DE LA URBANITAT A LA EDUCACIÓ PER LA CIUDADANIA (cat y Cas)

CAS                                                                                   

 EDUCACION PARA LA CIUDADANÍA.

 

De la urbanidad al 1935 a la Educación para la ciudadanía. el 2000.

A nivel escolar llevamos una larga historia en la educación social.

En tiempos de la república era la urbanidad en tiempos del franquismo fue la educación en el espíritu nacional, y la religión católica; al legar la democracia y la globalización ha llegado la multiculturalidad, la religión se mantiene pero no es evaluable, se intenta poner la ética como alternativa a la religión; otros hablan poner como alternativa presentar las grandes religiones  del mundo como asignatura cultural como la historia o la literatura;                                                                      las   tutorías pretenden hacer el trabajo educativo personalizado y finalmente llega la educación para la ciudadanía.

Esta nueva asignatura ha hecho que surgiesen en diferentes ámbitos sociales i religiosos inquietudes y dudas, no fuera que invadieran las competencias propias de los padres en la educación de los hijos, i en caso extremo orientasen a sus hijos hacia unos derechos que limitasen su correcta educación, especial alarma ha surgido a partir de unos textos que incluyen educación sexual en discordancia con la ética que padres y madres de diferentes culturas tienen.

Hay dudas de si será completa o real, si será tendenciosa o imparcial, oportuna o inoportuna, apropiada a las edades a las que se dirige o no apropiadas.

El estudio de esta situación nos lleva a plantearnos este acto por el que queremos llegar a un planteamiento de concordia en la educación de los hijos tanto si los alumnos proceden de la cultura cristiano-europea, como los procedentes de la musulmana, judía, u otras culturas orientales o nórdicas o africanas.

 Un punto que planea sobre toda la asignatura es la cultura participativa, es decir el desarrollo de la democracia, pero a la vez resulta que disminuye la participación de los alumnos, pues al delegado de curso no tiene ninguna responsabilidad. Democracia no es votar cada 4 años. Hay cambios en la escala de valores; se favorece el individualismo, y no se ofrece un conocimiento adecuado a los recursos democráticos como serian: Proyectos educativos consensuado, consejo escolar de mayor participación, desarrollar el percibir, entender, y vivir los métodos escolares en común.

La participación de los ciudadanos en la función pública.

La constitución afirma la participación de los padres de los alumnos en la gestión educativa.

La inmigración cómo se compagina con la cultura local desde la vertiente educativa. Los cursos de esta asignatura aquí , en Cataluña comienza en 3º de  ESO, pero se iría implementando tres cursos más en los próximos años bajo la denominación Educación para la ciudadanía y derechos humanos a alumnos del 3º ciclo de primaria entre 10y 12 años, en uno de los 3 primeros cursos de ESO entre los adolescentes y las adolescentes, de 12 a 15 años,  y con la denominación ético cívica al 4º de ESO a chicos de 15 a 16 años y en el bachillerato a jóvenes de 16 a 18 años. El PSOE prepara profesores para dar esta materia.

El acuerdo al que ha llegado el ministerio de educación con las escuelas concertadas y de manera destacada por su importancia y relieve con la FERE y por extensión con el Secretariado de la escuela cristiana de Cataluña, más otras organizaciones profesionales del sector.

El acuerdo consiste en que las escuelas podrán adecuar el temario a su criterio y de esta manera desaparece el problema que podría haber en cuanto a reservas morales.

Zapatero a las escuelas concertadas les ha prometido tranquilidad en el temario, pero en realidad el temario no lo define, y por este motivo no tiene potestad plena el ministerio de educación, sino las comunidades autónomas. Eso hace que la escuela concertada de cómo interprete de la cuestión cada gobierno autonómico. Juan Luis Pérez Francesch dice: “La ley orgánica de educación ha permitido discutir de nuevo los valores que han de guiar el proceso educativo.

No cabe la menor duda que la motivación es muy importante y que los partícipes del proceso educativo deben estar motivados (profesores y padres incluidos) pero como se ha puesto de relieve es urgente enfatizar en los valores de la voluntad, el esfuerzo y la disciplina. Si no actuamos en esta dirección estamos engañando a los jóvenes ya adolescentes sobreprotegiéndoles de manera que no les hacemos ningún favor para aprender a vivir por si mismos en la vida real.

 

Por el contrario, el fomento de la voluntad, el esfuerzo y la disciplina, perfectamente compatibles con la motivación, se nos presentan como un buen

fundamento para construir una sociedad de la responsabilidad, con personas que hagan las cosas con argumentos más profundos que el gustar o tener ganas. Tenemos Ciudadanos a los que les resulta muy fácil y cómodo pedir pero que difícilmente dan algo a los demás, el ciudadano “cliente de los servicios públicos, con el argumento peregrino de que para ello paga impuestos.”

Consultados los principales distribuidores de libros escolares, se han suministrado libros para 3º de ESO de editoriales implantadas en Cataluña y que no tienen textos problemáticos.

En primer lugar queremos felicitar a los autores y editoriales de los textos de la asignatura que pretenden desarrollar con toda dignidad la personalidad cívica de los alumnos, dando los criterios que permiten que el alumno/a suma el desarrollo propio de forma autónoma, sin condicionantes y en aquellos ámbitos donde la responsabilidad social en la convivencia, puede crecer de forma equilibrada proporcionalmente a la edad que tienen pero que consolida las bases del futuro crecimiento.

Cada editorial desarrolla la asignatura en función de la visión de los redactores del texto cosa que no quiere decir que no se ajusten a la pauta genérica que la ley ha dado para esta asignatura.

Presento a continuación una comparación de los textos de diferentes editoriales: Los contenidos fundamentales:

 Según EDB son:

 1º  (Soy persona) Se ofrece el reconocimiento de uno mismo como persona con todas las capacidades y habilidades que eso supone.

