ESTIL DE VIURE EL CRISTIANISME ARA.
Propostes diverses a partir del diàleg des de l’Esperit, i reflexionar-les i coordinar-les, i decidir les actuacions que en deriven des de l’evangeli,que inclou el respecte a les persones, a la pluralitat de sensibilitats religioses, politiques, ètiques i filosòfiques en el si de les comunitats cristianes. Aquest estil de fer es difícil d’entendre per algunes persones.
La senzillesa es característica de la comunitat cristiana, orientada al guariment i rescabalament de les persones mes febles i/o amb manca de recursos materials i socials.
Com derivant d’aquesta senzillesa s’afavoreix la inculturació i l’autonomia de les comunitats cristianes locals, la transparència i un govern obert a la participació del conjunt de la comunitat, en corresponsabilitat de serveis endins i enfora de la comunitat
La acollida es de tothom per igual de tot tipus de persones en vistes a la funció que cada u pot tenir a la comunitat.(considerant que entre les funcions que hi havia en la comunitat de Jesús, estava la de Judes Iscariot).
Una nova generació de l’Església sorgeix tranqui-la i eficaç amb una visió profunda i profètica des de una experiència pentecostal
En aquesta línia va el magisteri papal, el paper del Esperit Sant en els moviments, el valor eclesial dels moviments, la relació entre els pastors i els moviments eclesials.
Analitzem les nostres experiències espirituals, per prendre consciència d’elles i ser-ne conseqüents.
Els moviments en la comunitat cristiana son iniciativa i dons del Esperit a la comunitat.
Son un grup de cristians que treballen un àmbit concret de la vida cristiana en favor de la comunitat cristiana.
El compromís que suposa la pertinència a un moviment es de elecció personal en exercici de la pròpia llibertat com a resposta a allò que Déu li ha manifestat, fruint del servei útil als demès, com a realització del propi destí.
Cal tenir en compte que independentment dels carismes fundacionals de una comunitat que treballen un àmbit concret hi ha aquelles persones que actuen carismàticament en el conjunt de la comunitat cristiana, en resposta als carismes personals que han rebut, sense constituir un grup específic al seu entorn.
La fidelitat als propis dons o carismes es l’actuació que produeix la satisfacció de la feina ben feta, on hom se sent realitzat, útil i feliç així com promotor de la felicitat dels demès. ( drets i deures)
Cal que la comunitat cristiana com a tal reconegui tot allò que l’Esperit esta donant a cada u dels seus membres per profit comú, apropiat a cada moment històric ( nous mètodes...)
Cal atenció a conèixer i comprendre millor el projecte de Déu en les manifestacions actuals de l’Esperit Sant, i acollir-les amb amor, discernint allò que es autèntic d’allò que no ho es.
Les comunitats cristianes son laboratoris de la fe i escoles de santedat i missió, recursos al servei de tota la comunitat cristiana, que cal acollir amb gratitud i aprofitar per els que presideixen les diverses comunitats.
Cal tenir en compte que el entusiasme de una funció sectorial o d’un àmbit de la comunitat de aquells que la promouen que no derivi en exclusivisme o absolutització, i mantinguin la postura de humilitat que els correspon. Tots els àmbits son igualment necessaris per la construcció harmònica de,la comunitat cristiana.
En qualsevol agregació de fidels te prioritat la crida a la santedat, l’escolta al ensenyament dels que tenen el do de estar al servei de la comunitat com integradors de la mateixa, el testimoniatge de comunió com unitat per complementarietat en la diversitat, la promoció de la oferta de les pròpies actituds i estil de vida, i la seva presencia constatable en mig de la societat humana.
En tots gratitud paciència i acceptació dels sofriments inevitables.
El rostre del cristianisme del tercer mil·lenni depèn de la nostra capacitat de escoltar allò que diu el Esperit Sant avui a la comunitat cristiana amb els carismes que Ell hi desvetlla, deixant-nos sorprendre per Ell i la nostra capacitat de saber-los acollir.
