats financeres, bancs i Caixes, que han necessitat de un important suport per part dels estats, i que encara no tenen consciència clara de quina es la seva funció en la actual economia mundial.