 2º.(Vivo en sociedad) En segundo lugar el hecho de que vivimos en sociedad ni que sea a partir del ámbito familiar y en este caso escolar

 3º (Tengo derechos y deberes) En tercer lugar tocan la participación en la vida social a partir de los derechos y deberes que uno tiene.

4º. (soy demócrata)  En cuanto lugar conviene reconocer la organización social en la que estamos situados, que es un estado democrático

5º. (en una sociedad plural, en un mundo global). Todo esto nos conduce a reconocer el pluralismo cultural en el que nos movemos, incrementado por el actual fácil acceso a traves de los medios promotores de la globalización cultural a nuestro alcance

 

La Galera por ejemplo titula los capítulos como sigue:

Relaciones personales (soy persona)

Participación (vivo en sociedad)

derechos humanos (tengo derechos y deberes)

democracia (soy demócrata)

diversidad (en una sociedad plural)

Bien común, sostenibilidad. Un mundo.(en un mundo global)

 

Editorial Santillana:

 

1.      Aprendemos a ser ciudadanos (soy persona)

2.      La convivencia en el centro escolar (vivo en sociedad)

3.      Las relaciones humanas (tengo derechos y deberes)

4.      Una sociedad plural (una sociedad plural)

5.      La igualdad entre hombres y mujeres; la política y el bien común (soy demócrata)

6.      Consumo y desarrollo sostenible (sostenibilidad)

7.      La convivencia ciudadana ayuda al desarrollo (en un mundo global)

8.      Construimos la paz

Se dan a conocer también,  documentos internacionales sobre:

a)      cómo situarse en sociedad,

b)      declaración de derechos y deberes de la ONU,

c)       los derechos de los niños,

d)      la igualdad legal entre hombre y mujer.

La dinámica de la asignatura siempre se dibuja mirando el futuro mediante un desarrollo equilibrado y gozoso.

Santillana por ejemplo tiene en cada lección los apartados:

A) para que reflexiones

b)  debate

c) solidario

d)construir mi visión personal

e) lectura.

No compartimos el hecho de no relacionar directamente los derechos y deberes, porque el crecimiento del sentido de responsabilidad no lleva el ritmo de crecimiento que requiere la misma evolución del o la adolescente, y fácilmente caen en el error de reclamarlo todo y no dar nada.

Conviene recordad que aún el derecho a la vida y al crecimiento personal son adquiridos en previsión y función de los compromisos y deberes que la persona puede adquirir o adquiere por la cual cosa si no hay deberes no hay derechos, y esto se ha de aprender en la adolescencia, y la legislación eso no lo contempla como conviene.

El prescindir de este aspecto comporta que se desarrolle una cultura del sibaritismo hedonismo y permisivismo, que olvida la cooperación en las relaciones familiares, las relaciones de equipo en el deporte y en el ocio, o la corresponsabilidad en las relaciones afectivas, estudiantiles o laborales.

 

El no valorar convenientemente los deberes conduce también a la falta de respeto a los demás, o a actividades irresponsables o lúdicas que no prevén los perjuicios o compromisos que comporta. Hemos visto quemar una mujer que dormía en la calle por diversión, o apalear hasta la muerte a un hombre sin hogar, romper todos los retrovisores de los coches aparcados en una calle, quemar los contenedores, matar la mujer por no aceptar aquello que le impone el macho, relaciones sexuales prematuras sin poder asumir las consecuencias, que conducen a los abortos a rechazar los hijos o abandonarlos al nacer, todo eso y más, lo hemos visto en Barcelona.

Conviene en esta asignatura prestar especial atención a los ámbitos personales y de relación con el entorno, que refuercen el compromiso y la responsabilidad personal.

 

Ha sido fácil en estos textos aludir a la violación de derechos de países lejanos: la explotación laboral infantil, la tortura, la falta de libertad de expresión sobre hechos objetivos de interés común, el machismo y el menosprecio de  la mujer, las guerras, el hambre,  y se invita al adolescente a opinar sobre esto                                                                                                                                         , pero obviamente pocas posibilidades tiene para entrar en acción ante estos problemas, ni de poder asumir compromisos.

Sí se habla de solidaridad y cooperación, pero la aplicación asequible es deficiente. En la diversidad EDB no toca el tema de la diversidad religiosa, en cambio sí que lo toca la Galera .Todo esto  nos plantea cómo se educa hoy, no tanto por los libros de texto que se dan en las escuelas o las dinámicas educativas que se imparten como por el resultado de las conductas de los menores,  que en parte depende del ejemplo que reciben de los padres, y de lo que aprenden de los medios de comunicación, pero también de los criterios que aplican los educadores, i de la legislación que protege a los menores hasta tal punto que se les vuelve en contra de  la protección que pretenden implantar. Pienso en los adolescentes que salen de ambientes marginales o corrupto por abusos económicos, sexuales violentos o de drogadicción.

El estrés de maestros y profesores, la dificultad en mantener el orden, y la atención en las aulas, el bajo nivel escolar que conseguimos, las faltas de respeto a maestros familiares o compañeros y en general en los ámbitos sociales en los que se mueven, la calle el comercio, los transportes públicos y las reuniones , principalmente nocturnas con amigos y compañeros dejando residuos donde se reúnen sin ningún interés por dejarlo recogido  y dejar botellas , latas y envoltorios  de alimentos en algún contenedor público. Se detenta también en estos sectores adolescentes la falta del sentido de   la belleza y la elegancia, la violencia de menores por efectos del consumo de drogas a partir de los10-12 años de edad., la información a estas edades de todo tipo de prácticas sexuales despertando su apetencia a probarlas, en contradicción encarnizada de la persecución de la pederastia y la pornografía infantil, el soporte incondicional a conductas imprudentes de los hijos, familiares o compañeros, y en contra de los educadores y maestros.

Todo esto son síntomas de unos resultados poco eficaces que conviene corregir de raíz.

Responsabilizarse de los aspectos comunitarios evitando molestias al vecindario, asumiendo la propia realidad y entorno. Estamos en un momento histórico en el que el 5% de la población se dedica al campo, un 15% a la industria, y el 80% a nuevas tecnologías, servicios o profesiones liberales.

El aluvión de información que llega a los niños ahora es tal que nos exige un nuevo estilo de educar con espacios de diálogo, reflexión, y selección, donde las criaturas se sientan estimadas y queridas, orientadas, y no solo informadas.

Entiendo que estamos descuidando aspectos de la educación que permiten un desarrollo global de la persona, y que en consecuencia tendríamos que añadir estos aspectos a lo que ya les estamos dando. Conviene transmitir con rigor valores objetivos, entendidos e integrados en los propios comportamientos.

Conviene que cada menor o adolescente identifique con rigor sus cualidades y habilidades y las ponga responsablemente al servicio de las ociedad.

 

 

La educción es un proceso de creación de actitudes y hábitos o costumbres que permitan

Alcanzar una vida liberada, autonómica, equilibrada, rentable y satisfactoria para  la persona, bajo la atención del educador/a con perspicacia, intuición, y habilidad.

No estás de más proponer la religión como una experiencia purificadora de la conciencia y de apertura a los demás como compañeros y colaboradores en unos objetivos comunes de paz y bienestar.

Todos los creyentes valoran que la bondad y compasión de Dios es tan grande que acoge a todos los que rehúsan el mal y hacen una opción comprometida por el bien, y este es un factor importante en la educación. El amor, la ternura, el ambiente familiar distendido, ofrecen al menor un ambiente sereno en el que puede ir definiendo sus intereses en positivo.

CAT

EDUCACIÓ PER LA CIUDADANIA De la “Urbanitat” al 1935 a la EpC al 2007 A nivell escolar portem una llarga historia en la educació social: En temps de la república era la “Urbanitat” en temps del franquisme va ser la “ Educación en el espíritu nacional” y la religió catòlica; al arribar la democràcia i la globalització, ha arribat la multiculturalitat, la religió es manté però no es avaluable , se intenta posar la ètica com alternativa a la religió, altres parlen com alternativa, presentar les grans religions del mon com assignatura cultural com la historia o la literatura; les tutories pretenen fer la feina educativa personalitzada, i finalment arriba la “Educació per la ciutadania”. Aquesta nova assignatura ha fet sorgir en diferents àmbits socials i religiosos neguits i dubtes , no fos que envaïssin les competències pròpies dels pares en la educació dels fills, i en cas extrem orientessin els seus fills envers uns drets que limitessin la seva correcta educació, especial alarma ha sorgit a partir d’uns textos que inclouen educació sexual en discordança amb la ètica que pares i mares de diferents cultures tenen. Hi ha dubtes sobre si serà completa o parcial, si serà tendenciosa o imparcial, oportuna o inoportuna apropiada a les edats a les que s’adreça o inapropiada. L’estudi d’aquesta situació ens ha portat a plantejar-nos aquest acte per el que volem arribar a un planejament de concòrdia en la educació dels fills, tan si els alumnes procedeixen de la cultura cristiana-europea, com de la musulmana, o de la jueva, de altres cultures orientals, nòrdiques o africanes. Un punt que planeja sobre tota la assignatura es la cultura participativa, es a dir el desenvolupament de la democràcia, però alhora resulta que disminueix la participació dels alumnes , dons al delegat de curs no te cap responsabilitat. Democràcia no es votar cada 4 anys. Hi ha canvis en l’escala de valors; s’afavoreix el individualisme , i no s’ofereix un coneixement adequat dels recursos democràtics com serien: Projectes educatius consensuats, Consell escolar de major participació Desenvolupar el percebre, entendre, i viure els mètodes escolars en comú. La participació dels ciutadans en la funció pública. La constitució afirma la participació dels pares dels alumnes en la gestió educativa. La immigració com es compagina amb la cultura local des de la vesant educativa. Els cursos d’aquesta assignatura a casa nostra comença per 3r de ESO, però s’anirà implantant tres cursos mes en els propers anys sota les denominacions Educació per la ciutadania i drets humans a alumnes del tercer cicle de primària entre 10 i 12 anys, en un dels tres primers cursos de ESO entre adolescents/es de 12 a 15 anys, i amb, la denominació Educació ètic-cívica al 4t. De ESO a nois/es de 15 i 16 anys , i en el batxillerat a nois/es de 16 a 18 anys. El PSOE, prepara professors per donar aquesta matèria. L’acord a que arribat el Ministeri de Educació amb les escoles concertades y de manera destacada, per la seva importància i relleu, amb la FERE, y per extensió amb el Secretariat de la Escola Cristiana de Catalunya, edemes de altres organitzacions professionals del sector, l’acord consisteix en que les escoles podran adequar el temari al seu criteri i d’aquesta manera desapareix el problema que pugues existir en quant a reserves morals. Zapatero A las escoles concertades els ha promès tranquil·litat en el temari, però en realitat el temari no el defineix, y por aquest motiu, no te potestat plena el Ministeri de Educació sinó las Comunitats Autònomes. Això fa que la escola concertada està en mans de cóm interpreti la qüestió cada govern autonòmic. Joan Lluis Pérez-Francesch : “La ley orgánica de educación ha permitido discutir de nuevo sobre los valores que han de guiar el proceso educativo. No cabe duda que la motivación es muy importante, y que los partícipes del proceso educativo deben estar motivados (profesores y padres incluidos), pero como se ha puesto de relieve es urgente enfatizar en los valores de la voluntad, el esfuerzo y la disciplina. Si no actuamos en esta dirección estamos engañando a los jóvenes y adolescentes, sobreprotegiéndolos, de manera que no les hacemos ningún favor para aprender a vivir por si mismos en la vida real. Por el contrario, el fomento de la voluntad, el esfuerzo y la disciplina, perfectamente compatibles con la motivación, se nos presentan como un buen fundamento para construir una sociedad de la responsabilidad, con personas que hagan las cosas con argumentos más profundos que el gustar o tener ganas. Tenemos Ciudadanos a los que les resulta muy fácil y cómodo pedir pero que difícilmente dan algo a los demás, el ciudadano “cliente de los servicios públicos, con el argumento peregrino de que para ello paga impuestos.” Consultats els principals distribuïdors de llibres escolars , s’han subministrat llibres per 3r de ESO de editorials implantades a Catalunya i que no tenen texts problemàtics. En primer lloc volem felicitar els autors i editorials dels textos de l’assignatura, que pretenen desenvolupar amb tota dignitat, la personalitat cívica dels alumnes, donant els criteris que permeten que el alumne assumeixi el desenvolupament propi de forma autònoma, sense condicionants, i en aquells àmbits on la responsabilitat social en la convivència, pot créixer de forma equilibrada proporcionalment a la edat que tenen, però que consolida les bases del futur creixement. Cada editorial desenvolupa la assignatura en funció de la visió dels redactors del texts, cosa que no vol dir que no s’ajustin a la pauta genèrica que la llei ha donat a aquesta assignatura. Presento a continuació una comparació dels textos de diferents editorials: Els continguts fonamentals segons EDB son. 1- el reconeixement d’un mateix com a persona amb totes les capacitats i habilitats que això suposa. (Soc Persona) 2- En segon lloc el fet de que vivim en societat ni que sigui a partir del àmbit familiar, i en aquest cas escolar. (Visc en societat) 3- En tercer lloc es toquen la participació en la vida social a partir dels deures i drets que el alumne te. (Tinc drets i deures) 4- En quart lloc, cal reconèixer la organització social en la que estem inserits, que es un estat democràtic.(Soc demòcrata) 5- Tot això ens condueix a reconèixer el pluralisme cultural en el que ens movem i més tenint accés als mitjans promotors de la globalització cultural que estan al nostra abast.(En una societat plural) (en un mon global) La editorial la Galera per exemple titula els capítols com segueix: Relacions personals (Soc Persona) Participació (Visc en societat) Drets humans (Tinc drets i deures) Democràcia.(Soc demócrata) Diversitat .(En una societat plural ) Be comú Sostenibilitat Un món (en un mon global) La editorial Santillana i comparació entre els tres llibres de mostra: Aprenem a ser ciutadans (Relacions personals (Soc Persona)) La convivència en el centre escolar(Participació (Visc en societat)) Les relacions humanes(Drets humans (Tinc drets i deures)) Una societat plural(Diversitat (En una societat plural )) La igualat entre homes i dones La política i el be comú(Democràcia, be comú (Soc demócrata)) Consum i desenvolupament sostenible (Sostenibilitat) La convivència ciutadana Ajuda al desenvolupament(Un món (en un mon global) Construïm la pau Es dona a conèixer també, documents internacionals sobre com situar-se en societat, declaració de drets i deures de la ONU, els drets dels infants...La igualtat legal d’home i dona... La dinàmica de la assignatura sempre es mirant el futur mitjançà un desenvolupament equilibrat i joiós. Santillana per exemple cada lliçò te els apartats : Perquè hi reflexionis, debat, solidaris, construir la meva visió personal, lectura. No compartim el fet de no relacionar directament als adolescents els drets , i els deures, perquè el creixement del sentit de responsabilitat, no porta el ritma de creixement que requereix la mateixa evolució de la noia o el noi, i fàcilment cauen en l’error de reclamar-ho tot i no donar res. Cal recordar que inclús el dret a la vida i al creixement personal, son adquirits en previsió i funció dels compromisos o deures que la persona pot adquirir o adquireix, per la qual cosa si no hi ha deures no hi ha drets, i això s’ha d’aprendre en la adolescència, i la legislació això no ho contempla com cal al nostra país, i tot això abonat per un consumisme sibarita hedonista i permissiu, que oblida la cooperació en les relacions familiars , d’equip en esport i oci, o la corresponsabilitat en les relacions afectives, estudiantils o laborals. El no valorar convenientment els deures porta també a la falta de respecta als altres o a activitats irresponsables, lúdiques que no preveuen els perjudicis o compromisos que els comporta. ( per divertir-se cremar una dona que dorm en un portal, apallissar fins la mort a un que viu al carrer, trencar tots els retrovisors dels coxes que te al abast, cremar contenidors de brossa, o matar la dona perquè es una tossuda i no accepta allò que li imposa el mascla..relacions sexuals prematures irresponsables que condueixen al avortament o a rebutjar els fills deixant-los acabats de néixer en contenidors de brossa, tot això i mes, ho hem vist a Barcelona) Cal en aquesta assignatura prestar especial atenció als àmbits personals i de relació amb el seu entorn, que reforcen el compromís i la responsabilitat personal. Ha estat fàcil en aquets texts al·ludir a situacions de violació de drets de països llunyans a nosaltres : la explotació laboral infantil, la tortura, la manca de llibertat d’expressió sobre fets objectius d’interès comú, el masclisme i el menyspreu de la dona, les guerres, la fam... i s’invita al adolescent a opinar sobre això, però òbviament, poques possibilitats te d’entrar en acció en aquests problemes, i per el mateix d’assumir-hi compromisos. Si que es parla de cooperació i solidaritat però la aplicació assequible es deficient. En la diversitat EDB no toca el tema de la diversitat religiosa en canvi si que el toca la Galera. Tot això ens fa planejar com s’educa avui, i quin profit ciutadà o social en traurem? Creiem que s’escampen ideologies tan lliberals que de fet eliminen aspectes educatius, tan elementals com la ètica , la cultura del esforç, el sentit de responsabilitat, el respecte a persones,àmbits socials, cultures i opinions diverses, el sentit religiós que reivindiquen la major part de la humanitat. Tot això ho diem no tant per els llibres de text que es donen a les escoles o les dinàmiques educatives que s’hi imparteixen, com per els resultats en les conductes dels menors, que en part depèn del exemple que reben dels pares, del que aprenen dels mitjans de comunicació, però també dels criteris que apliquen els educadors, i de la legislació que protegeix els menors fins a tal punt que se els torna en contra de la mateixa protecció que pretenen implantar. El estrès de mestres i professors, la dificultat de mantenir el ordre i la atenció a les aules, el baix nivell escolar que aconseguim, les faltes de respecte a mestres familiars i companys, i en general als àmbits socials en els que es mouen, al carrer, al comerç, als transports públics, deixalles per tot arreu sense cap mirament, la manca del sentit de bellesa i elegància, la violència de menors, les adicions a drogues a partir dels 10 o 12 anys, la informació aquestes edats de tot tipus de pràctiques sexuals, en contradicció amb la persecució acarnissada contra la pederàstia i la pornografia infantil, el suport incondicional a conductes incorrectes dels fills per part dels pares, en contra dels educadors i mestres. Tot això son símptomes de uns resultats poc eficients que cal corregir d’arrel. Responsabilitzar-se dels aspectes comunitaris de la vida es assumir la pròpia realitat i entorn. Estem en un moment històric en que un 5% de la població es dedica al camp, un 15% a la industria i el 80% a noves tecnologies, serveis, o professions lliberals. L’allau d’informació que de petits arriba a nens/es es tal que això en mena a un nou estil de educar amb espais de diàleg, reflexió i selecció, on les criatures se sentin estimades i orientades i no sols informades. Entenem que estem descuidant aspectes de la educació, que permetin un desenvolupament global de la persona dels menors, i que en conseqüència tindríem que afegir aquets aspectes a allò que ara els oferim. Cal transmetre amb rigor valors objectivats, entesos, i integrats en els propis comportaments; cal que cada menor o adolescent identifiqui amb rigor les seves qualitats i habilitats i les posi responsablement al servei de la societat. La educació es un procés de creació d’actituds i hàbits o costums que permeten arribar a un viure alliberat, autonòmic, equilibrat, rentable i satisfactori a la persona, sota la atenció del educador/a amb perspicàcia, intuïció, i habilitat. No està de mes proposar la religió com una experiència purificadora de la consciència i, de transcendència, i de APERTURA ALS DEMÈS COM A COMPANYS I COL·LABORADORS EN UNS OBJECTIUS comuns de pau i benestar. Tots els creients valoren que la bondat i compassió de Déu es tan gran que acull a tots els que rebutgen el mal i fan una opció compromesa per el be, i aquest es un factor important en la educació. L’amor, la tendresa, l’ambient familiar distès, ofereix al menor un àmbit serè en el,que pot anar definint els seus interessos en positiu.

Un govern per a tothom

Qui goberna i te el poder executiu te com primera funció encomanada defensar els febles, es a dir el poble i promoure la justícia.

Un Gobernant honest ( procura el desenvolupament del gent procurant-li els bens que necessita, i el guia en el seu destí. Aquest guiatge es el poder legislatiu.

El poder judicial es promotor de judicis justos, i detesta la iniquitat
No absolutitzar el poder temporal.

No messianisme polític dominador de nacions: autonomies pas cap el federalisme o confederalisme, reconeixement del país Vasc o el Català o Galícia com a nacions, per les seves característiques històriques , llengua, institucions i estructura social pròpies, en un país ben definit geogràficament.

El polític, es servidor del poble.

Cal col·laborar a que els politics puguin fer la seva feina amb els impostos legítims, i la participació amb les iniciatives ciutadanes perque la responsabilitat es compartida entre tots.

La llibertat no es pot fer servir per cobrir la pròpia malicia, sinó per servir el poble segons la consciència recta.

Obediència lliure i responsable a una autoritat que fa respectar la justícia i garanteix el be comú, es a dir la vida pacífica i digna del poble.

Rescatar de la misèria humana per apreci a la gent que hom goberna demostrat en la afabilitati en l’atenció a tothom.

Quant el poder polític es constitueix en tirania suplanta el lloc del poble i es torna seductor i mentider ( campanyes electorals plenes de acusacions i mentides) Cal resistir a aquets poders.

La sobirania pertany a ala sentit mes profund de dignitat de les persones, però no s’han reservat per a si el exercici de tots els poders, el govern de les nacions, la investigació científica, els oficis i professions humanes en favor del be social, tot col·labora de forma complementaria, en la expresió d'aquesta dignitat
El poder polític es part integrant del ordre generaql de la societat.
Aquest ordre el reconeixem en la nostra consciència i es realitza en la vida social mitjançà la veritat, la justícia, la llibertat, i la solidaritat que procuren la pau.

EL FONAMENT I EL FI DE LA COMUNITAT POLÌTICA
La persona humana es fonament i fi de la convivència politiques, responsable de les pròpies accions, capaç de du a terme projectes que donen sentit a la seva vida individual i socialment.
La persona assoleix la plena i completa realització de si mateix, obert al Transcendent, i als altres, per això la vida social es una dimensió humana essencial e inalienable.
En la naturalesa humana radica l’impartiu que per la consciència se ens dona a conèixer, i ens impulsa a seguir la conducta ètica i religiosa.

En relació a la societat civil, al poble, existeix la comunitat política com estructura, institucions, i persones dedicades a la política, sols per vetllar, perpetuar i fer créixer aquesta societat.

Cada persona pot formar-se una opinió pròpia sobre la gestió i institucions públiques, i en conseqüència te la llibertat d’expressar el seu punt de vista i fer-lo valer en favor del be comú, això es l'autonomia personal.
Cal no donar lloc a la passivitat i atonia de la població, sinó mes aviat afavorir les conviccions àmplies i responsabilitats de cada persona.

La sintonia en valors i el tenir un estil propi de compartir la vida es allò que dona coherència a un poble ( llengua, costums, creences, maneres de relacionar-se...); en aquest estil propi està en el exercici de drets i el compliment de deures i el gaudi comú de la bellesa en totes les seves expressions legítimes, afavorint sempre el sortir de si mateix i apreciar l’altre, tan a nivell de reconoxement en el propi sentit de dignitat i justicia com a nivell de comunicació i projectar entre persones.

Les nacions que son àmbits naturals que encerclen cada una la seva cultura i organització humana, creadora de les pròpies institucions malgrat aquesta comunitat humana ha de estar oberta al àmbit internacional i globalitzat, no pot renunciar a allò que li es peculiar i ha estat factor de cohesió i creixement d’un poble; cal tenir clar dons quines coses son pròpies de les relacions internacionals i quines no, quines son identiaries i quines genèriques.
La Europa de les regions que no dels estats, es el conglomerat de pobles natural, que no dels estats, les fronteres dels quals s’han obtingut a base de violar els drets dels altres pobles.

Tutelar i promoure els deures i els drets de la persona en funció del be comú, fonamenten les exigències socials i jurídiques de la societat perquè la persona fonamenta ontològica i entelequicament les exigències socials i jurídiques.

La comunitat política amb estructura social, ofereix a cada ciutadà, l’àmbit adequat per el seu creixement i autorealització, i en el continu renovar-se de la societat ha de saber mantenir els equilibris econòmic, social, cultural, que faciliten aquest àmbit propici perquè es faci, renovi i creixi el teixit social, evitant tot privilegi que faci ombra al creixement dels demés.

Aquest teixit es impossible si el volem suportar sols en l’àmbit legislatiu, els poders legislatiu i judicial son molt feixucs si la societat no funcionem per altres motivacions com son la amistat, la generositat, el sentit de col·laboració i de disfrutar en allò que fem, solidàriament en llibertat i igualtat.

La solidaritat i el lliurament al proïsme ens defineix com a essers que viuen i es respecten mútuament en llibertat.

Aquest principi empara la justícia tan quan cerquem una consciència més desenvolupada d’allò que som i hem de fer , es a dir vers la civilització del respecte i apreci mutu per damun de la satisfació material.

Justament Jesús de Natzaret ens dona la clau de la òptima convivència humana al lliurar-se totalment als altres per amor, aclarint l’exercici legítim i els límits de l’autoritat pública, i l’autèntic sentit de la comunitat humana.

L’AUTORITAT POLÌTICA
L’autoritat política fonamentada en la naturalesa social de l’home, es un element de cohesió social al servei de la naturalesa humana i en conseqüència al servei de la convivència civil, raó que la legitima.

La autoritat política garanteix la vida ordenada i recta de la comunitat, i cerca la eficiència de les persones i grups, tutelant decisions i activitats de les persones i associacions en vers la realització del be comú.
L’autoritat política coordina i dirigeix relacions, institucions i procediments al servei del creixement humà integral; en quan es així els ciutadans estan obligats en consciència a obeir.

La sobirania resideix en el poble en conjunt, i delega el seu exercici als que elegeix lliurament com a representants seus, però manté la potestat de controlar-los i de substituir-los si no compleixen el comandament que se els ha fet.

La autoritat i dignitat dels governants deriva del exercici ètic del poder que en últim terme ve del ordre establert en principi que es vàlid per a tothom.

L’autoritat civil ha de respectar i promoure els valors inherents a la mateixa naturalesa humana, i que posen de manifest la seva dignitat, i per suposat el que hi siguin no depèn del govern de torn. Si no es respecten i promouen aquets valors , el mateix govern trontolla.

Les lleis de un govern s’han de ajustar a la llei natural, inherent a la naturalesa humana, al seu desenvolupament i supervivència, al contrari deixa de fer la seva feina i ensorra el poble.

En el cas de que l’autoritat civil mana coses contraries a la recta consciència dels ciutadans, aquestos han de acollir-se a la objecció de consciència en favor del be comú de tota la societat.

La objecció de consciència inclou el dret a resistir als mandats injustos del govern.

Recorre a les armes contra l’estat establert requereix que es donin les següents condicions:
a) En cas de violacions certes, greus, i prolongades dels drets fonamentals.
b) Desprès que s’hagin esgotat totes les altres vies
c)Tenir en compte que l’exercici de les armes no provocarà destrosses pitjors.
d) En cas de que hi hagi una esperança fonamentada d’èxit, s’utilitzaran les armes.
e)Si no es preveuen solucions millors com per exemple la resistència passiva.

Als ciutadans que infringeixin la justícia, l’autoritat pot aplicar penes proporcionals a la gravetat dels seus delictes.
El poder judicial tindrà la independència necessària dels àmbits dels poders legislatiu i executiu.

La funció de les penes que imposa el poder judicial i que el executiu posa en compliment ( multes, serveis socials, centres penitenciaris...), es defensar el ordre públic, garantir la seguretat, i corregir la persona infractora, als que s’hi afegeix el valor moral quan el delinqüent canvia d’actitud, possibilitant la seva reinserció social respecte la seva conducta errònia.

Els centres de rehabilitació social ( penitenciaris) garanteixen tan la dignitat del intern com la de la víctima.
La tortura no es el mètode apropiat per confessar l’autoria del delicte, o aclarir els fets, ja que sota coacció es pot afirmar qualsevol mentida a condició de evitar el sofriment de la tortura.

La mort del agressor sols es justificable en defensa de la propia vida, per la qual cosa no es legítima la pena de mort, ja que sempre es pot esperar del agressor, un cop controlat, un canvi d’actitud.

EL SISTEMA DE LA DEMOCRACIA
La democràcia garanteix als governats el poder elegir i controlar els seus governants, o substituir-los de manera pacifica, pròpia de un estat de dret i d’una recta concepció de la persona humana, creant estructures de participació i corresponsabilitat.

La democràcia autèntica es fruit de l’acceptació de la dignitat de tota persona i el respecte dels seus drets, de la assumpció del be comú, com a fi i criteri regulador de la vida política.
L’agnosticisme i el relativisme fan perillar la democràcia perquè instrumentalitzen a favor de interessos particulars, els valors que la sostenen.

La divisió de poders: legislatiu, executiu, i judicial, permet mantenir el equilibri, en el que es sobirana la llei, i no la voluntat arbitraria de les persones a qui se els confia el govern, avalat per les eleccions periòdiques que permeten escollir-los per sufragi popular , i substituir-los. Els governants tenen la obligació de retre comptes a la societat.

Els governants electes es comprometen a cercar i realitzar allò que es útil al bon funcionament de la convivència civil. Els que assumeixen el poder no poden fer política de partit, sinó que han de atendre les necessitats de tots els ciutadans.

Autoritat responsable significa servir el poble, treballen en equip, sense protagonisme, amb generositat, i eficiència, amb ordre i discerniment per decidir allò que es preferent en cada moment.

La corrupció política ( com electoralisme, desautoritzacions mútues, boicot de la oposició a la acció del govern, enfrontaments en lloc de diàleg constructiu, manipulació dels poders per interessos partidistes, malversació de fons públics o utilitzar-los per finalitats no correctes...) crea desconfiança respecte les institucions publiques i causa desafecció progressiva dels ciutadans.

L’estat es el gestor del be del poble que ha de administrar en vistes al be comú, garantint la bona gestió, però alhora utilitzar els mitjans que el poble posa a les seves mans per simplificar la burocràcia, donant la màxima eficàcia a la seva gestió.

Els partits interpreten les aspiracions de la societat civil i les orienten al be comú, i ofereixen als ciutadans la opció de participar en la formació de les opinions politiques.
El referèndum es un instrument de participació política.

Informació es un instrument de participació. El govern estableix les pautes a l’accés equilibrat d’aquest dret a totes les opcions politiques. Els mitjans informatius han de tenir la llibertat suficient per oferir la informació objectiva i contrastada d’interès públic sense dependència del poder polític, amb tot seran sancionables si falsegen la informació o si ofenen la dignitat de persones.

Els mitjans de comunicació serveixen per edificar i sostenir la comunitat en els sectors econòmic, polític,cultural, educatiu, religiós, al servei del be comú i no per pervertir el poble creant un ambient de banalització i ridiculització dels valors humans que sostenen el desenvolupament social.

La dimensió ètica afecta el contingut de la comunicació i les qüestions de l’estructura i de sistema, procurant que a tots arribi per igual i amb la mateixa qualitat la informació.
La persona i la comunitat humana son el fi i la mesura del us dels mitjans de comunicació social i el be de les persones en participació del be comú de les comunitats a les que pertanyen.
Els politics han de controlar les comunicacions de manera que garanteixin la seva representativitat del be comú, i no al servei de interessos partidistes o econòmics provats.

V LA COMUNITAT POLÌTICA AL SERVEI DE LA SOCIETAT CIVIL.
La societat civil genera la comunitat política. El concepte autentic del home es desmarca de les ideologies individualistes i de les totalitàries, ja que el considera autònom, relacional, i obert a la transcendència, afavorint el pluralisme social, l’associacionisme, sota els auspicis de la solidaritat, subsidiarietat, i justícia.

La comunitat política està al servei de la societat civil i no a la inversa, per això forneix un marc jurídic adequat al exercici lliura de les activitats dels subjectes socials, i estar a punt d’intervenir quan sigui necessari en funció del principi de subsidiarietat.
La comunitat política ha de regular les seves relacions amb la societat civil segons el principi de subsidiarietat.

El creixement de la vida democràtica ha de arrancar del teixit social, el tercer sector de voluntariat i cooperació, son les modalitats mes adequades per desenvolupar la dimensió social de la persona. El 3r. Sector dialoga en pla de igualtat amb el estat i integra les funcions subsidiàries del estat.

La cooperació i solidaritat supera les barreres ideològiques, i porta a la recerca d’allò que uneix per el diàleg fratern i la col·laboració concreta. Així es consolida el principi del rerefons que es desvetlla de la societat, i que defineix les característiques d’un poble o d’una nació.

L’ESTAT I LES COMUNITATS RELIGIOSES

La persona te dret a la llibertat social i civil en el camp religiós, ja que la veritat flueix en funció de la seva pròpia força.
La recerca personal de Déu exigeix la llibertat en el àmbit religiós; ningú pot obligar a una persona a actuar en contra de la consciència.
La llibertat religiosa no es llicencia moral d’adherir-se al error, o un dret implícit d’error.

Cal delimitar l’exercici just de la llibertat religiosa en funció del be comú, en funció de la coexistència pacifica de tots els ciutadans.

En funció de la tradició, de la implantació, i de la amplitud ciutadana d’una confessió religiosa en un país , aquesta pot tenir una consideració particular, per part del poder polític, però mai ha de suposar una discriminació.

Comunitat polític i religiosa son de naturalesa diversa i persegueixen finalitats diverses que en tot cas es complementen però no s’interfereixen.

Totes dues comunitats estan al servei de la comunitat humana.

Les entitats religioses tenen dret al reconeixement de les seves identitats per part del estat: llibertat d’expressió, de proselitisme, i de culte, i de crear la pròpia organització .

Hi ha formes estables de relació : comunitat religiosa –estat.

et beneire a mans plenes

Deu va dir a Abraham et beneiré a mans plenes, et multiplicaré  a desdir, i ho jura per mi mateix ja que no hi ha res mes gran. La benedicció no era sols per la seva vida mortal, sinó en vistes a la descendència, abundosa fins a desdir,  en tot allò on arriba la seva generositat, a mans plenes en lo natural i en lo sobrenatural perquè Jesús ens aporta la vida del seu Esperit sant.

Abraham eixample  el cor a la esperança  i va veure realitzat allò que Deu li havia promès. A nosaltres ens dona motius de esperança des de el seu testimoniatge, i perquè tant quant estava al seu abast va veure complides les seves  expectatives.

Nosaltres jurem per Deu. Deu ens es la màxima garantia, per això en tot allò que ens hem de comprometre davant els homes i davant Deu com a compromís permanent, sobretot responent a la vocació que cada u rebé de Deu, ho declarem amb jurament.

I quan tenim una diferencia el jurament ho resolt definitivament amb tota garantia. Els compromisos als que arribem amb el diàleg son de tota confiança si son en presencia de Deu, quedant ell implicat en el nostre compromís, el nostre compromís passa a ser el seu compromís.

Deu va voler demostrar als hereus de la promesa, amb la garantia del jurament, que no canviaria mai el seu designi. Fidel el Senyor per sempre, manté les seves promeses sens dubta

Promesa i jurament exclouen l’engany, per això ens hi refugiem, i ens sentim poderosament animats a agafar-nos ben fort a allò que esperem. Cal que assumim les promeses i jurament del Senyor, perquè estem convençuts que ens hi podem aguantar, refugiar, i  amb coratge aferrar-nos  a les promeses com el que tenim de mes segur i garantit.

Aquesta esperança penetra a la part interior del templa, en la presencia de Deu. Quan nosaltres som el templa la esperança està en el fons de la nostra consciencia, i en presencia de Deu, aquesta es la esperança a la que hem estat cridats.

Aquí Jesús ha entrat abans que nosaltres i a favor nostra, ell que ha esdevingut gran sacerdot per sempre en la línia de Melquisedec. Així com Joan batejava amb aigua per a conversió dels pecats, Jesús bateja amb aigua i Esperit, també el sacerdoci de  Melquisedec es preludi del de Crist. Melquisedec intervé davant Deu  en favor de la justícia i de la pau; Crist en el si de la Trinitat intervé  perquè l’Esperit Sant ens sigui advocat i educador, un cop salvats per la seva sang.

Melquisedec rei de Salem i sacerdot del Deu altíssim. Rei de pau, han quedat enrere els ídols i la decisió es clara, la intercessió es davant el Deu altíssim , el únic que escolta i dona compliment  a allò que ha escoltat del sacerdot.

I, Melquisedec  sortí a trobar a Abraham, quan tornava de derrotar els reis, i el beneí. Si Abraham tornava es que n’havia sortit, es que ja es coneixien amb Melquisedec,  i en que Abraham va alliberar Salem del perill dels pobles que la cercaven, per  això va  rebre  la gratitud de Melquisedec amb la seva benedicció.

I Abraham li donà el delma del botí, botí aconseguit en guerra justa en defensa del poble de Salem , de la justícia i de la pau, al servei del Seu rei Melquisedec.

Melquisedec, principalment rei de justícia, ho es també rei de pau o Salem. testimoni al antic testament, de renuncia al egoisme, a cobdícia, a la imposició per la força a la violència , en canvi de respecte a les persones i a la seva dignitat, al equilibri social.

No sabem la genealogia de Melquisedec ni quan ni com va morir. Això ens parla de un  episodi  singular, en un temps que sols prioritzaven la lluita per el poder, ni Melquisedec ni Abraham tenien aquesta preferència, per això son imatge del que mes tard seria Jesús fins i tot en el enigma que s’inclou en aquest personatge, Jesús encarnat per Deu en Maria, no te un origen terrestre, i a la fi  desapareix per tornar en gloria el darrer dia.

Com imatge perfecta del fill de Deu, es sacerdot per sempre. La intercessió confiada en el Dei únic te un valor permanent  no es quelcom circumstancial.

Cal  veure lo important que es Melquisedec  quan el patriarca Abraham  li va donar el bo i millor del seu botí. Queda molt clara la jerarquia, i el tarannà  de la seva manera de fer un rei i l’altre patriarca, Melquisedec dedicat a la justícia i a la pau , a governar , no te família, es dedica al seu poble, cerca el be social,  per sota Abraham  dedicat als interessos  familiars econòmics i militars, es un mes  governat per Melquisedec, així cada ú compleix amb el seu carisma i no s’envaeixen les competències mútuament.

Els levites , que reben la  funció sacerdotal tenen ordre d’exigir el delma al poble, als seus propis germans , i això que tots son descendents d’Abraham .En el discurs que cada u actua segons la vocació a la que ha estat cridat, els levites  es dediquen a intercedir per el poble en el templa de Deu , en el lloc mes exclusiu del templa on sols ells poden entrar i on experimenten la presencia de Deu, per això ells no viuen ni de la agricultura ni del bastia, no negocien en diners ni treballen per el poder estatal,  viuen de les almoines que el poble dona al templa , el delma.

En canvi Melquisedec que no te res a veure amb la família d’Abraham, cobra el delma a Abraham, i va beneir al que tenia les promeses de Deu, i no es discuteix que qui beneeix es mes important que el beneit . Tots som iguals davant Deu però cada u fa la seva feina .

En el sacerdoci levític cobren el delma persones que es van morint. Vol dir que aquest  delma no te un valor definitiu com tampoc qui l’aplica, es apropiat per mantenir la fe i la justícia al poble de Deu en virtut de la aplicació de la llei.

De Melquisedec en canvi s’afirma que es viu . Te una tasca molt mes universal que desborda la funció dels levites , es testimoni de justícia i pau arreu.

Levi cobra del poble perquè com a descendent d’Abraham, ja existia potencialment en ell quan Melquisedec va sortir a trobar-lo. Com la iniciativa va sorgí de Melquisedec, Abraham duia   en el seu si la tribu de Levi, i en aquest sentit ella rebia la benedicció, i en ella el do del sacerdoci jueu instituït en virtut de la llei com a protecció per el correcte desenvolupament del poble  i la seva fe.

La llei jueva descansa en el sacerdoci levític, i si aquest hagués complert plenament la seva missió, no calia un de diferent en la línia de Melquisedec; era suficient un sacerdoci en la línia de Aarón. Qui dona suport a la llei es el sacerdoci levític que es pobre i no pot oferir tan quant caldria.

A un canvi de sacerdoci cal un canvi de llei. El sacerdoci de Jesús  es diu amb una nova llei la del amor, i aquesta malgrat no te tanta concreció escrita com la jueva, es millor es mes transversal, es de major nivell.

Jesús era de la tribu de Judá (Hebreus 7,12.)per fe coneixem que son per el entorn.